Història
Jesús Mestre i Campi
En una fotografia que s’ha conservat de l’acte d’inauguració del parc de Monterols, el 8 de juliol de 1947, s’hi veu un nombrós grup de senyors però s’hi troba a faltar, almenys, una senyora: Manuela Gil i Llopart, la propietària de la finca de can Gil, i algú de la seva família. Un oblit?
El turó de Monterols formava part de la finca de la família Gil des del 1833, quan Pere Gil i Babot, comerciant i polític tarragoní, havia comprat els terrenys i la casa a un veler de Barcelona, Pau de les Veles. L’edifici estava molt ben situat, al peu del turó i al costat de l’antic camí de Barcelona a Sant Gervasi de Cassoles, ara el carrer Atenes. La família va participar en diversos negocis de l’època, sobretot en la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas de Barcelona, creada l’any 1843 per l’enginyer i industrial francès Charles Lebon, i de la qual els germans Josep, Pere i Pau Gil i Serra foren els principals accionistes. Josep Gil va ser el director de l’empresa fins a la seva mort, l’any 1877.
La família passava llargues temporades a la finca de Monterols i, des de principis del segle XX, s’hi van instal·lar a viure. Tal com es pot veure en documents de l’època, la finca era aleshores molt més gran: anava des del carrer Muntaner fins al carrer Atenes, i tenia una part dedicada a explotació agrícola, amb camps de conreu, extensos horts, camps de garrofers, oliveres i vinya. A la part alta del turó, gràcies als esforços personals i econòmics de Leopoldo Gil i més tard de la seva filla Manuela Gil i Llopart, s’afavorí el creixement d’un frondós bosc i un gran estany, amb nenúfars, que també servia per regar els horts. Així és com es va formar un gran parc per a gaudi de la família i amistats.
Un parc municipal
Els anys vint, quan Nicolau M. Rubió i Tudurí era responsable dels Parcs i jardins de Barcelona, va incloure el turó de Monterols dins d’un sistema d’àrees verdes que va dissenyar per a la ciutat, entre les quals també hi havia el Turó Parc i la Ciutadella. Amb la guerra, la família Gil va haver de deixar la casa i la finca, que va ser ocupada i maltractada, va tenir diversos usos fins al 1939.
En recuperar la propietat després de la Guerra Civil, la família va acabar cedint, a inicis dels anys quaranta, a la proposta de reforma urbanística de l’Ajuntament de Barcelona, que contemplava l’enderroc de l’edifici per tal d’ampliar i urbanitzar el carrer d’Atenes. La part més elevada de la finca va ser destinada a parc públic, el Parc de Monterols, seguit d’un projecte de remodelació de l’arquitecte i director de Parc i Jardins, Lluís Riudor i Carol. Riudor va assecar l’estany i va introduir diverses àrees de plantes crasses, de cactus, en diverses zones del parc. Entorn del parc, a les zones baixes, es van obrir els carrers d’Hercegovina i de Ferran Valls i Taberner, i les travessies amb escalinates del Turó de Monterols i de Corint, i s’urbanitzà amb grans blocs de cases en benefici, en part, dels propietaris, a principis dels anys quaranta.
Manuela Gil i Llopart, l’hereva de la finca, no va ser gaire ben tractada i la família no va sortir gaire beneficiada dels negocis immobiliaris. De fet, tot i diverses instàncies de la mateixa Manuela i altres veïns, no s’aconseguí que cap dels carrers recordés el nom de la família que havia menat la finca al llarg dels darrers cent anys: els Gil i Serra, prohoms destacats de la ciutat. La dedicació dels noms que es va decidir, com Hercegovino (o Hercegovina) i Corint cal considerar-los si més no exòtics i amb poc sentit amb referència al barri i a la història de la finca.
Potser ara, amb motiu de commemorar el 75 aniversari, es podrà fer memòria de la finca que ha permès fer un dels parcs més emblemàtics del barr i de la família Gil. Un aniversari que arriba quan l’Ajuntament ha de crear una comissió de treball per abordar el futur Pla Director del parc, amb un manteniment clarament millorable.
