Arquitectura
Roser Díaz Martín, historiadora
Actualment, assistim a la remodelació de la majoria dels antics mercats construïts entre 1870 i 1927. Ara, amb la figura de les minyones i les cuineres quasi desapareguda, i l’actual desenvolupament laboral de la dona treballant fora la llar, els mercats de Barcelona han vist minvar els seus clients i han començat progressivament un procés d’adaptació als nous temps. De vegades, aquests canvis van acompanyats de la pèrdua dels elements estructurals i artístics dels edificis originals. El Mercat de Galvany encara conserva, amb molt poques variacions, l’aspecte que tenia aquell 27 de febrer de 1927 quan es va inaugurar.
En aquest article, farem un recorregut per la seva història i arquitectura, emmarcades en una societat burgesa emergent que vivia en un barri benestant: el Camp d’en Galvany (Sant Gervasi). Per començar, ens traslladarem a l’any 1868 en què Josep Castelló i Galvany, fill de Josep Castelló i Maria Galvany va fer donació a l’ajuntament constitucional de Sant Gervasi d’uns terrenys, ubicats on actualment s’aixeca el mercat.
Eren els terrenys que encabien un mercat itinerant setmanal. Malgrat que l’Ajuntament va acceptar la donació amb el requisit que el nou mercat hauria de portar el nom de Galvany, en memòria a Maria Galvany, mare de Josep Castelló, el projecte d’edificació no va començar fins trenta-dos anys després. L’ajuntament Constitucional de Sant Gervasi no volia implicar-se en una construcció d’aquest tipus, coneixent la seva imminent annexió a Barcelona, que es va produir de manera definitiva l’any 1897.
El projecte del mercat
Com edifici municipal, l’encarregat de fer el projecte va ser l’arquitecte municipal de Barcelona d’aquell moment Pere Falqués i Urpí, que amb la col·laboració de Domènech i Montaner va projectar un mercat d’una extensió de 2.082 metres quadrats, edificats, amb uns patis al voltant, tot dins d’un mur perimetral que encabís els 5.151 metres quadrats de superfície global.
La coberta i el suport
El projecte iniciat l’any 1903 va ser el projecte definitiu, malgrat que van tardar vint-i-quatre anys a acabar la seva execució. Consisteix en dues naus rectangulars encreuades. La zona de creueria es cobreix amb una cúpula. Aquesta cúpula o cimbori té tantes cobertes a dues aigües com li marquen les 8 seccions del cercle interior. Les naus rectangulars són de dimensions diferents: la nau dirigida de sud a nord, lleugerament més llarga, se sosté amb 8 parelles de columnes de ferro; la nau dirigida d’est a oest, més curta, es recolza en 6 parelles de columnes de ferro. En un total, les naus tenen 28 punts de suport.
La cúpula està dividida en 8 seccions vectorials, marcades per bigues dúctils de ferro dolç, que a la vegada es recolzen en quadre bigues horitzontals reforçades, situades en cada una de les quatre seccions triangulars en què es divideix la base de la cúpula. A la vegada a l’encreuament de cada nau amb el cimbori central, uns arcs de grans dimensions de maó, reforçats en la reforma dels anys setanta del segle passat, actuen de veritable suport de la cúpula central.
La façana
Com un bon edifici modernista, las façanes haurien de ser de maó vist, col·locat en horitzontal, en vertical o de cantó, per donar diferents textures i dibuixos a la façana. També el trobem a manera d’espiga en els acabaments, en damer en el coronament de la teulada i de la tanca perimetral o a sardinell (vertical) al voltant de les finestres o com a base de suport del mur adaptat al desnivell del terreny.
Els escuts
Són la decoració més rellevant de les quatre façanes. Els del carrer Amigó (antic carrer de Rosès) i el de Santaló, són els més complets; els de Madrazo (antic Molins de Rei) i Calaf (antic carrer de Fortuny) són més esquemàtics. Representen l’antic escut de Barcelona amb dues seccions de la Creu de Sant Jordi i dues de les barres catalanes. En aquest cas, només dues barres. La Corona decorada amb les perles que representen la Ciutat Comtal, està envoltada de fulles d’acant en forma de roleus, que ens indica que la ciutat, en un moment determinat, també va ser seu reial. Damunt un ratpenat que per instàncies de Pere el Gran forma part de l’escut de Barcelona, com ciutat de la Mediterrània. Tot envoltats d’avellanes, raïms i magranes, els fruits de l’abundància.
