Explorar El Jardí
M.Josep Tort
El nucli antic de Sarrià s’estructura al voltant d’un sol eix, el carrer Major de Sarrià, i s’estén entre l’avinguda Foix i la Via Augusta, dos vials construïts sobre les lleres de la Riera Blanca i el torrent de Magoria respectivament.
Durant la segona meitat del segle XX, el pla urbanístic de creixement del barri —que es va implementar al voltant del Monestir de Pedralbes—, va incorporar el concepte de “ciutat-jardí”, una fórmula que estableix una proporcionalitat entre la part edificada (25%) i l’enjardinament (75%).
El conjunt residencial situat entre els carrers Bosch i Gimpera i Enric Jiménez és una mostra d’aquest ideari: una gran illa constituïda per un mosaic de jardins, pràcticament sense tanques ni murs, que serpenteja entre els 20 edificis i les set piscines que conté, sobre un terreny amb suaus desnivells i amb múltiples racons amagats.
El jardí és un exemple d’enjardinament de qualitat, fruit de l’acurada elecció de la vegetació, de l’harmonia en el disseny arquitectònic dels diferents espais i de l’exemplar treball de manteniment dels jardiners.
En passejar per la vorera del carrer Bosch i Gimpera, se’ns descobreix un jardí amb un atractiu incontestable on podrem observar arbres imponents, conjunts vegetals d’espècies autòctones i ornamentals, arbres fruiters, parterres florits de color i una catifa de gespa molsuda que entapissa la major part dels racons d’aquest indret. Un petit passatge amagat entre l’exuberant vegetació fa de drecera entre els carrers Bosch i Gimpera i Enric Jiménez. Un racó sorprenent i excepcionalment atractiu.
La presència d’espècies autòctones de la flora mediterrània està representada per conjunts de grans pins pinyoners que s’enlairen sovint per sobre els edificis adjacents, tot mostrant la seva escorça rogenca profundament esquerdada. Pins blancs, oliveres, margallons, llorers i conjunts d’alts i esvelts xiprers, carregats d’una àmplia simbologia. Troanes i baladres, un arbust de llarga i espectacular floració que és tant bonic com tòxic. Altres espècies significatives, com les palmeres canàries i les washingtònies, les troanes, les robínies, les magnòlies, els ficus, els àlbers i els pebrers bords també sovintegen en aquesta illa enjardinada.
Alguns exemplars destaquen per alguna singularitat, sigui la seva grandària, longevitat o forma. Aquest és el cas de tres atzavares imponents situades a l’alçada del núm. 20 de Bosch i Gimpera, que impressionen pel gruix de les seves carnoses fulles. Més amunt, una alzina surera remarcable amb un tronc robust i una minsa capçada de brots tendres i, a l’entrada del número 26, un xiprer podat en topiària força singular. Amagat darrere d’un edifici trobem un espectacular til·ler que presenta tots els atributs indispensables per ser un arbre de catàleg. És alt i ufanós, i té un port d’exquisida majestuositat.
El til·ler o tell (Tília platyphilos)
Els til·lers són arbres de fulla caduca que es distribueixen a les regions temperades de l’hemisferi nord, a les fondalades de l’estatge montà, en les àrees arrecerades del fred intens i de la insolació excessiva. S’enfila fins als 1.400 m d’altitud sovint acompanyat d’altres caducifolis com el roure, l’avellaner o el freixe. No forma mai boscos, però si bosquetons anomenats telledes o til·ledes. Són arbres que poden assolir els 40 m d’alçària amb grans volums de biomassa. Les flors són molt aromàtiques i molt conegudes per les seves propietats curatives en forma d’una infusió (la til·la). Poden viure fins als 900 anys i sovint s’utilitzen com arbre ornamental per ombrejar carrers i places. La fusta és resistent, ferma i flexible i molt fàcil de treballar. Se’n fan joguines, caixes i envasos, i antigament de la fibra se’n feien cordes. Les fulles, en caure i descompondre’s, generen un humus –capa superior del sòl creada i mantinguda per la descomposició de la matèria orgànica– de molta qualitat.
Enganyapastors
Enric Capdevila
L’enganyapastors (Caprimulgus europaeus) és un ocell estival de la família dels caprimúlgids. A Barcelona es troba exclusivament a la zona de Collserola, ja que el seu hàbitat són les zones obertes prop del límit amb el bosc i les zones de conreu. El seu cos allargat pot arribar als 28 cm, té els peus petits i unes ales llargues i punxegudes. El cap és gros i aplatat, amb el bec curt i ample. Té el plomatge marró grisós amb dibuixos negres i amb taques blanques a la boca, i els mascles també a les plomes i la cua. Aquest plomatge tan críptic, que el confon amb el medi natural, li permet restar immòbil i desapercebut, aclofat al terra en clarianes i descampats; o posat, de forma longitudinal, mimèticament, a les branques dels arbres. Cria en un forat a terra. És un ocell d’hàbits crepusculars i nocturns: s’activa al vespre amb un vol erràtic i silenciós de baixa alçària que li permet, amb l’ajuda d’uns pèls al voltant del bec, capturar insectes al vol, especialment papallones, mosquits i coleòpters. El seu nom, tant científic com vulgar, prové de la llegenda que diu que aquests ocells entraven als estables i xuclaven la llet de les femelles de les cabres; per això es diu Caprimulgus en llatí (capra-cabra i mulgere-munyir), chotacabras en castellà i enganyapastors en català. És un ocell solitari, tot i que migra formant grups, de nit.
Dites: Per la Mare de Déu, els enganyapastors de deu en deu i, si no n’hi ha, mal any de cabres serà.
