Cultura
Roser Díaz
Josep Altimira Reniu hauria estat un personatge poc conegut dins de la Barcelona del segle XIX, a no ser per les seves luxoses extravagàncies i per l’acumulació de propietats emblemàtiques. Va néixer en algun moment de finals de la dècada dels anys 20. D’origen humil, fill de mestre sabater, va emprendre l’aventura americana i va tornar a Catalunya l’any 1861 amb una considerable fortuna. Ell explicava que a Amèrica havia estudiat medicina, i que la seva feina de metge a les colònies li havia proporcionat el capital, però és ben cert, que un cop va retornar, mai va exercir la medecina. De fet, va invertir la seva fortuna a la borsa i la va incrementar considerablement. Aquest fet d’obtenir diners d’una manera més o menys fàcil, li va donar una fama dubtosa. Es deia que estava ben arrelat dins de la francmaçoneria i se’l coneixia com a Comte de Montecristo dins del cercle del Liceu.
Com un bon indià va decidir l’any 1866 adquirir una finca de 193.500 pams a Carme Dalmases, per un import de 8.380 escuts. Aquesta finca limitava el carrer de Nostra Senyora del Carme -actual carrer d’Horaci-, amb la carretera de Sarrià a Sant Gervasi -actual passeig de la Bonanova-, amb els terrenys de Pau Ganduxer -fins actual carrer Emancipació– i amb el torrent d’en Mandri -actual carrer Mandri-.
El mestre d’obres Narcís Nuet va fer el planell perimetral sol·licitant una llicència d’obres el 1871. El terreny, que es va ampliar amb la compra d’un antic convent desamortitzat al carrer Horaci, estava estructurat seguint el desnivell orogràfic. Situat entre dos torrents tenia bon accés a les plomes d’aigua.
La Torre de la Punxa d’Or: una sala subterrània, un aquari i un pont penjat
A la part més alta, l’any 1874 hi va començar a construir una casa amb tot luxe de detalls, que es coneixia com la Torre de la Punxa d’Or, pel seu luxe. Tenia una capella neogòtica, un saló egipci, un saló de ball amb columnes, els millors terres hidràulics i un munt d’obres d’art per decoracions.
El més curiós és que aprofitant el desnivell, a la part soterrània del jardí va fer excavar un món únic. Molts anys abans de la sala Hipòstila del Parc Güell, Josep Altimira, tenia una sala subterrània formada per 36 columnes de pedra totes amb capitells diferents. Aquesta sala era la sortida d’un conjunt de 25 galeries a les quals s’accedia pel jardí de la torre. Aquests túnels, totalment artificials, estaven recoberts per formacions calcàries provinents de grutes reals.
El món subterrani estava acotat pels dos torrents. A la banda del carrer Mandri (on actualment hi ha un edifici i les obres del metro) hi havia un aquari de peixos tropicals. La llum es filtrava per unes lluernes que donaven a l’exterior. La zona soterrània de l’actual carrer Horaci, estava formada per túnels, que, en un moment determinat, podien ser navegables. Els convidats, dins de les barquetes, escoltaven la música provinent del centre neuràlgic dels túnels, una gran sala de 10 metres d’alçada i sostre de volta catalana, coneguda com la sala del Ressò, on hi havia l’orquestra.
La sortida per la sala Hipòstila conduïa a un altre jardí estructurat en dos nivells. A la part baixa, hi havia un estany, decorat amb un templet de vidre que era una rèplica de l’Hermes de Giovanni de Bolonya (un bronze del 1567 molt de moda en aquell moment) i quatre escultures de temàtica exòtica de Vallmitjana. A la part alta del jardí, hi havia dos petits estanys, un d’ells amb aigua salada que s’havia de canviar cada dos dies per poder mantenir sanes les sardines que acollia. Entre els jardins es va fer construir un pont penjat, rèplica del de les cascades del Niàgara. Tot aquest luxe incloïa també un orangutan ensinistrat per obrir portes i servir copes.
Deu anys abans, el 1870, Josep Altimira també havia comprat la casa del Degà i la de l’Ardiaca, desamortitzades i buides dels tallers dels artesans. Les havia fet rehabilitar pel seu amic, l’arquitecte Garriga i Garriga i les havia decorat amb mobles de vidre, molts dels quals passarien a la finca de Sant Gervasi.
L’Ajuntament de Barcelona va adquirir les cases subhastades
Quan la sort va canviar, a finals dels anys 80 del segle XIX, Josep Altimira no va canviar el seu tren de vida. Va empenyorar totes les propietats i va continuar en el seu món de luxe, fins que va morir el 1894.
La seva hereva, la vídua de l’arquitecte Garriga Garriga, no va poder executar el testament, ja que tot estava embargat. Les cases de l’Ardiaca i Degà van sortir a subhasta, adquirides per l’Ajuntament de Barcelona. I la finca de Sant Gervasi es va adjudicar a la seva neboda, la més gran creditora, Carme Canals i Altimira, qui l’any 1895 va refer la torre, a la vegada que anava venent per peces les riqueses del seu oncle. La majoria d’aquestes van anar a la família de banquers Gari, a qui el seu parent Puig i Cadafalch estava transformant la masia en una sumptuosa casa modernista.
La finca de Sant Gervasi va ser venuda a les monges Concepcionistes, qui després de convertir-la en una exclusiva residència per senyoretes, van optar per reformar-la. L’any 1915, Sagnier Vilavecchia la va convertir en una escola. Durant la República, l’edifici va ser ocupat i el món subterrani utilitzat com refugi. Tot va quedar molt malmès en acabar la guerra. Les monges van tornar i la casa va funcionar fins als anys 2000 com a escola. La primera dècada del segle XXI, va servir de seu a l’escola de música del Liceu i actualment és una residència per a monges concepcionistes. Els jardins, molt malmesos, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, van ser restaurats i oberts al públic per Maria Luis Aguada l’any 1991. Avui els coneixem com els Jardins de Can Altimira, d’un altre tipus d’indià.
