Societat
Jesús Mestre Campi
Dimarts 8 de juny va morir el pintor Jordi Alumà Masvidal, a 97 anys, i el divendres 11 se’l va acomiadar al funeral al Tanatori de la Ronda de Dalt, acompanyat de la família i molts dels nombrosos amics i amigues que tenia i va conservar fins a l’últim moment. Va ser molt bon pare de família i un gran amic dels seus amics, tots els que vam gaudir de la seva amistat en podem donar testimoni. Alumà va voler ser ben present al funeral: va deixar un missatge dirigit als assistents, que el seu fill va llegir.
Jordi Alumà va néixer l’any 1924 al carrer Nou de la Rambla, al Raval, fill de l’il·lustrador Josep Alumà Sans i la dissenyadora Conxa Masvidal Casal, qui va morir en el part. La infantesa del Jordi va ser difícil: a 15 anys havia viscut en vuit cases diferents, i va conèixer diferents escoles i pensionats. Els estius els passava a una torreta que els Masvidal tenien a la Floresta, amb els cosins, en Jordi Mestre Masvidal i en Jesús Mestre Godes; eren moments que va gaudir molt i tots tres cosins van mantenir una gran amistat al llarg de les seves vides. La Guerra, com a tanta gent de la seva generació, va ser un trasbals que va marcar la seva vida. I la del pare, que va treballar intensament com a il·lustrador en el Comissionat de Propaganda de la Generalitat.
La Postguerra va portar el pare a la presó Model i en Jordi va anar a viure amb els avis Masvidal, i a treballar a la fàbrica de la família i a altres llocs. En sortir el pare de la presó, el juliol de 1940, es decideix que en Jordi entri als Salesians de Sarrià, com a pensionista, i allà va començar a trobar un camí cap a un ofici i cap al món de l’art. Un dels mestres va ser Petrucció Cancio, gran dibuixant. El maig de 1942, durant la processó de Maria Auxiliadora que organitzaven els salesians i cada any recorria els carrers de Sarrià, va conèixer a Montserrat Grau, filla d’un serraller amb taller i casa al carrer Castellnou, a les Tres Torres. Van començar un llarg festeig, tots dos eren molt joves, que va acabar amb les noces el juliol de 1949. S’estableixen al carrer Castellnou, al mateix edifici dels Grau, i ben aviat tenen la primera filla, l’Imma que neix l’any següent. Posteriorment encara van tenir tres fills més, en Jordi (1957), la Gemma (1965) i la Mariona (1973).
Un cop acabats els estudis als Salesians, en Jordi treballa en diversos tallers en policromia i retaule, dels que es convertirà en un expert, i sovinteja l’Escola Massana. El 1948 fa la primera exposició personal a la Galeria Argos, al passeig de Gràcia, cosa que li fa plantejar seriosament dedicar-se a la pintura. El 1950 es fa soci del Reial Cercle Artístic de Barcelona, on podrà conèixer gent d’aquell món: pintors, escultors, crítics d’arts, fotògrafs, marxants… I s’apunta a moltes tertúlies. El 1954 guanya de la Diputació de Barcelona i, amb els diners, decideix fer un viatge a Itàlia: amb la caixa de pintures i pinzells, s’embarca cap a Gènova i travessa la península fins a Roma. Descobreix els grans pintors del Renaixement i no para de pintar i vendre quadres. A aquest viatge en seguiran d’altres a París, Amsterdam, Nova York… Sempre pintant i fent exposicions arreu. En aquest període, fins a l’estada a Amèrica el 1962, ha definit el seu estil com a figuratiu, allunyant-se dels corrents abstractes i avantguardistes molt conreats aleshores a Catalunya.
Trajectòria com a pintor
Aficionat a practicar esport, el 1961 en Jordi es fa soci del Club de Tennis Barcino i poc després la família freqüenta el Masnou per estiuejar. Per aquesta època, Joan Antoni Samaranch, aleshores Delegat Nacional d’Esports, li encarrega nou plafons per exposar als Jocs Olímpics de Mèxic, juntament amb l’Atleta Còsmic de Salvador Dalí i escultures de Josep M. Subirachs. Samaranch va ser un mecenes per Alumà, ja que van seguir altres importants encàrrecs: murals al Palau de la Generalitat (1974) o la Suite Olímpica pels Jocs Olímpics de Los Angeles. Des dels anys seixanta, Alumà exposa arreu del món: Nova York, Washington, Sao Paulo, Ginebra, Tòquio, Sidney… i naturalment a Barcelona, on es converteix en un habitual de la Sala Parés. L’any 2000 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi.
Des de 1970, en Jordi i la Montserrat van viure a Alella, en una casa on també té un espaiós taller on, cada dia, hi dedicà moltes hores a pintar. La seva pintura, amb un estil peculiar, arriba fàcil a la gent i moltes famílies tenen pintures seves a casa, sobretot al districte de Sarrià-Sant Gervasi on sempre ha estat ben conegut i molt apreciat. També, a El Jardí, hem tingut el goig de publicar alguna obra seva i fer-nos ressò de les seves darreres exposicions, ja que fins al darrer moment, tot i les dificultats físiques pròpies de la seva avançada edat, va seguir pintant i va voler que es conegués el que feia. Li arriba un merescut descans.
