Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Es veu que els xinesos anomenen al seu país “El país del Centre” o “El regne del mig”. Fa temps que em pregunto si els habitants de la ciutat de Frankfurt anomenen als frànkfurts senzillament salsitxes. Tindria gràcia, crec.
Barcelona (això ho sap tothom), entre moltes altres coses, és una ciutat plena de locals amb aquest rètol («Frankfurt») on es venen a dojo (quina sorpresa) salsitxes d’aquesta mena. De fet, no només Barcelona, tota Catalunya. Allà on vagis no et serà difícil trobar un local així al nostre país. I cosa estranya: tots tenen el mateix estil. Són fàcils de reconèixer. Des de les grafies del rètol, fins a la fusta envellida del mobiliari, les barres allargades, el gust un punt inquietant pels miralls, i la planxa com a altar definitiu on fa la seva màgia un home d’esquena al públic, com Miles Davis tocant la trompeta al Palau de la Música, conegut com a home-planxa. Com els pubs irlandesos o les trattories italianes, els frànkfurts defineixen el paisatge comú d’una diàspora gastronòmica i sentimental.
Quan estudiava a la universitat m’autopremiava amb freqüents visites al Frankfurt Pedralbes després de les llargues jornades a la biblioteca. Aquell hub on hi ha tres o quatre locals que es diuen exactament igual i venen el mateix producte (un no sap ben bé quin de tots és l’original i quins altres la còpia) es va convertir en un santuari personal. M’agradava especialment anar-hi a deshores, no per dinar o sopar, sinó per fer allò que els imbècils d’ara en diuen brunch o senzillament per berenar. Quan amb els anys he tornat al Frankfurt Pedralbes (el que fa cantonada, que diria que és l’autèntic de debò) m’ha tranquil·litzat comprovar que en un món i en una ciutat on tot canvia tan de pressa, també els locals que un dia ens van fer feliços, allò continua exactament igual que sempre, ple a vessar, i fins i tot amb aquell cambrer rus a la barra que s’assembla a Boris Yeltsin i a qui nosaltres anomenàvem Krakosky (un tipus de salsitxa), fent la mateixa cara que feia vint anys enrere, com si s’hagués quedat congelat en el gel siberià.
Què dimonis ens passa als catalans amb les salsitxes? Em fa l’efecte que necessitaríem un parell de sessions de psicoanàlisi per esclarir-ho. En qualsevol cas, suposo que el fet de tenir la botifarra com a tòtem local va facilitar l’entrada massiva del frànkfurt i la seva integració a la nostra cultura sense gaires escarafalls. És una cosa inèdita a la resta de la península i també al sud de França. Un fet diferencial. Una espècie de sincretisme gastronòmic, com el dels indis de Mèxic que van col·locar la verge de Guadalupe al damunt d’una antiga deïtat indígena de la fertilitat i van començar a adorar-la com si res, sense cap mena de conflicte.
No enganyo a ningú si confesso que fa anys que dono voltes al tema. Penso sovint en escriure un assaig d’aquell gènere que en diuen d’interrogació nacional i que portaria el mateix títol que aquesta columna en homenatge al ja clàssic de David Foster Wallace, Parlem de llagostes, sobre la festa de la llagosta de Maine.
Crec que en la nostra íntima relació amb les salsitxes s’hi poden trobar més d’un parell de veritats ocultes sobre els catalans. Es veu que l’origen de tot, la porta d’entrada del frànkfurt a Catalunya, es troba al Vallès. Hauré d’estirar aquest fil. Com a apunt final només cal recordar que en les penúltimes eleccions del Barça, les de 2021, va aparèixer en escena un precandidat conegut com el Rei del Frankfurt. Finalment, no va aconseguir les signatures necessàries per passar el tall. Una llàstima.
