L’Art d’Observar
Pau Farràs Ribas
Fa uns dies vaig llegir al llibre Res no s’oposa a la nit, de l’escriptora Delphine de Vigan, un fragment que em va recordar una situació viscuda, ja fa uns quants anys, en què uns companys i jo utilitzàvem la pràctica de l’observació directa com a recurs per fer recerca.
En el fragment, Delphine ens parla de les dificultats que va tenir per escriure sobre la mort d’un oncle seu, Antonin, germà de Lucile, la seva mare, donat que les versions que li van arribar del fet van ser moltes i totes molt diferents. En una, l’àvia de l’escriptora era a la cuina mentre Antonin queia al pou. En una altra, tant l’àvia com l’avi eren de vacances el dia de l’accident. En una altra, els avis eren a casa, però no van arribar a temps a salvar el fill. En una altra, encara, l’àvia, embarassada, es va llançar al pou per salvar el fill. Segons uns, van caure dues criatures; segons uns altres, només l’Antonin. Davant d’aquesta multiplicitat de mirades, Delphine es pregunta amb honestedat. “Què m’havia pensat? Que podria explicar la infantesa de la Lucile a través d’una narració objectiva, omniscient i omnipotent? Que en tindria prou amb pouar en el material que m’havien confiat i fer-ne la meva selecció, com si triés i remenés? Però, amb quin dret? / Segurament havia esperat que, d’aquella estranya matèria se’n desprendria una veritat. Però la veritat no existeix. (…) Què cercava, en el fons, sinó atansar-me al dolor de la meva mare, explorar-ne els contorns, els racons secrets, l’ombra projectada?” (pp 40 i 41, Edicions 62, 2012).
La situació viscuda tot fent recerca
Ens havíem proposat d’indagar sobre com s’inicien les relacions grupals entre infants en una estona de joc a l’escola. Vam decidir que les observacions les faríem dues persones simultàniament. Una de les vivències inesperades que vam compartir va ser la de l’evidència de la mirada subjectiva. ¿Com era possible que dues persones, amb referents propers, que observàvem el mateix, coincidint en lloc i temps, tinguéssim percepcions divergents o ens fixéssim en escenes ben diferents? Sovint, si a totes dues ens cridava l’atenció una mateixa escena, en reteníem detalls no coincidents. Recordo una ocasió en què una havia percebut una mirada de sorpresa i de distanciament en un grup d’infants; l’altra, en canvi, una expressió de calidesa. Aquest fet, tant simple, ens va facilitar d’adonar-nos de la inevitabilitat de la mirada pròpia en cada situació viscuda i, com a conseqüència, de la importància d’interessar-nos per mirades diferents. Probablement, mantenir-nos en el dubte i en una actitud indagadora, com fa Delphine de Vigan, ens permet acostar-nos millor a les vivències dels altres i viure les pròpies amb més matisos.
El valor del dubte i del no saber
Wisława Szymborska, en rebre el Premi Nobel de Literatura el 1996, va deixar molt clar el valor del dubte. Parlant dels poetes, en el discurs d’acceptació del premi, va dir: “Malgrat les dificultats i fracassos, la seva curiositat no es refreda. De cada dubte resolt surt volant un eixam de noves preguntes. La inspiració, sigui el que sigui, neix d’un constant “no ho sé”. (…) Als més diversos botxins, dictadors, fanàtics, demagogs, que lluiten pel poder amb l’ajuda d’escasses consignes, però repetides a crits, també els agrada la seva feina i també la fan amb gelós enginy. És clar que sí, però ells “saben”. Saben, i amb el que saben un cop en tenen prou per sempre. No s’interessen per res més, perquè això podria debilitar la força dels seus arguments. I qualsevol saber que no provoca noves preguntes es converteix molt aviat en quelcom mort, perd la temperatura que proporciona la vida.(…) Per això tinc en tan alta estima aquestes petites paraules: “no ho sé”. Petites però amb ales potents. ( …) El poeta, si és un poeta de veritat, ha de repetir sense parar “no ho sé“.
Pau Farras Rivas, www.nodre.com
