Cultura
Ferran Muñoz Jofre
Dimarts 19 de maig va tenir lloc la primera sessió de la Càpsula V: «La confiança». Sota el nom de «No ho diguis a gairebé ningú», el doctor en Humanitats i professor de la UPF Eloy Fernández Porta va oferir una ponència on va reflexionar sobre la confidència com a expressió de la confiança íntima entre les persones i sobre el paper d’aquesta en les estructures de poder social. Seguint l’estela del seu assaig En la confidencia (Anagrama, 2018), Fernández Porta va exposar a les vint-i-tres persones que van seguir telemàticament la xerrada les següents idees:
En primer lloc, va recordar-nos que tothom té la seva biografia com a confident i com a oient de confidències: unes experiències que, d’alguna manera, suposen moments clau en les nostres vides. Aquests moments, al seu parer, contenen unes dosis de risc i de perill als quals ens hem d’enfrontar: com decidim donar confiança a algú?
Ho fem a través de mecanismes subjectius, va respondre’s. Uns mecanismes que tenen lloc en moments calents, d’indignació, en els quals ens veiem sacsejats. És precisament en aquests moments, va dir el ponent, aquells en els quals ens confirmem com a éssers humans, i no com a màquines: ens comuniquem, no som un mer intercanvi d’informació de dígits.
Per aquest motiu, va reblar, la ciència-ficció és un dels gèneres on la reflexió sobre la confidència se’ns fa més accessible: si escrivíssim una novel·la amb un llenguatge purament tècnic, de comunicació oficial, d’aquesta en resultaria una obra mancada de complicitat i de confiança entre els humans.
En segon lloc, Fernández Porta va voler reflexionar sobre la importància del secret en les lluites pel poder: de com les revelacions poden canviar el món. Per a il·lustrar-ho, ens va explicar el que podríem anomenar ‘la primera confidència de la història’, el mite de creació del món segons les creences de l’Antic Egipte:
El déu Ra –l’equivalent a Zeus– va ser mossegat per una serp; la deessa Isis va trobar la solució per a curar-lo: un ungüent la recepta del qual contenia el nom secret de Ra. Per tal de curar-se, aquest no va tenir més remei que revelar-lo i, d’aquesta manera, es va establir la primera estratificació de poder entre individus: Déu totalitari; semidéus; humans.
Arribats a aquest punt, el ponent va ser preguntat des del públic sobre el poder real dels secrets en la política. Fernández Porta va respondre que, per més que aquests –i les revelacions d’aquests– tinguin més influència en el si de la política de tradició anglosaxona, en tots els sistemes de govern, en tant que ciutadans, ens veiem com uns súbdits que exigim a les persones poderoses que tinguin secrets. Uns secrets que, a poder ser, volem que siguin inconfessables –i, encara més, si tenen a veure amb la seva vida sexual–.
I per què ho fem? Al seu parer, això és així perquè volem sentir que la persona que té poder ens representa i que, per tant, és algú que s’ha posat en risc. Si ho ha fet, no només ens és més fàcil confiar-hi, sinó que ens l’humanitzem, el reconeixem també com a dèbil –una circumstància que té un revers: quan un personatge públic perd la memòria, això ens fa sentir estranys i descol·locats–.
Per cloure aquest punt del diàleg, des del públic es va apuntar que mentre Ra representa «el Poder», Sòcrates «l’autoritat». En altres paraules, és des de la moralitat i des del sacrifici que percebem en les persones que ostenten el poder que els súbdits i ciutadans els hi atorguem –o no– autoritat: el poder, de per si, no la comporta.
Tornant a la revelació de secrets com a mecanisme emprat en la lluita pel poder, Fernández Porta va ressaltar la importància que l’escriptor i periodista Giorgio Manganelli atorgava a la seducció com a mètode per aconseguir secrets d’Estat, especialment aquells militars, polítics i econòmics. Aquesta tenia lloc, al seu parer, per una sèrie de motius:
En primer lloc, perquè del discurs oficial sempre n’emana la creença d’una realitat objectiva del nostre món; en segon lloc, perquè el secret d’Estat té una pròpia eròtica, provoca un gaudi del xafardeig i del poder; i, en tercer lloc, perquè les construccions socials de gènere han atorgat unes diferències de rol entre homes i dones davant la confidència.
Ampliant aquest darrer punt, Fernández Porta va recordar que la construcció de gènere tradicional sempre ha reservat a l’home un rol de coneixement de la Raó, del coneixement i de la Veritat, mentre que ha reservat a la dona la preferència per al safareig, l’enraonia i la informació privada. Uns rols que es poden trobar en la tradició literària de les diferents cultures –ja sigui a l’Ars Amatoria d’Ovidi o a El collar de la coloma, d’Ibn Hazm de Còrdova– i que han inspirat, a la vegada, un temor entre els homes: «què diuen les dones de nosaltres, quan no hi som?».
En aquest moment, des del públic es va fer l’apunt que, si durant anys les dones havien trobat en el secret una font d’autodefensa davant el poder, al llarg de les darreres generacions els homes havien començat a copsar el poder d’aquest i, fins i tot, a exercir-lo. Dialogant amb aquest argument, Fernández Porta va indicar que, al llarg del segle XX, la transmissió de secrets va ser un dels motors de canvi en la professió del Periodisme. Mentre la tradició periodística havia seguit sempre una línia de recerca, més detectivesca, darrerament estem assistint a un nou periodisme que viu de la filtració: difusió a raig i sense filtres ni elaboració periodística –amb Julian Assange o els Papers de Panamà com a personatge i fet emblemàtics–.
