Explorar el Jardí
M. Josep Tort
Els passatges són racons amagats, dreceres o culs de sac que sovintegen en moltes ciutats. Són indrets sorprenents que ens parlen de la seva història rural, cultural i històrica. Recers de pau que viuen al marge del soroll de la ciutat i ens apropen al model de vida dels pobles. Molts d’ell s’han vestit de verd amb la cura dels veïns que hi habiten.
El passatge Mallofré
El passatge Mallofré és un petit tresor situat al bell mig del Sarrià antic. Un espai singular amb molt d’encant que està limitat per dos accessos coberts i un espai central a cel obert on podem gaudir dels petits jardins que s’alineen davant les edificacions. A l’altura del número 75 del carrer Major de Sarrià, el passatge Mallofré connecta amb el carrer Clos de Sant Francesc. És un pas de titularitat privada que permet l’ús públic. Cap a la dècada dels anys 1870, aquests terrenys eren unes cotxeres que pertanyien a una empresa de transports que va fer fallida. En Josep Mallofré, un promotor local, va adquirir en subasta aquest solar i va construir el passatge i els edificis actuals. A principis de l’any 2000, l’estimat arquitecte i president de l’Associació de veïns, Mariano Meseguer (1927-2013), va endegar l’arranjament del passatge.
Hi ha tres jardinets en els quals destaca un cirerer, una buguenvíl·lia i dos exemplars de ficus, amb grans fulles clapejades i llises respectivament. El gènere Ficus és originari dels països intertropicals i aplega més de 700 espècies diferents. A la mediterrània en tenim una espècie autòctona molt abundant que tots coneixem, la figuera (Ficus carica). És un gènere de plantes que es caracteritzen per la secreció d’un làtex blanquinós en tallar o ferir la planta i pel desenvolupament d’òrgans florals que semblen fruits.
Des del passatge podem observar un dels grans arbres singulars de Sarrià que creix en una finca contigua. Es tracta d’un lledoner (Celtis australis), un arbre de fulla caduca que té una capçada impressionant. Recentment, les fortes ventades tardorals li han trencat una gran branca. Val la pena observar-lo a la primavera quan inicia el creixement accelerat del seu fullatge. En 10 o 15 dies genera un volum de biomassa extraordinari.
El passatge de Fontanelles
Entre el carrer Anglí i la via Augusta se’ns descobreix aquest passatge poc conegut que transita entre antigues torres i edificis residencials de nova construcció. Una gran part dels murs estan entapissats per plantes enfiladisses com les heures (Hedera hèlix) o la vinya verge (Parthenocissus quinquefolia) que confereixen un ambient frescal a l’indret.
A la torre de la família Raventós situada al xamfrà amb el carrer Anglí, podem observar la capacitat colonitzadora de la vinya verge, una liana de fulla caduca que entapissa el conjunt de l’edifici i marca tanmateix el ritme de les estacions. A la primavera i a l’estiu la casa es vesteix d’un verd brillant i a la tardor d’un roig intens. La caiguda de fulles a l’hivern deixa al descobert la imbricada i constrictora xarxa de tiges i arrels d’aquesta espècie. Un espectacle més propi d’una pel·lícula de suspens.
A excepció d’un conjunt de castanyers d’índies que creixen alineats al marge del carreró, la vegetació visible del passatge pertany als diferents jardins privats dels edificis adjacents. A l’antiga torre que limita amb la via Augusta cal destacar una magnífica xicranda (Jacaranda mimosifolia), un arbre possiblement centenari, de la família de les acàcies, que presenta una capçada esponerosa que espurneja quan s’il·lumina amb el sol de ponent.
Altres arbres i arbusts que s’identifiquen en aquest passatge són els xiprers, les troanes, els llorers, els pitòspors i els llimoners com a representants de la flora mediterrània, i també s’hi albiren cedres i algunes espècies diferents del gènere Platanus, que ens permeten comparar la variabilitat morfològica de les seves fulles. Els plàtans són arbres que s’utilitzen com ornamentals en moltes ciutats, per la gran ombra que projecten i per la seva resistència a la contaminació.
Pardal xarrec
Enric Capdevila
El pardal xarrec (Passer montanus) és un ocell passeriforme, força habitual i resident tot l’any a Catalunya. Es distingeix del pardal comú (Passer domesticus) en el fet que és un pèl més petit, en els colors més vius, la taca negra a la galta, el color negre que només li cobreix la gola, el collaret blanc estret fins al clatell, i en el fet que no presenta dimorfisme sexual. És molt més escàs, comparativament un 2 %, i la seva distribució és menys antropòfila. És una espècie més típica d’ambients agrícoles i suburbans, que acostuma a ocupar hàbitats propers a zones humides. Per això, a Barcelona, les majors densitats es troben a prop dels rius Besòs i Llobregat, però també a les zones enjardinades de les Corts, Sarrià – Sant Gervasi i la Ciutadella. Amida 14 cm de llargària total. El seu bec gairebé negre, a l’estiu es torna blavenc. S’alimenta de llavors herbàcies però durant l’època de reproducció ho complementa amb insectes. Fa el niu a arbres aïllats, o caixes niu, amb herbes, plomes, fenc i llana.
Dita: El pardal, pel gener ermità i pel juliol a robar.
