Explorar El Jardí

M. Josep Tort

Els jardins de la Vil·la Cecília estan situats en els terrenys d’una antiga finca rural, anomenada Can Noyu. Originàriament, constituïen una unitat amb els de Vil·la Amèlia, però un nou traçat urbanístic va dividir la propietat en dues meitats separades per l’actual carrer Santa Amèlia.

Jardins de Vil·la Cecília © M. Josep Tort

L’any 1909, l’empresari Eduardo Conde, fundador dels magatzems El Siglo, va comprar la finca com a residència d’estiueig i li va posar el nom de Vil·la Cecília en honor a la seva dona. La torre familiar és actualment la seu del centre cívic del districte de Sarrià -Sant Gervasi. El 1969, l’Ajuntament de Barcelona va expropiar els terrenys i 17 anys més tard es van inaugurar com a jardins públics. Els autors de la remodelació van ser els arquitectes Martínez Lapeña i Elies Torres, que van preservar una gran part de l’arbrat i del disseny original, però van apostar per renovar els recursos estilístics existents, tot dotantlos d’un caràcter més contemporani. Van proposar una moderada estructura laberíntica que permetia integrar antics i nous valors estètics i funcionals.

Escultura de bronze tombada sobre l’aigua © M. Josep Tort

Les diverses tanques vegetals de xiprer, pitòspor, llorer i altres espècies arbustives dibuixen camins, placetes, rampes i escales que estan delimitats per marges de marbre blanc molt visible. A l’entrada del carrer Santa Amèlia, el laberint es fa molt evident mitjançant un conjunt de murs de xiprers, el primer dels quals s’arrenglera al costat d’un estany allargat on descansa l’Ofèlia ofegada, una preciosa escultura de bronze tombada sobre l’aigua, amb les sabates de tacó calcades, que és obra de l’escultor Francisco López Hernández (1964).

Darrere el laberint, s’estén el jardí davanter de la casa senyorial, on destaquen arbres i palmeres de gran port com els xiprers (Cupressus sempervirens), els plàtans (Platanus hispánica), les palmeres de canàries (Phoenix canariensis), un vell garrofer (Seratonia siliqua) i un conjunt de longeus pebrers bords (Schinus molle), que s’arrengleren a la façana que limita amb l’Avinguda Foix i dibuixen un passeig sinuós força ombrívol.

El jardí situat darrere l’edifici és més auster en espècies arbustives i praderies de gespa. Hi dominen altíssims pins blancs i pinyoners, alguns dels quals devien formar part de la vegetació autòctona de l’indret. Fileres de palmeres s’eleven ufanoses al costat dels accessos i, com a element singular, destaca un arbre ampolla (Brachychiton populneus) molt vell, que presenta un conjunt d’arrels superficials que criden l’atenció.

El fals pebrer (Schinus molle)

És un arbre sempre verd, oriünd del sud del Brasil, Uruguai i l’est d’Argentina. S’ha cultivat moltíssim com ornamental per ombrejar els parcs i els jardins de moltes ciutats europees i per l’elegància de la seva pèndula capçada que ens recorda als bellíssims desmais.

Jardins de Vil·la Cecília © M. Josep Tort

És una espècie poc exigent amb la qualitat de la terra, tolera la sequera, però no les glaçades i creix amb força rapidesa. Aquest fet ha determinat el seu caràcter invasor que ha provocat seriosos problemes en molts indrets. Pot atènyer uns 12 m d’alçada i presenta una capçada més o menys arrodonida, sovint desendreçada, amb les branques penjants i les fulles molt dividides, amb folíols oposats o alterns, finament lanceolats.

Les flors són menudes i poc vistoses, de color grogós, i s’agrupen en ramells també pèndols a l’extrem de les tiges. Els fruits, lleugerament tòxics, són petites baies verdes que esdevenen els jardins de la Vil·la Cecília de color rosat o vermellós a la maturitat i contenen un oli volàtil que el seu aroma recorda al pebre. El tronc és gruixut i tortuós i l’escorça de color marró fosc, aspre i esquamosa, s’esberla amb el pas dels temps i deixa anar resines aromàtiques que tenen propietats medicinals reconegudes. La fusta és densa i molt resistent als tèrmits, i les fulles espanten els insectes. Les llavors s’han utilitzat alguns cops per adulterar el pebre.

Mallerenga petita

Enric Capdevila
La mallerenga petita (Periparus ater) és l’ocell de la família dels pàrids que té menors dimensions, uns 11 cm de longitud, i un pes que oscil·la entre 8 i 14 grams. És un ocell que resideix gairebé exclusivament en pinedes, i a Barcelona cria als barris limítrofs amb Collserola. Té el cap de color negre blavós amb una característica taca blanca al clatell, així com a cada galta.

El dors és gris blavós, que contrasta amb les parts inferiors, blanques i amb tons marronosos cap als costats. És un ocell que s’alimenta bàsicament d’insectes, larves i ous, i completa la dieta a l’hivern amb llavors i baies silvestres.

Els reclams són xiulets fins i característics, i el cant és més dolç i melodiós. El seu caràcter mogut i nerviós fa que no estigui mai quieta: busca frenèticament aliment entre el fullam dels arbres, i sovint es penja acrobàticament d’una pinya cap per avall, tot traient-ne els pinyons.

Amb l’arribada de l’hivern, els ocells segueixen dues estratègies per acumular reserves davant la menor disponibilitat d’aliment: una és en forma de greix subcutani (més típic d’aus migratòries) i l’altra és fer un rebost. Les mallerengues són dels ocells que van acumulant llavors en una reserva amagada entre les escletxes de les soques dels arbres, que a vegades han de tapar amb líquens o altres materials per evitar robatoris.

La dita: Quan l’octubre és acabat, tots els ocells d’hivern ja són arribats

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.