Semblances
Manuel Castellet
Filla d’un venedor de teixits menorquí i de mare barcelonina, Emília Coranty va néixer a Barcelona el 19 de febrer del 1862 a l’aleshores carrer de Sant Joan, prop del Born. Va estudiar a l’Escola de Dibuix de la Diputació, i l’any 1885 fou la primera dona a matricular- se a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, ja que fins aquell any les dones ho tenien prohibit. Eren dues dones, aquell curs, però el curs següent l’Emília va ser l’única entre un total de 539 matriculats. L’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona li va atorgar una borsa de viatge a Roma i, després d’una estada a Madrid, Toledo i l’Escorial, va aprofundir en els seus estudis a Itàlia.
A Roma, el pintor Francesc Guasch i Homs gaudia d’una beca d’ampliació d’es¡tudis. Es van conèixer i es va casar l’any 1888. Aquell mateix any, a Barcelona, l’Emília presentà obra seva a l’Exposició Internacional, en què va guanyar dues medalles de bronze, i l’any següent el matrimoni es desplaçà a París, coincidint amb l’Exposició Universal. Però per problemes de salut del marit, dos anys després van fixar la residència a Valls, d’on ell era fill.
Aquesta darrera dècada del segle XIX, Emília Coranty viu uns anys d’efervescència creativa. Pinta, sobretot, flors, natura morta i reprodueix a l’oli teixits, brodats i encaixos. La seva obra és present a les principals exposicions artístiques: a la Internacional de Madrid (1890), la Primera Exposició General de Belles Arts (1891) i a la Exposición Nacional de Industrias Artísticas e Internacional de Reproducciones (1892), on presentà un projecte en guaix per a una mantellina de blonda amb atributs catalans i un oli per a un tapet brodat en seda i or per a la taula presidencial de la Diputació de Barcelona, amb els quals va obtenir medalles d’or i de plata. L’any següent, va guanyar una medalla de plata a l’Exposició Mundial de Chicago, on ella exposà al Pavelló de dones -de l’arquitecta Sophia Hayden-, destinat a demostrar que els treballs fets per les dones eren equivalents als dels homes.
Emília Coranty va dedicar tota la seva vida a l’art, però, per circumstàncies de l’època, a tot allò que aleshores es considerava femení: a més de la pintura, treballà brodats, blondes, etc., però també olis sobre tela. De les seves obres del segle XIX, cal destacar-ne una: la reproducció a l’oli sobre tela, de 186,5×154,5 cm, de la dalmàtica de Carlemany que es conserva al tresor de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Una obra de l’any 1886, que quatre anys més tard va ser comprada per l’Estat per al Museo del Prado i prèviament exposada a Madrid i a Barcelona. L’obra és, des del 2016, al Museo Nacional Centro Reina Sofia.
L’any 1903, ja recuperat de les seves molèsties, Francesc Guasch va guanyar per oposició la plaça de tècnic dels museus artístics municipals de Barcelona i, posteriorment, la de conservador. El matrimoni es va traslladar, doncs, a la ciutat natal d’Emília, i s’instal·laren en una torre del carrer Ciutat de Balaguer, al barri de la Bonanova. Allà, ella pintà algunes de les obres més reeixides, entre les quals Del meu jardí, un oli sobre tela de 60 x 100 cm, de l’any 1907, que l’artista va presentar a la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona i que actualment es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
L’exercici de la creació artística el va compaginar amb tres facetes més. Per una banda, la de docent, com a professora auxiliar de dibuix general artístic a la Universitat, i com a professora de dibuix i pintura per a dones adultes a l’Escola Superior per a la Dona; per una altra banda, amb la lluita constant per intentar acabar amb la distinció tradicional entre les belles arts i les arts aplicades, impulsant la professionalització de les arts decoratives, i, en tercer lloc, amb la seva preocupació per proporcionar a les dones la possibilitat de rebre una formació artística de qualitat, aspecte que la va vincular a la revista Feminal, de la seva coetània Carme Karr.
Abans de la mort del seu marit, l’any 1923, aquest va llegar una sèrie de béns, i la seva dona ho executà, a fi de crear els diferents Premis Guasch-Coranty, nacionals i internacionals. En aquesta mateixa línia, uns anys després, ella llegà la seva casa a l’Escola de Llotja amb la condició que es creés un centre educatiu amb el nom d’Escola d’Art Guasch Coranty, que acceptés alumnes de tots dos sexes. Posteriorment, es va crear la Fundació Guasch Coranty, que avui en dia gestiona el Premi de Pintura Internacional, que s’atorga cada tres anys, i les Beques per a la Creació Artística, cada any.
Emília Coranty va morir el 18 de febrer del 1944 i fou enterrada, com el seu marit, al cementiri de Sarrià.
