Explorar El Jardí
M. Josep Tort
En la confluència entre les avingudes d’Esplugues i Pedralbes s’alça una creu de terme molt singular, envoltada d’un conjunt d’enjardinaments molt vistosos pels seus cridaners colors. Darrere s’albira el mur del monestir, entapissat per buguenvíl·lies i altres enfiladisses, que constitueix el teló de fons d’aquest excepcional indret.
Història
En el decurs de la història les creus de terme s’han utilitzat per marcar el límit de les poblacions. Se situaven a l’entrada dels pobles a prop dels monestirs i al costat dels camins per orientar els caminaires. La creu, de pedra tallada i decorada amb motius religiosos o heràldics se situava normalment sobre una columna ancorada en una base esgraonada de pedra, circular o poligonal. Als Països Catalans les creus de terme són molt abundants i domina l’estil gòtic i renaixentista.
La creu de Pedralbes no té cap relació directa amb el monestir ni amb l’ús com a creu de terme. És relativament moderna, es va construir l’any 1946 a petició de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica per homenatjar totes les creus de terme que van ser destruïdes durant la Guerra Civil. Els arquitectes, Lluís Bonet i Josep M. Sagnier van ser els artífexs del seu disseny. La creu, de caràcter monumental, està situada en un parterre enjardinat inaccessible, al bell mig de l’encreuament dels vials. Un espai privilegiat, davant mateix del monestir, on conflueixen inequívocament les mirades dels milers de visitants que volen conèixer el monestir de Pedralbes, una joia arquitectònica que recull més de 700 anys d’història.
La creu està situada sobre una base hexagonal amb tres trams d’escales, al bell mig d’un gran parterre guarnit amb espècies mediterrànies molt vistoses. Un vailet elèctric envolta el perímetre, per impedir l’accés dels senglars que, reiteradament desmaneguen aquest enjardinament, a causa de la proximitat del Parc Natural de Collserola.
El jardí
Darrere la creu de Pedralbes s’alça el mur del monestir sobre el qual s’albira la torre principal i els preciosos teulats dels edificis monacals. Davant, s’estenen els jardins de la Creu de Pedralbes constituïts per dos passejos esgraonats d’uns 130 metres de longitud, separats per dos talussos que acullen un conjunt d’enjardinaments geomètrics de tall clàssic que alternen amb alguns trams d’escales. Els talussos estan encerclats per tanques vegetals esculpides, de pitòspor i evònim del Japó a l’interior de les quals hi creixen majorment baladres.
El passeig inferior conté dues línies de joves plàtans. El tram d’escales i els talussos enjardinats davallen fins a la vorera que limita amb l’avinguda d’Esplugues. A l’extrem de llevant, al carrer del Monestir s’albiren dos parterres entapissats amb heura, que acullen dos exemplars de nolines (Nolina beldingii), una espècie suculenta originària del desert mexicà força singular que estan catalogades com arbres d’interès local.
A l’extrem de ponent el passeig s’interromp per la presència d’una caseta de serveis. Al seu voltant s’entén un conjunt de parterres més frondosos entapissats amb heures i aspidistres que contenen diversos arbres com els llorers, els xiprers, les iuques els arbres de l’amor amb la seva floració violàcia i algun fruiter. Un xiprer de branques esparses (Cupressus macrocarpa) destaca pel seu gruixut tronc i la seva corpulència. Som davant d’un exemplar remarcable que hauria d’estar catalogat. La creu també està acompanyada per un conjunt de xicrandes situades a les voreres del passeig de Pedralbes que contribueixen a la primavera al festival de colors d’aquest indret.
El Mascarell
Enric Capdevila
El mascarell (Morus bassanus) és un ocell que podem veure en migració a les nostres costes, sobretot a l’hivern, provinent de les àrees de cria en illes rocoses a l’Atlàntic Nord, on formen colònies de més de vint mil parelles. És un ocell gros: pesa de tres a quatre quilos i mesura quasi un metre, i les ales llargues i afuades poden arribar a tenir una envergadura de 180 cm.
El plomatge blanc pur dels adults contrasta amb marró fosc quasi negre de les puntes de les ales. Té el cap groc pàl·lid, amb els ulls blau clar envoltats per una pell nua de color negre blavós, que els dona una expressió facial característica. Té el bec gris blavós i les potes negres, amb els quatre dits units per una membrana natatòria.
És espectacular veure com pesquen: pleguen les ales i es llencen en picat al mar des d’una altura considerable, a uns 100 quilòmetres per hora, i se submergeixen fins a quinze metres per capturar els peixos. Tenen el cos adaptat, un crani fusiforme per entrar de morro a l’aigua, amb sacs d’aire facials per amortir l’impacte i sense forats nasals, així com un estèrnum robust que el protegeix del cop. És una au pelàgica, totalment adaptada al medi marí, i només reposa a terra per fer el niu als penya-segats.
La longevitat dels ocells augmenta segons la grandària: els que tenen alta mortalitat i curta longevitat tenen l’estratègia de pondre molts ous en diverses postes, incubar-los en pocs dies, i després l’estada dels polls al niu és curta. De mitjana, mallerengues i pardals en un mes ja volen, però la majoria no arriben a reproduir-se l’any següent i viuen uns dos o tres anys, excepcionalment fins a deu. En canvi, les rapinyaires i les aus pelàgiques, com el mascarell, són molt més longeves: acostumen a fer només una posta de pocs ous que crien durant deu setmanes i l’estada al niu es pot allargar fins a tres mesos. El mascarell pon només un ou, blanc blavós, i el poll deixa el niu al cap de quatre mesos, amb quatre quilos de pes; triga cinc anys a arribar a la maduresa i té una esperança de vida de 35 anys.
Podeu consultar més informació. El rècord de longevitat el té una femella d’albatros de Laysan (Phoebastria immutabilis) anellada i batejada amb el nom de Wisdom, que viu a Hawai, té 71 anys i l’any passat encara va donar a llum.
La dita: Qui vulgui peix que es mulli el cul
Bellas fotos, hermoso artículo; me recuerda mi juventud.