Articles / opinió
Imma Alumà Grau
Tot feia preveure que seria un estiu com els altres, calorós amb vacances curtes com sempre i atrafegades amb les meves petites grans coses. Però quelcom va canviar el dia 2 de juliol de 2007: sona el telèfon i em comuniquen que hi ha la possibilitat de rebre a casa un menut de 16 mesos que requereix un acolliment d’urgència. Un cop superat el que allò tenia d’inesperat, faig les gestions pertinents (poques), i decideixo que el dia 4 de juliol al migdia el recullo a la DGAIA.
Ja feia estona que hi era, i veia a la gent dels despatxos atrafegada, d’un costat a l’altre. De sobte passen dues dones amb un petitó, primet, suat, amb cara d’incertesa. Entren en un despatx i comencen a emplenar papers. Jo penso que aquest nen no pot ser, és massa petit. Però no feia ni cinc minuts que hi eren quan sento dir el meu nom. Entro al despatx i em comuniquen que aquell és en Joel, el nen que tindré a casa, fins que es resolguin els seus problemes familiars. És l’inici de la meva relació amb aquest noiet d’ulls grossos i negres, mirada dolça i tristona i un somriure tendre i afectuós.
Sí, aquell és el noiet que ens porta de cap als meus fills i a mi, sobretot a en Pol, el meu fill petit, que s’ha convertit en la seva ombra, com la de Peter Pan. La meva filla em visita més que mai per veure el Joel i jugar-hi, i li dedica temps, l’amanyaga com ningú. Els meus pares, “els avis” per al Joel, esperen el diumenge per veure els canvis que va fent.
Però eren les 4 de la tarda d’aquell 4 de juliol i ens trobàvem en Joel i jo al carrer Aragó cantonada amb Bruc, enfront de la DGAIA. Ens mirem i pensem tots dos: i ara què…
I ara què…?
Vaig organitzar el material necessari: cadireta, roba, biberons, etc., amb amics, Càritas…
És curiós i molt evident com n’és de receptiu a les mostres d’afecte. De mica en mica vaig descobrint que és fàcil fer de mare, sense ser-ho, amb un nen que l’única cosa que vol és afecte, tendresa, seguretat i complicitat en els seus jocs i en els seus sentiments.
Des del passat mes de juliol, el canvi que ha fet en Joel és notable. Riu, juga, camina, abraça, fa petons i sobretot és feliç. Amb una felicitat que exterioritza amb rialles espontànies i sense gaire motiu. Mentrestant, a mi els sentiments se m’amunteguen, em sento lligada a ell de la mateixa manera que ell, suposo, se sent lligat a ell de la mateixa manera que ell, suposo se sent lligat a mi, per imitació dels meus fills i dels companys de guarderia.
Em va començar a dir “mama”. Jo al principi li deia: “No, que em dic Imma”. La lluita ha estat inútil, em diu “mama”. Em poso una cuirassa, arribaria a estimar-me’l com un fill, però la situació és provisional, fer força, crec que és el que ell necessita, malgrat que és difícil o impossible anar amb el fre de mà posat amb els meus sentiments i amb l’expressió de l’estimació que tinc per en Joel. Arriba un moment que crec que tot això, sentiments, jocs, paraules, petons, “avis”, tete, casa, joguines, etc… són i seran un bagatge que en Joel portarà en algun racó de la seva motxilla de la vida, que potser li servirà per tenir una autoestima i una capacitat d’estimar igual o millor que la que nosaltres intentem transmetre-li amb el nostre afecte i la nostra dedicació.
No vull sentir parlar d’altruisme pel que fa a la nostra actuació. Crec que l’enriquiment que ell ens porta, el sentiment de veure com dia a dia va creixent i descobrint el món actual nostre, ens fa valorar com un privilegi el fet de tenir-lo entre nosaltres.
Imma Alumà Grau va morir el setembre del 2015, als 65 anys
Nota: A la redacció de la revista ens ha arribat aquest escrit que hem decidit publicar pel seu interès com a experiència humana, i com a petit homenatge a la seva autora que va morir jove, afectada per una malaltia de càncer.