L’execució de les obres
Tres subhastes, amb tres adjudicacions: la primera, l’any 1906, arquitecte Falqués i Urpí contractista Pere Mauri, preu d’adjudicació 61.064 pessetes; la segona, l’any 1913 amb el mateix arquitecte i Francesc Marimon de contractista amb una adjudicació de 74.848 pessetes. Amb aquestes dues adjudicacions el mercat estava cobert i amb mur perimetral aixecat. L’any 1916 va morir Falqués i Urpí i va agafar el relleu el següent arquitecte municipal de Barcelona: Antoni Falguera. El mercat es feia servir com a lloc d’esbarjo del barri, de convencions, allotjament militar. Es continuava respectant el projecte inicial del 1903.
Anys vint
El barri havia adquirit un caràcter residencial, ple de torres d’estiueig, tant dels indians de la fi del segle XIX com d’aquells que havien fet fortuna arran del comerç amb Europa durant la Primera Guerra Mundial. Era un barri benestant. Un exèrcit de pidolaires acompanyava a la classe burgesa. Davant de les queixes constants dels veïns, els pidolaires van ser regulats, separats per sexes, edats, i capacitats. Molts homes van contribuir a la construcció del mercat com a mà d’obra en un moment en què feien falta per aixecar murs i parets, amb les pedres de les pedreres de Montjuïc lligades amb la sorra de les platges de Barcelona. Altres, regulats i identificats amb la xapa groga i numerada de pidolaires “oficials” demanaven almoina en els llocs del barri estipulats per l’Ajuntament. A la nit, els uns i els altres anaven a dormir a la Casa de la Caritat.
Va ser l’any 1924 quan Jeroni Castelló, net de Josep Castelló i Galvany, amb l’aval del Baró de Rialp que era president de l’associació per a la defensa de Sant Gervasi i el tinent d’alcalde, Enric Barre, en una carta oberta al diari La Vanguardia demanen el finançament per acabar les obres. En aquell moment l’arquitecte era Antoni Falguera i el final de les obres del mercat es van adjudicar al contractista Antoni Aleix Moliné el 4 d’agost de 1925 per un import inicial de 500.000 pessetes. Amb aquests diners es van afegir a prop de 300.000 pessetes que hi havia de superàvit en la construcció d’altres mercats, bàsicament en el Mercat del Ninot. Amb aquest capital es van poder concloure definitivament les obres del Mercat de Galvany.
Finalitats d’un edifici modernista. Llum i higiene.
Els vitralls, buscant la llum, recobreixen una part dels alts peraltats, compartint el vano amb vidres llisos a la cúpula i amb persianes verdes al primer nivell. La seva decoració noucentista és geomètrica a base d’esferes de colors suaus, ocre, gris, blau i verd. Amb el blanc com a color principal, un vidre matisat permet una bona entrada de claredat. Buscant la higiene, es van recobrir les parets amb rajola de València, també coneguda com a taulell, bàsicament blanca, però que pot estar acolorida com a l’entrada del carrer Calaf on amb color blau simula una barana.
Mur perimetral
El mur perimetral, feta amb pedra de raig de Montjuïc i delimitat a sardinell amb la part baixa, va ser un dels primers elements que es van aixecar i per sota, es va fer finalment la connexió al clavegueram que es va consolidar amb la urbanització del barri de l’any 1933.
El dia de la veritat
El 27 de febrer del 1927 es va inaugurar oficialment el mercat. Les adjudicacions van començar el 20 de gener de 1927, amb les parades de queviures, refrescos i pesca salada. El 22 de gener de 1927 se’n van adjudicar les de conserves, cigrons i espècies. El 30 de gener, 40 parades més van trobar paradista, i de les 260 parades ofertes, van acabar adjudicades 220. Es va suspendre l’oferta de les parades dels menuts i en el seu lloc s’oferien parades de flors, herbes i pa. Segons els documents, això era més adequat pel tipus de clientela.
El dia de la inauguració van assistir el Bisbe Miralles de Mallorca, l’alcalde de Barcelona Baró de Viver, la família Castelló, a cada porta un portés de vara (guants blancs, gorra i vara) dos macers i la música del regiment 73 d’infanteria de Badajoz. Aquell dia va ser el dia de les senyores, després no van tornar. La clientela la formaven les minyones i les cuineres.
El 28 de gener del 1928 es va instal·lar el canelobre de verga o rellotge mecànic amb fanals de gas, que troben al centre del mercat. Adjudicat per subhasta a l’empesa Fichet per 2.028 pessetes. Actualment, molt ben conservat és una de les joies del Mercat.
Recorregut
Els anys 40-50 es va electrificar el Mercat i les parades, els anys seixanta havien desaparegut les fresqueres i s’utilitzaven càmeres per la conservació dels aliments, també es van construir petits magatzems al voltant del mur perimetral que encara serveixen de traster. L’any 1971, com que la coberta original de fusta i ferro tenia moltes goteres, es va recobrir amb uralita. Actualment, està pendent d’una remodelació: d’una banda, per eliminar la uralita, i de l’altra per dinamitzar la seva clientela. Mentrestant podem gaudir d’una autèntica joia modernista.
