Gent del barri
Maria Antònia Font Fernàndez
Aquest mes, entrevistem una mare i filla il·lustra: una mare amb tres filles il·lustrades i que és filla adoptiva de Sant Gervasi. Em refereixo a la il·lustradora Roser Capdevila, que després de viure a Horta i a Suïssa (no al carrer de Suïssa, que per cert és al Putxet), fa 47 anys es va instal·lar al barri.
Roser Capdevila és coneguda per haver donat vida a Les tres bessones, que s’inspiren en les seves filles (curiosament, els set néts que li han donat, el major de quasi 21 anys, són tots nois). Ens rep a casa seva i fem l’entrevista assegudes en unes butaques que havien estat d’avantpassats. Acostumada que li preguntin per Les tres bessones, mostra molt d’interès per poder parlar del barri, però abans també li demanem que ens expliqui quatre pinzellades sobre el que ha cultivat sempre: el dibuix.
Has dedicat bona part de la teva vida a dibuixar. Com vas començar?
Jo he dibuixat tota la vida: la meva mare deia que havia nascut amb un llapis a la mà perquè ja de nena no parava de dibuixar. Agafava els diaris de La Vanguardia, que aleshores es deia La Vanguardia obrera, i anava dibuixant pels cantons.
Fins que vas decidir professionalitzar-te…
No sabria dir ben bé quan m’hi vaig començar a dedicar de manera professional. Vaig viure a Suïssa durant uns anys i, en tornar, vaig treballar a Horta, a una escola que ja no existeix i que es deia Acadèmia Homar, del pare de l’actor Lluís Homar. Ells vivien a Horta i jo també, durant 10 anys.
Quan em vaig casar ho vaig deixar. A més, em vaig quedar embarassada al viatge de nuvis. Cada vegada em trobava pitjor, vomitava pertot arreu… i en aquella època, fa 46 anys, no hi havia ecografies. Imagina’t, eren tres nenes! Pesava 45 quilos, però em sentia com un escarabat.
A partir d’aleshores, és clar, vaig fer de mare. Portava les nenes a la guarderia, però les tenia moltes estones a casa i vaig començar a fer estampats sobre roba. I també dibuixava per a les meves filles, però sense intenció de publicar.
Fins que un dia…
Fotografies de Javier Sardá
I un bon dia em van trucar de l’Editorial Teide i em van demanar si els podia il·lustrar el Llibre de les Bèsties de Ramon Llull. Vaig fer una prova, els va agradar molt… I ja no vaig parar de treballar: amb Teide, amb Planeta, amb Destino, amb Anaya, amb una editorial del Japó (i vaig anar al Japó)… Però sobretot he treballat molt per França: allà, el conte infantil té una tradició molt forta. I també he publicat per Alemanya, per Itàlia… He fet coedicions amb la Xina, amb països àrabs…
Déu n’hi do!
Tot això m’omple de satisfacció. I ara que ja no treballo (bé, això no és veritat!), els francesos i els japonesos sobretot, reediten els meus llibres i tot d’un plegat rebo un paquet de llibres meus. Quina il·lusió: estic viva, encara fan els meus llibres! Ha estat un no parar.
Devies anar acumulant originals…
Tenia pràcticament tots els originals dels meus contes. Eren més de 3.000: les editorials tenen l’obligació de tornar-te’ls. En tenia a sota del llit i tot! Però els vaig donar a la Biblioteca de Catalunya, i ara, si els vull veure, m’he de posar guants blancs. Si sabessin com els tenia..! Però s’havien conservat molt bé. I a la terrassa de darrere tenia una caseta de fusta que era el meu estudi.
Com és que ja no hi és?
La vaig fer desmuntar farà 2 anys per Sant Jordi perquè uns veïns es queixaven que pesava massa. I, com que no vull tenir problemes amb veïns, també és a la Biblioteca de Catalunya. És petitona: fa 3×3 m, però ha estat la meva segona pell. Hi he treballat molt bé i de tant en tant la vaig a veure. L’han restaurada molt bé i està moblada ben igual. El dia de Sant Jordi, que hi ha jornada de portes obertes, es pot visitar, tot i que des del carrer Egipcíaques també es veu.
Tornant a la teva obra, com diries que ha canviat el teu estil al llarg dels anys?
Ha canviat molt, i tant! Dibuixar amb ordinador és molt diferent de dibuixar a mà. Però a mi m’agradava més dibuixar sobre paper, eh! Però també m’han encarregat molt cartellisme, i els cartells han de comunicar només amb la primera mirada. Aleshores, si els fas amb ordinador, pots treballar amb colors nets i molt diferents, pots fer uns fons perfectes… Però trobo que el paper és més càlid: amb llapis, ròtring, aquarel·la…
‘Abans de dibuixar,
sempre munto una història al darrere’
Parla’ns una mica més sobre la teva concepció del dibuix. Quin paper creus que ha de tenir una imatge respecte al text?
Bé, hi ha treballs que també els escrivia jo, i aleshores adaptava més aviat el text al dibuix. En canvi, si et donen un text, has d’il·lustrar allò. I quan he treballat amb textos d’escriptors, ho he volgut fer amb els mateixos autors. Tant de bo jo escrivís millor i pogués fer un Cien años de soledad!
