Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Situats ambdós costats de la Ronda General Mitre i limitats al nord-est pel carrer Ganduxer, els jardins de les Teresianes i de les Tres Torres estan construïts en dos períodes d’uns cent anys de diferència. El jardí de les Teresianes conserva una part del jardí històric que va dissenyar Gaudí i el jardí de les Tres Torres constitueix una mostra de jardí urbà contemporani.
L’escola Teresiana de Gaudí
L’any 1887 l’orde religiós de Santa Teresa de Jesús va decidir construir un centre d’ensenyament i convent de monges al municipi independent de Sant Gervasi de Cassoles, avui dia, barri de les Tres Torres. El fundador, Enric Ossó va encarregar al jove arquitecte Antoni Gaudí la construcció d’un edifici auster de baix pressupost que s’avingués amb l’ideari de senzillesa de l’orde religiós.
L’edifici, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de monument històric es va construir entre els anys 1888 i 1890. És de planta rectangular amb predomini de línies rectes i, exteriorment, te l’aparença d’un castell neogòtic. Està construït íntegrament de pedra trinxada i maó vist i conté pocs elements decoratius afegits. La singular disposició dels maons a les finestres d’arc parabòlic, a les cornises i columnes o, als merlets, dibuixa una arquitectura ornamental que constitueixen un dels segells inconfusibles del modernisme.
L’església i els altres edificis històrics del col·legi van ser projectats per altres arquitectes.
Els Jardins de les Teresianes
En entrar pel carrer Ganduxer se’ns descobreix la magnitud d’aquest espai educatiu que conté un conjunt d’enjardinaments acuradament cuidats que dibuixen preciosos paisatges, en els quals destaquen alguns arbres remarcables.
Un passeig flanquejat per preciosos conjunts botànics, ens apropa als històrics edificis, on s’enlairen un conjunt de palmeres que protagonitzen una bonica i eloqüent sintonia amb l’arquitectura. La palmera dins la religió cristiana constitueix un símbol d’acollida, hospitalitat i victòria i, també evoca el paradís perdut.
Les palmeres arrelen en un parterre continu al llindar de les façanes dels diferents edificis, compartint espai amb roserars, iuques, pitòspors i altres espècies destacables com un teix retallat, l’arbre sagrat de moltes cultures ancestrals, que destaca per la seva grandària i ufanor.
Al voltant de la pista esportiva que confronta amb el carrer Ganduxer, s’estenen diferents enjardinaments, un dels quals, conserva una part del jardí històric que va dissenyar Antoni Gaudí fa més de cent anys. Es tracta d’una cova-capella, construïda amb materials sobrers, que allotja la mare de Déu de Montserrat. Als costats un conjunt de murets i rampes esgraonades de rocalla limitades per tanques de pitòspor s’enfilen fent giragonses fins a una placeta-mirador coronada amb xiprers.
Al sud, un bosquet-jardí entapissat de gespa alberga pins pinyoners, palmeres, troanes i llorers i, a ponent, un conjunt de pins canaris, un d’ells catalogat com arbre d’interès local, s’enlairen alineats dalt d’un tal·lus.
Al voltant de l’àrea d’esbarjo infantil un parterre continuo de gespa alberga diferents espècies d’arbres: acàcies, l’arbre de l’amor, pebrers bords, un bonic exemplar d’araucària, un avet, pins pinyoners, una olivera, baladres i un ficus. En altres indrets del recinte s’albiren enjardinaments menors com la fantàstica glicina que s’emparra pels arcs de mig punt de l’església.
El jardí de les Tres Torres
Està situat en una illa triangular enclotada de 0,4 ha de superfície, entre la Ronda General Mitre i els carrers Ganduxer i Vila Arrufat.
Antigament, la riera de Mandri anomenada de Betlem en el seu tram alt, naixia a Collserola i baixava per davant de Bellesguard i la masia de can Mandrí. En arribar al turó de Modolell es desviava per seguir l’actual ronda del Mig. En iniciar-se la urbanització d’aquests terrenys cap als anys 1970-1980, aquest clot es va reservar com espai verd.
