13.1 C
Sant Gervasi
| Dissabte 26 de setembre de 2020 |

‘En este convento pasan cosas extrañas’

Sang a Sant Gervasi, entrega 13

Jordi Quer

Abans de seguir el consell de la Núria, vaig haver de resoldre un assumpte pendent: visitar l’editor de Zonalta i explicar-li el que havia passat amb les seves proves. Bé, no vaig confessar-li tot els detalls, que uns paios m’havien estomacat i que havien esmicolat les correccions sobre meu, sinó que em vaig cenyir al fet que m’havien robat la bossa.

Pol Folch, així s’anomenava l’editor, arrufà el nas. La primera còpia ja me la havia fet a contracor i ara em presentava allí a demanar-ne una altra. Folch era el darrer brot d’una venerable família d’editors barcelonins que havia decidit muntar un segell editorial pel seu compte i així marcar paquet dins la nissaga. Com a home dels nous temps, creia ferventment que calia utilitzar la impressora el menys possible, pel rotllo de l’ecologia, i que l’obligació dels correctors era treballar des de l’ordinador, cosa que la majoria ja feien i, d’aquesta manera, t’estalviaves la feina de picar les esmenes. Estava demostradíssim, tanmateix, que corregint directament al Word pescaves menys coses que fent-ho sobre paper. Les pampallugues de la pantalla fatigaven l’ull humà i el feien menys efectiu en la cacera d’errors.

Publicitat

La indignació que causava en Folch el fet que jo hagués de revisar la correcció maldestra que havia dut a terme un altre corrector, l’estat defectuós de la qual li vaig confirmar (segur que era d’aquests espavilats que no feien anar paper), se sumà a la de la reimpressió que li demanava. Així i tot, l’home sabia que, si volia treballar amb mi, aquestes eren les normes i, religiosament, n’imprimí un joc nou.

Vaig sortir de Zonalta amb les proves sota el braç. Ben aviat vaig desviar-me del passeig de la Bonanova, on estava ubicat l’editorial, i vaig endinsar-me al carrer del Camp a la recerca del meu objectiu. Tram urbà d’edificis baixos i propers, coronat per la bufona Placeta del Camp, donava a Sant Gervasi la sensació de poble acollidor i calm, similar al nucli antic d’altres antigues poblacions agregades a Barcelona. Això era així fins que topaves amb la rasa immensa de Ronda General Mitre, la qual, no era difícil adonar-se’n, havia partit el barri pel mig, desfigurant-lo irremeiablement. Vaig continuar pel tros del carrer Camp que havia quedat amputat a l’altra banda de Mitre i, després de vorejar la plaça Adrià, vaig trobar-me amb la silueta del convent del carrer VallMajor.

Monestir de Santa Maria Magdalena, al carrer Vallmajor.

El monestir ocupava tota una illa entre els carrers Ravella i Copèrnic. Al primer hi donava una gran edificació rectangular, esquitxada de finestres, que feia tota la pinta de ser el dormitori de les religioses. L’església, d’estil neogòtic, desembocava a Vallmajor. Per la banda de Copèrnic, s’estenia un alt mur més enllà del qual s’intuïen els arbres del que devia ser el jardí del cenobi.

El lloc, a diferència del primer cop que l’havia visitat (amb al cadàver de la noia encara calent i el cordó policial), respirava una tranquil·litat absoluta. Un rètol a la reixa d’entrada anunciava els serveis religiosos, la major part dels quals s’oferien en castellà. Vaig prémer la reixa. Estava oberta. Pujant uns esglaons vaig accedir a un replà que es trobava enfront de la façana del temple en el qual es dreçaven unes majestuoses palmeres i hi havia un banc. La portalada de l’església estava tancada i barrada. La propera missa se celebrava a la tarda.

Vaig seure al banc i vaig posar-me a corregir les proves. Revisitar aquell text que ja havia mig revisat no fou agradable per a la meva ànima, però, allí, plàcidament sota les palmeres, entreveient per la reixa els pocs cotxes que passaven per VallMajor i sentint el brogit llunyà del pati de l’escola que hi havia a l’altra banda del carrer, va fer-se passador. La qüestió era avançar feina. Fins que una ombra es posà davant meu. L’hàbit delatava que es tractava d’una monja. Era molt jove i els seus trets indubtablement sud-americans.

—¿Señor, puedo ayudarle?

Hola, mi nombre es Jorge Fernandez Díaz –vaig dir incorporant-me–. Soy historiador del arte. Estoy estudiando la arquitectura de los monasterios construidos en la primera mitad del siglo XX en Barcelona.

La regla d’or, inculcada insistentment per la Núria Rovira, era la següent: mai no revelar la teva missió, sinó inventar-te una història, com més rocambolesca millor.

—Debido a las convulsiones sociales de la epoca –vaig continuar–, muchos conventos se trasladaron del centro de la ciudad a barrios más tranquilos ubicados en la periferia. El objectivo era evitar la violencia anticlerical del movimiento obrero. Mi especialidad es la arquitectura neogótica, que es la que utilizaron en la construcción de vuestro monasterio. ¿Seria posible visitarlo?

La monja observà a banda i banda, es tragué un feixuc manyoc de claus i obrí la portalada de l’església. Un cop ens trobarem a dins, no va ser difícil entaular-hi conversa. El fet que ningú no ens veiés la relaxà visiblement. M’explicà que era novícia i que feia un any que havia vingut de Medellín per cobrir la falta de vocacions que hi havia a la ciutat. El temple era d’una austeritat pregona. Tot l’interior pintat de blanc, fins i tot l’absis, la llum s’hi escolava a través d’uns vitralls moderns, els quals il·luminaven un crucifix imponent.

—¿El convento tiene claustro?

Bueno… hay el huerto –mussità la noia enterbolint-se-li la mirada– En este convento han pasado cosas estrañas.

¿Extrañas?

Sí… ¿se ha enterado de la chica asesinada que encontraron ayer?

Algo vi en la tele –vaig afirmar.

He rezado mucho por ella. La madre superiora dice que irá al infierno.

La monja introduí la clau en una porta que es trobava al lateral de la nau. Quan just estava donant la volta al pany, s’oïren unes passes als bancs de l’església i aparegué una monja vella, del país.

Usted no puede estar aquí –digué secament–. Le ruego que se vaya –afegí acompanyant-me a fora.

En un tres i no res vaig trobar-me al carrer, sense poder acomiadar-me de la jove. En el moment que la monja tancava la reixa, vaig recordar que l’havia vist el dia del crim, observant aterrada des d’aquella posició. Mil arrugues solcaven el seu sostre. Quants anys tenia? Vuitanta? Noranta? En tot cas, no hi havia dubte que la Núria Rovira tenia raó. Allí hi havia marro, calia estirar el fil. Vaig agafar el mòbil per trucar-la, però tot just en aquell moment l’aparell sonà. Vaig pensar que la Núria i jo havíem tingut telepatia. Tanmateix, no era ella, sinó el seu enemic declarat.

—Hi ha hagut un assassinat seguint el mateix modus operandi –digué la veu del comissari Porxas.

—On?

—Al carrer Sant Elies –contestà–. S’acaba de descobrir el cadàver.

(continuarà)

Podeu trobar les entregues anteriors al següent enllaç:  https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/

Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.