El Racó del Veïnat
Pere Equisoain
“Un és d’on estudia el Batxillerat”, aquesta és una de les frases que ens va deixar Max Aub. I jo la recordava, el 20 de febrer d’enguany, mentre un company feia un brindis: “Això es un miracle”, deia. Més de 30 amics al voltant d’una allargada taula. I sí, som això: amics. Estàvem gaudint d’una calçotada.
Havien passat uns 50 anys des que vàrem deixar el Tècnic: sempre havia sigut per nosaltres el Tècnic Eulàlia, per molt que oficialment es digués ‘Centro de Estudios San Marcos’. Coses de la política d’aquells anys.
L’escola ens feia sarrianencs als qui ho érem per naixement i també als qui ho eren per unes quantes hores al dia, cada dia. Hi havia companys de Rubí i de Terrassa, el tren de Sarrià els apropava, i un nombrós grup que cada dia venia en un autocar des de Badalona. Ara la vida ens ha dispersat molt més, pocs continuen a Sarrià, però no hem volgut perdre aquell sentiment que va créixer al voltant de l’edifici del passeig de la Reina Elisenda de Montcada.
Aquella calçotada no era la primera ocasió en que els integrants d’aquells dos cursos consecutius ens trobàvem. Ho fem sovint, des de fa uns anys: dinars, petits viatges i tota mena d’activitats que van sorgint. Ens comuniquem a través d’un xat de whatsapp amb més de 40 membres. Els nostres mòbils es queixen molt sovint de manca d’espai. Sí, el company tenia raó: som un petit miracle.
Després d’aquella calçotada, hauríem d’haver fet moltes coses: noves trobades al voltant d’una taula, algun petit viatge i tot el que se’ns anés acudint. Però ha arribat el temps del coronavirus i amb el confinament tot ha quedat per a més endavant. Encara que sempre hi ha una cara i una creu. La cara és que la situació d’aïllament ens ha unit encara més: preocupació compartida quan algú diu que podia estar malalt i els “Bon dia. Estem bé” en que omplim els nostres mòbils cada matí. D’aquesta situació ens en sortirem i més cohesionats que mai.
I sí, tornem a ser els nens del Tècnic. Ara ja no importa a qui la vida li ha anat millor o pitjor, gairebé tots estem jubilats i això ens iguala. Més o menys com quan érem alumnes del nostre col·legi.
