Cultura
Jesús Mestre
L’ocell és la paraula, el so, l’oralitat. La Vespertina de gener va omplir l’habitació del Caffe San Marco, el dijous 23, d’una audiència expectant per descobrir Lluís Solà, un poeta encara poc conegut. El va presentar un altre poeta prestigiós, Carles Camps, que va reclamar enlairar Solà dalt de tot del Parnàs català, al costat de Carner, Riba, Foix o Espriu. A més, per Camps, Solà és més que un poeta.
Lluís Solà i Sala, vigatà, ha tingut una trajectòria molt vinculada a l’escena teatral. Va fundar el Centre Dramàtic d’Osona i fou professor de l’Institut de Teatre. Ha dirigit diversos muntatges teatrals, alguns dedicats a poetes com J.V. Foix i Joan Vinyoli. Domina l’alemany, cosa que li ha permès traduir obra de Kafka, Rilke, Ibsen i, sobretot, Peter Handke, que ha influït en la seva poesia. Tot i tenir una dedicació constant, soterrada, a l’escriptura poètica, i algun premi important com el de la Crítica del 2001, no va ser fins que va publicar la Poesia completa (Edicions de 1948, 2016) que va aconseguir un gran reconeixement. El volum, que va rebre el guardó Lletra d’Or, aplega en més de mil pàgines tots els llibres publicats per Solà, al qual s’hi afegeixen quaranta poemes inèdits.
Solà, discret, auster, reservat, es convertí al Caffe San Marco en un intèrpret excessiu, incontingut i teatral de la seva obra. Amb la poesia s’ha d’aspirar a tot: les paraules es converteixen en so, en oralitat. La poesia és so i sentit. Un recitat poètic ha de ser una audició, un concert. El poeta osonenc ho va aconseguir, amb el gest i la paraula, amb una poesia màgica i terrenal alhora. Va dibuixar una trajectòria al llarg de tota la seva obra, començant per tres poesies del primer període, una antologia de Poesia completa, per acabar amb quatre poemes inèdits.
Recollim, com a mostra de l’obra de Solà, els primers versos d'»Canta l’ocell…»
Canta l’ocell dalt de la branca
però no saps si canta en l’ara o en l’abans o en el després,
i mentre escoltes la profusa melodia,
mentre escoltes però no saps,
i com un riu revé l’estiu damunt la plana
i dins l’estiu bull el cristall de tot hivern,
oïda endins un altre estiu desclou les frondes
i a cada fulla bat el vent,
i així tu ets la cambra destinada
on ondula la veu incoercible del vivent.
Oh tu que de l’error vols fer-ne una certesa,
escolta al fons de gorges de l’estiu
què ens anomena, què ens constreny i ens solca,
endins del buit escolta el ple,
escolta el foc serè i l’engruna d’aire que tremola,
el sílex i la neu mudats a cada instant en so,
escolta en el brancatge de tenebra
com gira l’heura de la llum,
tu que escoltes l’ocell però no saps si canta a dins o a fora,
no saps si canta en l’ara o en l’abans o en el després.
Lluís Solà