Tornant a les diferències de comportament segons el gènere, el ponent va citar un estudi de la sociòloga Marina Subirats en el que s’indica una diferència en l’exercici de la violència entre nens i nenes. Mentre les agressions físiques dutes a terme pels nens suposen la 7/10 part del total, les agressions mitjançant violència simbòlica –rumors, malnoms…– dutes a terme per les nenes suposen la 6/10.
Aquest fet determina, al parer de Subirats, uns guions socials de gènere a l’hora de protagonitzar escenes de força i de violència. Alhora, també, ens planteja un dubte: si, com sembla, ens trobem a nivell social en una època de replantejament dels models i rols de gènere, s’aniran unificant aquestes tendències?
Seguint amb el guió de la ponència, Fernández Porta va valorar el control públic i social que les institucions –ja siguin governamentals o extraoficials– han exercit a través del control del rumor. Un control social que, una vegada han caigut els organismes estatals creats ad hoc –per exemple, la Stasi–, ha anat recaient cada cop més sobre la població: els ciutadans ens hem anat convertint cada cop més en individus delators.
En altres paraules, com hem experimentat aquests dies amb els anomenats policies de balcó, cada vegada ens mirem més la resta de ciutadans com uns potencials delinqüents: armats amb els nostres smartphones, gravem, difonem i delatem públicament aquella persona dissident: potenciem un control i un linxament entre els propis ciutadans.
Aquest comportament amateur del control amaga, al parer del ponent, una forma de delació que es presenta teòricament com a espontània però que pot acabar-nos duent, si no s’hi para prou atenció o s’hi posa remei, a un control absolut dels nostres comportaments.
Seguint aquest argument i retornant a una esfera més privada, el ponent va recalcar que cada individu ha de mesurar la importància de la miasma –l’espai de fatalitat, de catàstrofe– que la pròpia revelació de secrets crea. És a dir, qualsevol individu, davant una confidència, necessita un espai i una predisposició per a escoltar-la primer i digerir-la després. Si no, es convertirà en el que Jorge Luis Borges va descriure com «una de esas amistades inglesas que empiezan por excluir la confidencia y que muy pronto omiten el diálogo».
Enfilant ja la darrera part de la sessió, Fernández Porta va indicar que els espais de confidència varien en la mateixa mesura que experimentem canvis socials. Així, en les darreres dècades aquestes han anat abandonant més els espais físics per anar-se traslladant als espais virtuals. Uns espais virtuals que funcionen com uns no-llocs on les regles del joc de la confidència també poden canviar segons ho facin els mateixos esdeveniments socials –com demostra el canvi de comportament experimentat en xarxes com ara Tinder des que ha començat el confinament–.
Un espai de confidència que sembla no haver deixat d’existir és, per contra, aquell que té lloc en el context del treball sexual. Al documental de Núria Güell De putas: Un ensayo sobre la masculinidad (2018), les prostitutes que hi són entrevistades coincideixen en un punt: totes dediquen la major part del temps de treball a escoltar intimitats dels seus clients. Aquestes ‘psicòlogues sense títol’ indiquen que és precisament aquest espai el que possibilita el sexe com a espai de cura emocional.
Finalment, el ponent també va voler referir-se al poder del silenci en qualsevol conflicte bèl·lic. Així com estem molt familiaritzats amb la propaganda oficial que demanava esforç i sacrifici a la població, va dir Fernández Porta, no recordem tant aquella propaganda, normalment dirigida a les dones, que demanava discreció sobre els secrets militars. No en va, en anglès hi ha la frase feta «Loose lips sink ships» –els bocamolls enfonsen vaixells–.
Aquesta qualitat, va concloure el ponent, té una altra cara de la mateixa moneda. Com que els enemics són aquells amb qui no es pot parlar ni revelar secrets són, al mateix temps, aquelles persones als qui pots explicar el què vulguis sense patir perquè la situació entre vosaltres empitjori, es torni més hostil. Només seguint aquesta lògica es pot entendre per què, com indica John Le Carré a El talp, els vincles més forts es creen entre els enemics: els cossos d’intel·ligència de cada país són, al mateix temps, rivals i el revers les unes de les altres.
Tornant a una dimensió més íntima, Fernández Porta va acabar indicant que cal tenir en compte una darrera cosa: la pròpia dinàmica de la confidència fa que no en puguem suportar una sobresaturació, un nombre massa elevat d’aquestes.
En una darrera aportació del públic es va voler fer referència a un recent article de Yuval Noah Harari en el qual s’alertava sobre els riscos que l’excés de tecnologia ens acabi duent a un món on, abans que aquesta es produeixi, ja se sàpiga que s’està a punt de confiar una confidència. Un món més aviat distòpic que, com indicava Fernández Porta al començament de la sessió, ja ha estat assajat en el món de la ciència-ficció, com és el cas de la policia del pensament de Philip K. Dick a Minority Report: una policia punitiva per anticipació.
Per tal de cloure la sessió, el ponent va voler citar El nuevo museo del chisme, d’Edgardo Cozarinsky, un volum de miscel.lània on l’escriptor argentí recull una sucosa antologia de rumors, maldats i veritats xiuxiuejades al llarg de la història, amb un èmfasi especial en l’ús de la rumorologia com a arma en el context de la ideologia antisemita.
Les Càpsules Vespertines tracten de fer créixer l’esperit crític del veïnat de Sarrià a través de la cultura. Un tast d’idees i debat mensual al Centre Cívic Casa Orlandai de Sarrià.
