29 C
Sant Gervasi
| Diumenge 03 de juliol de 2022 |
Publicitat

El jardí romàntic de la Villa Maria a Vallvidrera

Uns encantadors jardins històrics que mereixen ser protegits

Publicitat

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

La torre de Villa Maria a Vallvidrera, anomenada també Can Viñas, conté un remarcable jardí de caràcter romàntic amb una esponerosa vegetació que amaga un conjunt de racons sorprenents. Espais secrets i arrecerats amb bancs i jardineres, basses, brolladors i detalls ornamentals revestits amb trencadís. Una tècnica que ens remet al segell inconfusible del modernisme. Per tot això, són uns encantadors jardins històrics que mereixen ser protegits.

Història

La torre Villa Maria està situada al carrer Queralt número 18, entre la parada superior del funicular de Vallvidrera i el carrer de l’actriu Tubau. Va ser construïda l’any 1907 per Mariano Viñas Dordal per homenatjar el seu germà, el famós tenor wagnerià Francesc Viñas (1863-1933).

Jardins de la Villa Maria © M. Josep Tort
Publicitat

D’origen humil, Francesc Viñas va néixer a Moià i de ben menut va mostrar una clara inclinació per a la música. L’any 1888 li arriba l’oportunitat de cantar al Teatre Liceu de Barcelona i un any després a l’escala de Milà. A partir d’aquí, el seu reconeixement s’expandeix arreu d’Europa i també als Estats Units.

Fonts no contrastades diuen que el polític republicà Josep Tarradellas, líder estimat pels dos germans Viñas, es va amagar temporalment en un refugi situat sota l’escalinata de la casa durant la caiguda del govern republicà.

Els jardins

Publicitat

Amb una extensió de 2.800 m2, la finca de Villa Maria està situada en un terreny en pendent amb vistes sobre la ciutat de Barcelona i la mar mediterrània. Des del punt més alt, el jardí se’ns descobreix com un espai boscós i assilvestrat, però, quan ens hi endinsem emergeix un jardí acuradament pensat i dissenyat. Una extensa xarxa de camins i rampes esgraonades apareixen i desapareixen pendent avall, i es connecten amb un conjunt de terrasses, places i parterres enjardinats que contenen diversos elements decoratius i funcionals que embelleixen el jardí: bancs, basses brolladors, jardineres i ornaments, tots revestits amb mosaics i trencadís de color blau i blanc.

Jardins Villa Maria © M. Josep Tort

Els camins limitats per murets de rocalla encerclen un conjunt de parterres en pendent que alberguen formacions vegetals força esponeroses. Malgrat el visible deteriorament de molts elements arquitectònics i decoratius a causa del pas del temps i de l’escàs manteniment, el jardí continua conservant el seu encanteri.

Espais destacables del jardí

La plaça de la Magnòlia constitueix un dels espais més sorprenents. Es tracta d’una plaça circular encerclada per quatre bancs de pedra revestits de mosaic, al bell mig de la qual hi creix una bonica magnòlia. El respatller dels bancs són jardineres on hi viuen un conjunt d’esvelts xiprers. Als voltants, s’estén un bosquet de teixos, l’arbre sagrat de moltes cultures ancestrals.

Els espais d’aigua són freqüents. Un conjunt de basses, fonts ornamentals i cascades que avui dia estan pràcticament en desús, ens permeten imaginar com l’aigua constituïa l’element primordial, el fil conductor que jugava pels pendents i regava els diferent enjardinaments. Cal destacar una cascada mig soterrada que constitueix una petita joia decorativa.

Jardins de la Villa Maria © M. Josep Tort

La plaça acústica del tenor Viñas va ser construïda com a espai d’assaig del tenor per embellir la seva veu en rebotar-la sobre un frontis semicircular. La placeta, envoltada d’arbres i jardineres, constitueix un espai molt agradable.

Davant de la casa senyorial, s’estén una majestuosa escalinata flanquejada per dos cedres centenaris imponents. Als voltants, un conjunt de jardineres i parterres amb flors primerenques donen una pinzellada de colors vius a la primavera.

La vegetació

A excepció d’algunes espècies de caràcter ornamental, com els cedres, els teixos i les iuques, la majoria d’espècies de can Viñas formen part de la flora autòctona de Collserola, una mostra genuïna de la vegetació mediterrània. L’estrat arbori està constituït per grans pins blancs i pinyoners, alzines, llorers, xiprers i alguna mimosa; i a l’estrat arbustiu grans rodals de marfull, arboç, murtra, baladres i tanques retallades de pitòspor i evònim del Japó, que encerclen algunes terrasses i parterres.

Al voltant de l’edifici s’estén un hort abandonat, les soques de dues palmeres que van morir probablement a conseqüència de l’escarabat morrut, alguns pins, una tuia i un conjunt de parterres entapissats per una munió de flors multicolors, margarides i herbes aromàtiques que tenyeixen l’indret de vius colors.

A la part més baixa del jardí, amb bones vistes sobre la ciutat de Barcelona, s’albira una pèrgola bastant deteriorada que alberga una vella glicina amb els seus grans troncs recaragolats.

El Colltort

Enric Capdevila

El colltort (Jynxtorquilla) és un dels picots més difícils de veure a casa nostra. La majoria dels exemplars són migradors, però també crien a Collserola, entre les Planes i el Tibidabo, i, fins i tot, hivernen en zones del litoral, com el Parc Fluvial del Besòs. El colltort és un gran desconegut, malgrat que és un ocell atractiu, amb un cant potent i un comportament espectacular.

És un ocell de mida mitjana, medeix 16 cm, té una cua llarga i arrodonida, el bec curt i punxegut i les ales relativament petites. Té un plomatge impressionant, amb un mosaic de petites ratlles, franges i punts de colors que van del negre a tons més groguencs, passant pel gris. En destaca una banda longitudinal de color marró fosc a la part central de  l’espatlla. Té una textura que imita l’escorça dels arbres o la pell d’una serp, com la colobra, cosa que li permet un camuflatge perfecte.

Tot i ser de la família dels pícids, és incapaç de fer cap forat als arbres per buscar aliment o fer-se un niu (aprofita forats d’altres ocells per criar), ja que no té el bec preparat per foradar la fusta, ni tampoc el veurem massa en boscos densos, ja que prefereix espais oberts amb un component forestal poc abundant. Però sí que té una llarga llengua protràctil i els dits dels peus dirigits dos endavant i dos enrere. S’alimenta gairebé exclusivament de formigues, que captura amb la llengua llarga i enganxosa. Per tant, pot fer un paper de control de formigues, però, per altra banda, és molt vulnerable als insecticides.

El nom li prové de la capacitat de moure el coll, llarg, en totes les direccions, fins a 180 graus, gràcies a unes vèrtebres heterocèliques —en forma de cadira de muntar—. Un comportament defensiu singular del colltort és fer un ball amb el cap imitant el moviment d’una serp, mentre emet un xiulet, estarrufa les plomes, aixeca les plomes de la cresta erèctil i amenaça amb el bec, fet que li permet espantar possibles depredadors. L’etimologia del seu nom científic també fa referència a la capacitat de retorçar el coll (torquilla) i d’imitar les serps o el so d’un rusc de vespes (jynx, encanteri amorós).

La dita: Quan l’abril és florit cada ocell fa el seu niu, només el picot i el gaig ho fan el mes de maig

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.