Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Situada al bell mig de la serra de Collserola, en un indret de gran valor paisatgístic, la torre Vil·la Joana i els seus voltants constitueixen un espai privilegiat per gaudir de la natura i apropar-nos al coneixement de la seva història. El seu passat agrícola, els diferents usos que ha tingut, l’estada i mort d’en Jacint Verdaguer (1845-1902) i la conversió de la casa en museu i espai de memòria del poeta, conformen un conjunt d’ingredients que no deixaran a ningú indiferent.
Història
Documentada des del segle XVI com a Mas Ferrer, la torre Vil·la Joana va ser una de les masies més importants i pròsperes de la serra de Collserola. Depenia de la parròquia de Vallvidrera i tenia una gran extensió de terres que dedicaven a la vinya i altres conreus.
A finals del segle XIX, la masia va ser adquirida per la família Miralles que la va reformar totalment entre els anys 1889-1890 com a casa d’estiueig i, la van batejar amb el nom de Vil·la Joana. En Ramon Miralles i Vilalta, constructor i alcalde de Sarrià, va acollir el maig de 1902 al poeta Jacint Verdaguer per ajudar-lo a pal·liar la greu tuberculosi que patia. El poeta hi va viure aproximadament un mes fins a la seva mort, però la seva empremta va quedar per sempre inscrita amb lletres d’or a Vil·la Joana.
L’any 1920, l’Ajuntament de Barcelona va comprar la casa a la família Miralles i va habilitar-la com a centre d’educació especial per a invidents, sords i discapacitats intel·lectuals. Es va inaugurar el març de 1921 i, amb el treball de prestigiosos professionals, Vil·la Joana es convertir en una escola de referència en educació especial que va ser pionera al sud d’Europa. El 1973, es construir un nou edifici per allotjar l’escola.
Actualment, Vil·la Joana acull el Museu Verdaguer (MUHBA) que està dedicat a la memòria del poeta, i la Casa de la Literatura, un espai que reivindica el valor de la paraula escrita i propicia el coneixement del patrimoni literari universal i el paper de Barcelona com a ciutat inspiradora per als escriptors.
L’entorn de Vil·la Joana
La torre Vil·la Joana està situada al parc natural de Collserola, al costat del pantà de Vallvidrera, de la font de la Budellera i altres punts d’interès cultural i ambiental, i també a tocar del centre d’informació del parc i a cinc minuts de l’estació del Baixador de Vallvidrera dels FGC.
La vegetació d’aquest indret mig obac, està constituïda majoritàriament per alzines, roures i pins que sobresurten en alçada. És un bosc mix que evoluciona de forma natural cap a un alzinar sense pins. Els arbusts dominants són el marfull, l’aladern, l’arboç el bruc, el galzeran i l’Esparreguera. També hi són molt abundants les plantes enfiladisses com la vidalba, l’heura i el xuclamel.
Els jardins de Vil·la Joana
La casa de Vil·la Joana està limitada per un mur que alberga alguns espais enjardinats. A l’entrada principal de l’edifici, trobem un pi pinyoner i un lledoner. Al darrere, s’albira un espai actualment assilvestrat que antigament era l’anomenat jardí romàntic de la família Miralles, ple de mimoses.
Un plànol molt revelador que està exposat al Museu de Vil·la Joana mostra l’existència d’uns jardins de tall clàssic situats al costat de l’era, que contenen una bassa que s’ha mantingut intacta avui en dia. Així mateix, es dibuixa una xarxa de camins i racons al voltant de la casa, amb espais ovals i circulars anomenats “classe”, que devien ser aules obertes durant el període de funcionament de l’escola d’educació especial.
Podem considerar, doncs, que els jardins actuals de Vil·la Joana s’estenen també en aquesta àrea de camins que envolten la casa, i que estan integrats plenament en el paisatge autòcton de la serra. Un bosc humanitzat on conviu la natura en estat pur amb enjardinaments puntuals que li confereixen una gran singularitat. La intervenció ha estat totalment respectuosa amb l’entorn i l’estructura que tenia antigament: només s’han dut a terme intervencions en l’àmbit de consolidació de talussos, millora d’accessos, instal·lació de mobiliari urbà, enllumenat, etc.
El parc natural de Collserola proposa una ruta circular d’un quilòmetre pel conjunt dels camins esmentats, anomenada la ruta de les fonts, una proposta a l’abast de tothom i certament engrescadora.
Punts d’interès a la ruta de les fonts
Sortint de Vil·la Joana, baixem cap al fondal pel passeig dels plàtans, un camí rectilini flanquejat per dues fileres de plàtans, no gaire esponerosos, que ens apropa -després de passar per la Font de Vil·la Joana– a una plaça circular molt ombrívola. Aquí hi trobem l’anomenada Taula dels set bisbes, una taula de pedra, contundent, situada sota la capçada de dos imponents roures centenaris. El nom d’aquesta taula fa referència a la trobada que mossèn Cinto Verdaguer va tenir amb un grup de bisbes que el visitaren en els seus darrers dies de vida.
Baixem per unes escales per accedir al camí que ens portarà a la Font Vella, situada al costat de dos magnífics plàtans. El camí davalla al costat d’un torrent fins arribar a una altra plaça circular condicionada com a àrea recreativa. L’ambient obac propicia el creixement d’un sotabosc molt dens i assilvestrat on abunden les falgueres, les lianes, els esbarzers i grans conjunts de llorers. La presència d’algunes espècies introduïdes, com les acàcies o els castanyers d’índies, és significativa.
Al final del camí, albirem una plaça circular mig esgraonada on s’eleven grans pins pinyoners, alguns centenaris, i un arbre de l’amor. Al costat, se situa l’esplanada de l’estació del Baixador de Vallvidrera, d’on surt el camí ascendent fins a Vil·la Joana. Un camí pavimentat que fa giragonses i alberga les petites placetes ovals o circulars que hem esmentat anteriorment.
Tallarol de garriga
Enric Capdevila
El tallarol de garriga (Sylvia cantillans) és un ocell nidificant estival de la família dels sílvids. Té preferència per la muntanya mitjana mediterrània, amb formacions arbustives d’estepes, brucs i garrigues, i boscos de pins i roures esclarissats, generalment en ambients secs i càlids. A Barcelona el podem veure de març a octubre per la serra de Collserola i els barris de muntanya, per Sant Genís dels Agudells o Sant Pere Màrtir; amb una població de 330 parelles. És un ocell petit d’uns 12 cm de llarg. Per sobre és de color gris cendra, la gola i el pit són de color marró rosat i la panxa blanquinosa; en els mascles, destaca una mena de bigoti de color blanc, molt identificatiu. Té una anella ocular, la carúncula, vermellosa. La cua és llarga i té les rectrius externes blanques.
El tallarol menja insectes, larves, aranyes i mores. El mascle inicia diversos nius amb herbes seques i fulles entre la vegetació a poca alçada de terra, i serà la femella qui n’escollirà un i l’acabarà. És difícil d’observar perquè s’amaga i belluga per dins dels arbustos, però se’l pot identificar pel seu cant entretallat o el seu reclam sec i repetitiu, que es fa més evident en època d’aparellament. El nom llatí dels tallarols significa ‘follet dels boscos’ (Sylvia), i pel de garriga en destaca que és cantaire (cantillans).
La dita: L’home neix per treballar i l’ocell per cantar
