explorar el jardí
Maria Josep Tort
A l’inici del carrer Ballester al barri del Putxet, s’alineen un conjunt d’antigues cases unifamiliars que contenen sengles jardins, que s’han reduït ostensiblement en el decurs del temps a causa de les necessitats crematístiques dels seus propietaris i de la pressió especulativa del moment.
Una d’aquestes cases la va comprar l’industrial Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), un personatge d’arrels burgeses que va dedicar tota la seva vida al col·leccionisme. Li interessava més viatjar per tot el món a la recerca de peces úniques, que controlar les seves fàbriques de sabons i bugies que funcionaven com un rellotge.
A sobre, vista de la galeria, amb peces artístiques i vegetació d’interior. Fotografies cedides per la Fundació Rocamora.
A la imatge destacada, de M. Josep Tort, fulles de Farfugium japonicum.
Si ens endinsem a l’interior d’aquest edifici d’estil isabelí, farcit de quadres llibres i objectes, ens traslladem a una altra època. El temps sembla que s’ha quedat congelat dins aquestes parets.
Amb un ordre escrupolós, les diferents col·leccions d’en Manuel Rocamora entapissen el conjunt de parets de l’edifici i omplen mobles i vitrines. Quadres d’artistes rellevants, ceràmiques, indumentària, escultures, reclams publicitaris i moltes altres peces constitueixen una part del fons que avui, la Fundació Rocamora, gestiona amb l’objectiu de divulgar-ne el contingut.
Al obrir els grans finestrals que donen al pati del darrere, sorprèn la joia que s’estén davant nostre: un petit jardí d’estil romàntic que s’ordena al voltant d’un estany circular amb una font que brolla incansable. Al voltant, un conjunt de parterres de simetria regular, delimitats per maons de fang, alberguen diferents conjunts vegetals dominats per grans palmeres que s’enfilen per sobre dels límits de la casa. Bancs de marbre, escultures i testos decoratius de terracota acaben de vestir l’espai.
Parterres de simetria regular,
delimitats per maons de fang,
alberguen diversos conjunts vegetals
dominats per grans palmeres
Abans de projectar el traçat de la Ronda del Mig, el jardí era tres vegades més gran i constituïa amb els altres veïnatges un espai verd de primera magnitud dins d’una Barcelona en expansió. El jardí actual, acuradament cuidat, segueix mantenint l’esperit que el va fer créixer. És, senzillament, un petit racó entranyable on els somnis i la nostàlgia d’altres temps es poden desfermar en el llindar de la memòria.
A la part posterior del jardí, hi ha una gran pèrgola metàl·lica atapeïda per les branques retorçades d’una enorme glicina (Wisteria sinensis), una planta enfiladissa de creixement ràpid i fulla caduca que, a la primavera, abans que surtin les fulles, desplega els seus raïms florals de color blavós, oferint un espectacle únic que evoca imatges d’encanteri i somnis de ficció. Més tard, el fruit en forma de beina, explota i allibera les llavors més enllà dels 8 metres de distància. A la marquesina també hi ha uns singulars rosers enfiladissos.
Davant de la pèrgola es dibuixa l’espai central del jardí en el qual podem destacar dos parterres circulars al costat de l’estany, que alberguen la planta Strelitzia reginae, comunment anomenada flor d’ocell, una planta herbàcia sempre verda molt coneguda per la vistositat de les seves flors en forma d’ocell, asimètriques, de colors groc vermell i blau. Les fulles, molt llargues, són de color verd grisenc.
Els dos grans parterres que afronten la casa, contenen el conjunt botànic més notable del jardí. Es tracta de dos grups de palmeres del gènere Washingtonia i Phoenix, dues de les quals es situen simètricament arrenglerades a les escales d’accés a la casa i són les més longeves i altes del conjunt. Són dues palmeres centenàries que es van plantar possiblement quan es va construir la casa, l’any 1860.
A la base d’aquests dos parterres destaquem la densa i bonica catifa d’una espècie de planta anomenada Farfugium japonicum, originària dels penya-segats costaners del Japó, Corea i Taiwan que presenta unes fulles perennes grans i arrodonides o en forma de ronyó, bastant dures, que creixen al cap d’amunt de llargues tiges. Es multipliquen sexualment mitjançant flors de color groc i també a través de rizomes que es propaguen fàcilment, colonitzant extenses àrees de terreny.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
Fotografia cedida per la Fundació Rocamora
El xoriguer
Enric Capdevila
El xoriguer (Falco tinnunculus) és un rapinyaire diürn que pertany a la família dels falcònids, d’uns 34 cm de llargada i uns 80 cm amb les ales obertes. El xoriguer és un ocell comú a Barcelona, on crien més de vint parelles a la ciutat i una altra vintena al penya-segat marí de Montjuïc, una de les colònies més importants d’Europa, que està minvant des que es va desviar el riu Llobregat. És fàcilment identificable per la seva forma de volar quan caça, es queda gairebé parat cara al vent, en llocs oberts, a poca alçada i batent ràpidament les ales, fent l’aleta, mentre observa el terra buscant preses petites que captura llançant-s’hi en picat.
El mascle té el cap i el carpó de color grisós, per sobre és de color marronós amb taques fosques, per sota és més clar amb taques allargades; la cua té una ampla franja negra al final. La femella és de coloració més rogenca i tota tacada de manera més regular. Nia a forats, penyals o aprofitant construccions humanes. La majoria de les parelles ponen al maig, de 3 a 6 polls, que estan preparats per volar un mes després de néixer. El xoriguer s’alimenta de micromamífers (com ratolins o musaranyes), insectes, rèptils i petits ocells o polls.
La dita: L’àliga vola molt alta, però el falcó la mata
