Els jardins de la plaça Rosa Sabater

Explorar el jardí

Maria Josep Tort

Aquests jardins estan situats en una plaça de geometria triangular al carrer Folgueroles i destaquen per la nombrosa diversitat d’espècies que conviuen en un espai tan reduït. A excepció d’algunes espècies autòctones com el llorer o el pi pinyoner, la resta d’arbres són espècies introduïdes que es distingeixen per la seva resistència i adaptabilitat.

La plaça està dedicada a la pianista i pedagoga Rosa Sabater i Parera (1929-1983), una dona amb empenta i sensibilitat que va créixer en una família de músics i que aconseguí una notable projecció internacional, fruit de l’acurada delicadesa en què interpretava un ampli repertori de composicions. L’any 1983 la van homenatjar amb la Creu de Sant Jordi i poc després va morir prematurament en un accident aeri, quan anava a fer uns concerts a Colòmbia.

La plaça s’estructura en una sèrie de parterres que s’arrengleren als dos costats d’una rampa d’accés que s’enfila suaument des del carrer de Castanyer fins a un espai, ampli i planer, on hi viuen un conjunt d’arbres anomenats firmianes o para-sols de la Xina (Firmiana símplex). Aquest gènere comprèn un conjunt d’arbres d’ombra, amb la capçada densament poblada de fulles caduques, en forma de palma, amb grans lòbuls que acaben en punta i amb un tronc recte i columnar revestit per una escorça de tons verdosos en les espècies joves. A l’hivern, quan l’arbre es despulla del seu fullatge, es visualitzen les seves curioses infructescències, conjunts de fruits secs agrupats en ramells amb les valves de color ocre que s’han obert i han fet visibles les llavors.

A la vora de la rampa, albirem tres arbrets del gènere Myoporum, vulgarment anomenat sempre verd o miòpor. Aquest gènere és originari d’Austràlia i Nova Zelanda i comprèn arbusts i petits arbres sempre verds amb les fulles alternes, molt brillants per l’anvers i de textura consistent. Les flors creixen solitàries a les axil·les de les fulles, són bisexuals i presenten cinc pètals de color blanc amb alguns punts de color porpra. El fruit és carnós i s’enfosqueix a la maturitat. Els exemplars de port arbustiu, s’utilitzen freqüentment com a tanques vegetals per a delimitar espais en parcs i jardins de moltes ciutats. La seva resistència a la sequera i adaptabilitat a l’ambient marí els fa molt útils com a tallavents a primera línia de costa.

Darrere la font, s’estén un parterre poblat de pitòspors arbustius, on creix un llorer i dos exemplars de ginkgos, un dels quals té unes dimensions força grans.

El llorer (Laurus nobilis), és un arbre cultivat o naturalitzat que s’estén per tota la conca mediterrània. És de fulla persistent i pot assolir els 10 m d’alçada. Sovint adopta un port arbustiu amb diversos troncs, amb les branques rectes i verdes quan són tendres. El fruit és de la grandària d’una oliva i s’ennegreix a la maturitat. Les fulles, de color verd fosc són dures i lluents i desprenen un aroma inconfusible. Constitueixen un condiment imprescindible a la nostra cuina i tenen propietats medicinals reconegudes. El llorer està carregat de simbolisme. Des dels temps dels grecs i romans, el llorer era símbol de victòria i d’immortalitat. Un arbre sagrat que s’utilitzava per a coronar els guanyadors d’una batalla i per premiar els savis, els artistes i els poetes. Encara avui les corones de llorer s’utilitzen per distingir el triomf, l’esforç i la virtut, i es manté la tradició de portar a beneir fulles de llorer el diumenge de Rams per celebrar l’entrada de Jesús a Jerusalem.

El Ginkgo bilova és l’única espècie d’un grup ancestral que ja existia a l’època dels dinosaures, ara fa més de 200 mil anys i no té cap parent viu. Aquest fet el converteix en un autèntic fòssil vivent que s’ha mantingut viu gràcies a l’esforç de l’home per protegir-lo. En temps remots s’estenia per mig món, però actualment el seu hàbitat es redueix a l’est de la Xina i al Japó, on forma petits boscos més o menys silvestres, on són venerats. La seva delicada bellesa l’ha fet present en jardins, places i carrers d’arreu del món. Es cultiva com arbre ornamental pel seu atractiu i per la gran resistència a la contaminació urbana. És un arbre fort que gairebé mai emmalalteix.

Les fulles són planes en forma de ventall i extraordinàriament boniques. La nervadura és dicotòmica com en algunes falgueres, cosa que significa que el conjunt de nervis surten d’un mateix punt, fet que indica un senyal clar d’arcaisme. A la tardor, els ginkgos deixen caure les seves fulles i formen unes catifes d’un groc intens molt sorprenents.l

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

El tallarol de casquet

Enric Capdevila

El tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) és un passeriforme de la família dels sílvids, que fa uns 14 cm de llargada i pesa uns 20 grams. Presenta dimorfisme sexual: el mascle amb un casquet de color negre (atricapilla vol dir cabell negre en llatí) fins els ulls, i la femella de color marró ocraci; la resta del cos és beix grisós, més blanc a la cara ventral. És una espècie sedentària, que augmenta espectacularment en nombre a l’hivern, amb exemplars que provenen del nord. Li agrada viure en vegetació densa i humida, ocupant l’estrat arbori. Per això a la ciutat és més comuna a les zones properes a les muntanyes de Collserola i Montjuïc; i a Catalunya es distribueix per tot el territori, llevat de les zones més seques de Tarragona. Li agrada cantar amagat a la vegetació, amb una refilada aflautada i melodiosa, que recorda la merla en el timbre, però d’estrofes més llargues i vigoroses. Sovint el veurem en parella, movent-se inquietament de branca en branca, amb un vol àgil i actiu, alimentant-se d’insectes, fruits i baies.

Refranyer: Sol de febrer mai dura un dia sencer