Explorar El Jardí
M. Josep Tort
El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes té més de 700 anys d’història, protagonitzada per dones. La comunitat de monges clarisses hi han viscut ininterrompudament des de l’any 1327, quan la reina Elisenda de Montcada el va fundar. Constitueix una joia, única i excepcional, on convergeixen l’arquitectura, la història i la cultura en la seva màxima expressió. El seu emplaçament, a la falda de la serra de Collserola és també d’un valor inqüestionable. Part dels jardins del monestir són una extensió de la vegetació autòctona d’aquest indret privilegiat.
Història recent
L’any 1972, es va signar un pacte amb l’Ajuntament de Barcelona, en el qual, les clarisses cedien part del monestir per obrir-hi un museu, a canvi de disposar d’un convent nou. L’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va projectar un preciós edifici totalment integrat al conjunt monumental, situat als terrenys més occidentals del recinte on hi havia l’antic hort gran. El 1983 el Museu-Monestir de Pedralbes s’obre al públic i poc després passa a formar part del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona). El gran fons documental i el conjunt d’obres d’art que atresora la comunitat religiosa ha permès mostrar els secrets de la vida monàstica en el decurs del temps.
Actualment, la comunitat de clarisses que hi viu en règim de clausura, ha quedat reduïda a sis monges amb una mitjana d’edat entre els 75 i els 80 anys. Es cuiden entre elles, atenen les peticions dels ciutadans, comparteixen les responsabilitats comunitàries i conreen la fe i l’espiritualitat. Veuen aigua de la xarxa pública, però segueixen utilitzant l’aigua d’una antiga mina de Collserola per rentar-se i regar els jardins.
L’actual abadessa, Montserrat Casas, està perplexa amb l’adscripció de Pedralbes al barri de les Corts, perquè sempre s’han considerat sarrianenques de soca-rel.
Els jardins
Ocupen uns terrenys en forma de “L” que se situen a dues altures, amb un desnivell de 7 metres. El jardí superior s’estén paral·lel al carrer Montevideo i constitueix una llenca d’uns 140 m de longitud, d’amplada variable, que conté un conjunt d’enjardinaments de característiques diverses. Dues escales davallen cap al jardí inferior situat a la façana de ponent del nou convent de les clarisses.
Durant el planejament de la construcció de la ronda de Dalt, que es va inaugurar amb motiu dels Jocs Olímpics de l’any 1992, la comunitat de monges i els veïns afectats van lluitar per aconseguir que el projecte es fes subterrani per mantenir intacta la propietat dels seus terrenys. Ho van aconseguir. Les obres van durar molt temps i van afectar la part superior on se situaven els horts i una gran bassa que nodria els conreus. En acabar la intervenció es va construir un bonic estany oval on hi havia l’antiga bassa i es va enjardinar l’espai.
El jardí superior: el bosquet i el jardí clàssic
En entrar al nou convent de les clarisses pel carrer Montevideo, se’ns descobreix un espai boscós bastant assilvestrat que recull una significativa mostra de la vegetació autòctona de Collserola, constituïda per pins blancs i pinyoners, xiprers i alguns arbusts com el llentiscle el galzeran i el marfull. A mà esquerra, un camí pel mig del bosc ens apropa a un gran mur ornamentat amb un capçal decoratiu. Una portalada de fusta ens endinsa a un espai longitudinal, amb una passera flanquejada per antics capitells, que ens condueix a una rèplica de la gruta de la Mare de Déu de Lourdes. A banda i banda, s’albiren un conjunt de parterres que contenen fruiters, xiprers, pebrers bords i magnòlies.
Tornem enrere a través del bosc i ens dirigim a l’extrem més occidental on albirem un jardí d’estil clàssic que s’estén sobre una gran terrassa elevada. Un jardí dissenyat de bell nou després del soterrament de la ronda de Dalt, que dibuixa un conjunt de parterres geomètrics al voltant de l’estany oval on viu una comunitat de nenúfars. Al costat hi ha una gran pèrgola amb diverses glicines emparrades que creen un espai d’ombra i color durant l’esclat de la floració. Les parets perimetrals estan entapissades per buguenvíl·lies i esvelts xiprers.
L’elegància i la sobrietat constitueixen els trets més destacables d’aquest jardí, però també la seva posició elevada respecte al jardí inferior que el converteix en un mirador excepcional.
El jardí inferior
Situat a la cota més baixa del recinte, s’estén una gran esplanada que havia estat l’hort gran del monestir. És un espai molt obert que conté un conjunt de parterres que alberguen arbres fruiters, ciques, atzavares i un roserar de pitiminis, una espècie híbrida de roses molt menudes que desprenen una fragància inusual. La germana Isaura les cuida i les fotografia donant-li un toc artístic.
Al fons, es distingeix un espai més frondós amb uns parterres que dibuixen camins sinuosos que contenen una gran densitat d’arbusts, alguns arbres i palmeres. El mur de tancament està gairebé ocult per la presència d’un conjunt d’alts xiprers disposats en línia.
Vegetació destacable
Al jardí del noviciat situat darrere del nou edifici del convent, hi destaca un vell caquier al costat d’un antic i preciós brollador. Un robust pi blanc centenari amb una capçada esponerosa s’enfila vertical en el jardí superior i es fa visible des de diferents punts i, en el bosquet més assilvestrat, s’albira amb dificultat un singular llentiscle arbori que està embullat per la vegetació circumdant.
L’astor
Enric Capdevila
L’astor (Accipiter gentilis) és una rapinyaire de la família dels accipítrids. És un ocell discret, però molt comú i resident a Catalunya i, a diferència de la majoria de les rapinyaires, requereix ambients forestals. És present a la zona periurbana de Barcelona i se’l pot observar també a la ciutat (on crien dues parelles) en espais arbrats com l’abaixador de Vallvidrera. Tenen un ampli territori de caça, que arriba als deu quilòmetres quadrats.
Com en totes les rapinyaires, els mascles són més petits que les femelles. En el cas de l’astor fan 49-57 cm i 58-64 cm de llargada respectivament. Els astors adults són de color gris cendra a la part dorsal i les ales, més negra a la part superior amb una cella blanca i els iris de color groc o taronja, i amb la panxa blanquinosa, barrada amb ratlles fosques. La femella té tonalitats més marronoses i els joves i immadurs tenen un plomatge més vermellós. El fet que les femelles de les espècies predadores siguin més voluminoses i tinguin colors més críptics que els mascles és per afavorir la cria, ja que poden covar millor els polls i passen més desapercebudes. El mascle és més petit perquè ha de ser més ràpid i hàbil per a la caça. Després la femella al niu trossejarà les preses per alimentar als polls. Pel plomatge se’l pot confondre amb un falcó, tot i que no té ni la bigotera ni l’iris fosc, però realment està emparentat amb les àligues, amb qui comparteix la forma triangular del cap i el bec fort i corbat, així com les urpes curtes i fortes, amb la pressió de les quals mata a les preses, mentre que el falcó ho fa desnucant-les.
És una espècie molt predadora i agressiva, i molt valorada i emprada des de sempre en la falconeria. Té una gran mobilitat dins del bosc, gràcies a les ales rodones i proporcionalment curtes per la seva envergadura, adaptades al medi forestal, així com a la llarga cua barrada que li permet fer maniobres brusques. Caça a l’aguait, observa el territori des d’una talaia fins que localitza la presa, a qui ataca des d’un angle mort, per sota si es tracta d’un ocell que vola, com un colom o un tudó, o arran de terra si es tracta d’un petit mamífer com una llebre o un ratolí.
La dita: Ocell de rapinya, sempre està sec
