Gent gran / Fundació Uszheimer
Edurne Iturmendi
La dignitat, o “qualitat de digne” (de la paraula llatina dignitas, i que es tradueix per “excel·lència, grandesa”), és el dret que té cada ésser humà de ser valorat i respectat com a ésser individual i social, amb les seves característiques i condicions particulars, pel sol fet de ser persona. Aquesta idea que la dignitat és universal i inherent a l’ésser humà, amb independència de les seves característiques personals, queda recollida en l’article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 en senyalar-se que “tots els éssers humans naixem lliures, amb els mateixos drets i amb la mateixa dignitat”.
Tanmateix, existeixen diversos episodis històrics i situacions actuals que proven que la dignitat humana ha estat en moltes ocasions malferida. Un exemple és el tracte discriminatori del qual han estat i són víctimes les persones grans, i que té la seva arrel en la no consideració de la seva dignitat. Les diferències de personalitat, familiars, econòmiques, de salut, d›ètnia, de cultura, de gènere, etc., poden millorar o agreujar el tracte i la consideració que reben, però totes elles comparteixen el risc social que no se›ls atribueixi la dignitat pròpia de tot ésser humà. Aquesta no consideració fa necessària una protecció especial.
El qüestionament de la dignitat de les persones grans, que no hauria d’existir, ve determinat, en part, per les pèrdues orgàniques i/o físiques, psicològiques i socials, que acompanyen el procés d’envellir i que converteixen a les persones de més edat en subjectes més vulnerables. De tota manera, aquestes limitacions no justifiquen la no atribució de dignitat a la persona gran.
Una altra raó que compromet o menyscaba la condició de digne del col·lectiu de més edat és el marcat edatisme o discriminació per edat, que impera en el món actual i que adopta diferents formes; algunes d›elles, són: no reconèixer la seva autonomia i prendre decisions en nom seu, no flexibilitzar el seu paper en el mercat de treball, excloure o limitar la seva participació en política en el seu sentit més ampli, no adaptar la ciutat a les seves necessitats, retallar els recursos socials necessaris per garantir el seu benestar, impedir que es beneficiïn de certes actuacions mèdiques de la salut pública, adoptar comportaments negligents o vexatoris a nivell interrelacional, etc.
Una de les formes més encertades per mantenir el concepte de dignitat aplicat a l’individu d’edat avançada és la de recórrer i defensar les declaracions i recomanacions, amb les que, periòdicament, els organismes internacionals com ara Nacions Unides i els propis d’Europa, així com les administracions estatals i territorials, fan sobre els drets i deures de la gent gran. També és necessari un canvi d’actitud individual i social cap a les persones de més edat per salvaguardar la seva dignitat, ja tinguin una vellesa activa, com si estan en una situació de dependència, com és el cas de les persones amb demència que encara que pateixen moltes pèrdues, tanmateix, són totalment humanes i dignes i han de ser tractades com a tals.
Edurne Iturmendi és educadora social