El jardí de les Tres Torres constitueix un espai singular, fruit de l’enfonsada orografia, de la seva planta triangular i del conjunt d’espècies remarcables que hi habiten. El desnivell de gairebé 5 m d’altura crea, —des de la plaça situada a la cota més baixa—, la percepció d’estar a l’escenari d’un gran amfiteatre, una àgora diàfana, trencada només per la presència d’un pi gran blanc, una palmera i, un discret conjunt de troanes dins escocells. Davant i als voltants, s’estén el ‘pati de butaques’, un conjunt de talussos enllosats aptes pels skaters que sustenten dos grans parterres en pendent que alternen amb passos de vianants, rampes esgraonades i passeres limitades per tanques de xiprer. Un conjunt d’elements arquitectònics, que configuren un bonic i funcional espai geomètric amb racons per explorar i amb la presència d’alguns arbres remarcables, com un gran pi pinyoner, un arbre ampolla i algunes casuarines.
A ponent, al límit amb la ronda General Mitre, s’estén un tal·lus molt gran entapissat parcialment amb rodals de gespa i heura. Un conjunt d’esponerosos pins canaris i altres arbres com les tuies, les troanes, els pins blancs, els xiprers, pitòspors i eucaliptus conformen un petit bosquet on s’albiren les soques d’arbres tallats. A llevant dins un parterre bastant degradat hi destaca un gran bellaombra amb les seves arrels superficials.
L’esparver
Enric Capdevila
L’esparver (Accipiter nisus) és una rapinyaire de la família dels accipítrids, com l’astor, amb el qual se’l pot confondre per l’hàbitat i pel comportament; cal fixar-se en la mida, l’astor és més corpulent i rabassut i l’esparver més menut i gràcil, de la mida d’un xoriguer. És un ocell resident arreu del Principat, i també s’observa en migració d’aus del centre i el nord europeus pel litoral. És un ocell típicament forestal: a Barcelona cria en les zones densament arbrades de Collserola, preferentment en les pinedes.
El mascle té les parts superiors de color gris pissarra, que li formen una caputxa uniforme fins a la base dels ulls, i contrasta amb el color dels ulls grocs o taronges i les galtes vermelloses. Les parts inferiors tenen franges de color vermellós que tendeixen a difuminar-se en els laterals. La femella té la part superior de color gris bru i la inferior més blanquinosa; és molt més grossa que el mascle i pot doblar-li el pes perfectament, arriba fins als 400 grams. És una rapinyaire petita, entre 30 i 40 centímetres de llargada.
L’esparver és un caçador hàbil i ràpid. Les ales curtes i arrodonides, així com la llarga i rectangular cua barrada, li permeten maniobrar de manera àgil per empaitar ocells dins del bosc. És un ocell voraç que s’alimenta de pardals, estornells, fringíl·lids, ratolins o insectes. Fa el niu en els arbres, amb una única posta de quatre o cinc ous, entre abril i juny. La femella els incuba durant un mes, i cinquanta dies després els joves emprenen el vol.
El nom d’esparver vol dir ‘àguila de pardals’ (prové del fràncic, llengua germànica parlada al centre d’Europa després de la caiguda de l’imperi romà). Tant l’astor com l’esparver basen l’èxit en el factor sorpresa; la por i l’ensurt que provoquen a les seves víctimes ha generat els verbs astorar i esparverar, que volen dir ‘espantar-se’ o ‘esverar-se davant la imminència d’un perill’. Des de sempre, en el llenguatge comú s’han incorporat noms provinents de la naturalesa. Per exemple, s’han aplicat noms d’ocells a les persones, ja sigui en to pejoratiu o burlesc, o per ressaltar-ne alguna qualitat: àguila-espavilat, bitxac bellugadís, botxí-despietat, capsigrany-eixelebrat, colom-innocent, corb/garsa-usurer, cotorra-xerraire, flamenc-ben plantat, gallina-covard, gamarús-curt d’enteniment, mussol solitari, rossinyol-cantaire, voltor-carronyer…
Dita: Quan els esparvers canten al niu, rodolen els còdols al riu.
