Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Els jardins són paisatges humanitzats que recreen la natura des de diferents angles i mirades i revelen també, les inquietuds estètiques i filosòfiques de l’època. Des de temps immemorials l’art de la jardineria s’ha desenvolupat en paral·lel a l’arquitectura i constitueix una forma d’expressió artística en constant evolució, que estableix un estret vincle entre l’home, la natura, el cel i la terra.
Una mica d’història
La jardineria constitueix l’art de crear jardins i, la pràctica de cultivar-los i mantenir-los en el temps. Està estretament lligada a les característiques climàtiques del lloc i a la seva cultura.
El jardí apareix als inicis de l’agricultura, quan es crea l’hort per a domesticar determinades plantes i s’enriqueix amb flors i altres espècies ornamentals que aporten color i bellesa. Una estreta aliança que afavoreix alguns processos naturals com la pol·linització i el control de plagues, i, afegeix a l’espai, un valor estètic que configurarà el noble art de la jardineria.
L’origen dels jardins és controvertit. Algunes descripcions literàries (“Els jardins penjants de Babilònia, 600 aC”) el situen als inicis de la història. Altres autors, com l’arquitecte i paisatgista, Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981), els situen a la prehistòria.
Els primers jardins documentats, fa més de quatre mil anys, els trobem a les tombes egípcies. El jardí egipci apareix com un espai tancat, aïllat del món que dibuixa una retícula on alternen plantacions agrícoles i ornamentals, emparrats, estanys i espais de repòs i ombra.
Amb la romanització, els jardins entren a les cases com una estança més, sense sostre. L’arquitectura domina el jardí i, l’aigua, com a element primordial brolla en estanys, fonts i cascades.
Els àrabs aconsegueixen fer de la jardineria un art. Van creuar l’estret de Gibraltar per emportar-se les riqueses de les terres ibèriques poblades de bàrbars, però, els hi va agradar tant que s’hi van quedar durant set segles (al-Àndalus), en els quals, van construir un munt de preciosos jardins amb enginyoses estructures de regadiu.
A l’edat mitjana, els jardins s’amaguen a l’interior de monestirs i castells fortificats. Són jardins-horts que proporcionen aliment i plantes medicinals per a guarir malalties.
En el Renaixement els jardins recuperen l’esplendor perduda i, s’orienten a la manifestació del poder i l’ostentació de les classes benestants, a través de dissenys geomètrics i l’ús de l’art topiari (poda decorativa).
En entrar al segle XVIII, el jardiner anglès W. Kent, qüestiona el model geomètric i artificiós dels jardins francès i italià, hereus del Renaixement i reivindica la qualitat estètica de la natura creant el jardí paisatgista o jardí anglès. Un nou jardí que recrea un paisatge natural idealitzat, d’aparença totalment espontània, que s’imposarà en grans espais.
Tipus de jardins
La jardineria conforma un univers amplíssim de tipologies de jardí, perquè cada un porta el segell del seu creador, per la qual cosa, es fa difícil establir una acurada classificació. Els jardins els podem agrupar en funció d’algunes característiques comunes destacables.
- Segons el seu ús, els jardins els podem classificar en jardins públics o privats. L’espai verd públic sorgeix després de la Revolució Industrial, fruit de la necessitat d’oxigenar les ciutats i dotar-les d’espais més saludables d’esbarjo i lleure. El primer jardí públic a Barcelona data del 1816 i va ser l’anomenat Jardí del General, situat a prop de l’estació de França. A partir d’aquest moment Barcelona elabora un projecte estratègic de creació d’una xarxa d’àrees verdes de llarg recorregut.
- Segons el tipus de vegetació dominant, trobem els jardins temàtics especialitzats en cactus i plantes suculentes com els Jardins de Mossèn Costa i Llobera a Sants – Montjuïc, els jardins de Rodrigo Caro a Nou Barris especialitzats en vegetació mediterrània o el Roserar del Parc Cervantes, etc.
- Segons el seu interès i antiguitat, trobem els jardins històrics que han estat classificats i protegits com a monument històric viu pels seus valors botànics i artístics. Destaquem els jardins històrics de la Tamarita, del Palau de Pedralbes o el Turó Parc, etc.
- Segons el seu estil, podem diferenciar-los en múltiples tipus: el jardí medieval, renaixentista, islàmic, japonès, oriental, anglès, italià, francès, contemporani, el jardí senyorial, etc., i, també el jardí aquàtic, tropical, silvestre, de secà, de rocalla, etc.
- Segons la dimensió i el lloc que ocupen podem parlar de petit jardí, Jardí vertical, jardins domèstics entre mitgeres o, a les eixides o als balcons, jardins de pati interior, jardins de parcel·la, jardins de carrer amb la parra i el pou, etc.
I, finalment, destacar els jardins botànics que desenvolupen una activitat importantíssima dirigida al manteniment i conservació de la diversitat botànica, la protecció de les espècies en perill d’extinció, la recerca científica i l’ensenyament i divulgació del seu patrimoni natural.El Jardí Botànic de València és el més antic dels Països Catalans i els Kew Gardens, a Anglaterra, estan declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i constitueixen un referent. Disposen de l’herbari més gran del món, que conté set milions d’espècies recopilades i estudiades durant cent cinquanta anys.