D’altra banda, si no hi ha imaginació, un dibuix no val res: un dibuix, l’has de construir des de dins. No pots agafar paper i llapis i fer ‘’el que surti’’, això sempre els ho dic als meus néts. Perquè la meva sort professional no ha estat ser una bona dibuixant, sinó tenir imaginació. Abans de dibuixar, sempre munto una història al darrere perquè els personatges tinguin ànima: encara que no es vegi, es reflecteix.
Què dibuixes avui en dia?
Tinc un diari des de fa molts anys on cada dia hi dibuixo el que m’ha passat. És un diari dibuixat. Ja vaig per la llibreta 46. Això no ho dono a la Biblioteca de Catalunya, això queda a la família. Em faig fer els quaderns a uns artesans que hi ha darrere l’ajuntament perquè siguin tots iguals.
Però en tenir l’accident, que va ser tan greu, vaig estar molt temps que no m’hi veia… i ara torno a anar cap avall. Em van haver d’operar l’ull, i ja no he pogut treballar més professionalment. Per això aquest diari s’ha convertit en la meva vàlvula d’escapament: puc dibuixar cada dia sense cap compromís, sense pensar que hi ha una editorial que espera, sense dates, sense textos… Faig el que vull.
Aquest accident va marcar un abans i un després, doncs.
Sempre havia anat amb vespa, però ara ja fa 10 anys que no puc: em van atropellar aquí a prop, davant el CAP Pere Virgili. L’atropellament va ser horrible, però no va ser de moto: anava caminant i de cop una camioneta es va enfilar a una vorera. Vaig estar 20 dies en coma… És que em van trencar tota, eh! Vaig estar 2 mesos a l’Hospital Clínic, però me’n vaig sortir.
Els lectors deuen voler llegir algunes paraules sobre Les tres bessones…
Vaig començar amb Planeta. La sèrie de televisió té 104 capítols de mitja hora. És molt: quan es va fer, era la sèrie de dibuixos animats més llarga d’Europa; ara ja no ho sé. A més, es feia d’una manera molt artesanal. Jo creava els personatges i en feia els models: de cara, de perfil, d’esquena, rient, plorant… En aquests dibuixos, els animadors els donaven moviment. Treballàvem fixos unes 200 persones, però jo no era ni directora, ni mestressa, ni accionista, sinó la creativa.
Quan em van atropellar, ja havíem acabat la sèrie, però tenia tres clòniques que continuaven fent llibres, que posen ‘’a partir dels dibuixos de Roser Capdevila’’. Això vol dir que no els he fet jo.
Després hi havia productores de dibuixos a la Xina, que ens feien els 16 dibuixos per segon. I hi havia gent treballant des de Cuba, Madrid, Bilbao, Barcelona, França… Perquè a la televisió tot ha de ser ràpid i trepidant!
I ràpid passa el temps, també. Com fem sempre amb els entrevistats a aquest diari, voldria que ens parlessis del barri. Una mica més, vull dir.
Fa 47 anys que visc al barri. Penso que ara ha agafat empenta, sobretot la zona del carrer de Craywinckel, que s’ha convertit en una àrea comercial molt important. Jo parlo d’aquesta zona: Sant Gervasi és enorme, massa! Jo crec que agafa massa terreny.
Però no hi has viscut sempre. Com hi vas arribar?
De fet, jo vaig néixer al carrer de Provença, al costat de la Pedrera, a casa dels meus avis. El que passa és que després els meus pares se’n van anar a Horta, perquè els altres avis vivien allà. Ara, en aquella caseta, que és del 1902, hi viu una filla meva. I en aquest pis hi vam arribar gràcies a una iniciativa de La Caixa durant el franquisme. Primer el vam llogar, però després van vendre els pisos molt bé de preu i vam comprar el nostre.
Estic molt còmoda vivint aquí, al passeig de Sant Gervasi, amb la parada de bus just davant i els FGC a prop. Ara és un barri força integrat, em sap greu no conèixer els meus veïns igual que ells em coneixen a mi. Dibuixar ha fet que la gent em conegui i em faci encàrrecs.
Quins són els teus racons preferits de Sant Gervasi?
El Putxet m’agrada molt, però no hi vaig mai. Amb el meu marit solem baixar amb cotxe a la Vila Olímpica, o bé anem al barri Gòtic o al Raval. Caminem poc perquè ja tenim una edat, i com que ell té la targeta de minusvàlid podem aparcar prop de l’ajuntament.
I què trobes que té de dolent aquest barri, a part que ara ja no hi podeu caminar gaire?
(S’ho pensa uns segons). Aquest carrer: s’hi organitzen uns embussos, els divendres…! Estan hores parats per anar a la Ronda de Dalt. A l’avinguda de la República Argentina no hi ha tan soroll perquè és de baixada i no s’hi fan aquests taps. Jo penso en els meus veïns de baix, que no podem viure.
I fins aquí l’entrevista d’aquest mes. La Roser Capdevila és una persona molt propera, bona conversadora, que traspua vitalitat, llum i color, igual que les il·lustracions que li han donat fama. Per cert, ara que s’acosta Sant Jordi, podeu visitar la caseta de fusta on va treballar tantes hores: és a la planta baixa de la Biblioteca de Catalunya, no heu de patir perquè s’enfonsi.
