19.8 C
Sant Gervasi
| Dimecres 21 d'octubre de 2020 |

Et donaré una oportunitat

Sang a Sant Gervasi (10)

Jordi Quer

—Vaig veure Ona Puigdellívol la nit abans que aparegués morta.
La noia, segons m’acabava d’explicar el comissari Porxas, havia mort per extenuació. Li havien infringit una mena de tortura lenta però efectiva de la qual només havien restat les marques a les extremitats i a l’abdomen, sembla que produïdes per uns barrots. Era evident que el fet que es tractés d’una regidora de la CUP neguitejava els Mossos d’Esquadra i que no tenien gaire idea per on començar. El comissari Porxas obrí els ulls com taronges quan vaig dir-li que l’havia vist.
—On?
—Al Bank Okupat. Estava parlant amb un home.
Vaig fer-li una descripció detallada de l’individu en qüestió, posant èmfasi en les rastes i la seva indumentària.
—Què hi foties allà? T’has fet de la CUP ara que està de moda?
—Estava seguint l’home.
—I què?
—Res, de sobte ja no hi eren.
—Van marxar junts?
—Això és el que vaig induir. Vaig perdre’n el rastre.
—Hem parlat amb la gent del Bank –assegurà Porxas– i ningú va veure l’home que descrius. Per què el seguies?
—L’encàrrec d’una dona per trobar el seu marit, en parador desconegut.
Porxas s’aixecà i es posà a caminar per l’oficina.
—L’home de les rastes és ell?
—No…
Vaig explicar-li que l’única pista que tenia del marit era que menjava turmes, com havia anat a parat al restaurant La Bodega i després havia seguit l’home de les rastes, fins al bar La Terrassa, perquè havia vist que havia demanat turmes per emportar.
El Comissari Porxas esclatà a riure.
—Sasplugues…
L’home no podia parar de riure. S’estava partint davant dels meus nassos.
—Unes turmes, la millor pista de la història…
Finalment, davant del fet que la broma no em feia gens de gràcia, es posà seriós.
—Això no és tot –vaig prosseguir.– Avui he tornat al bar La Terrassa per si l’home de les rastes apareixia per allí.
—I l’has vist?
—No, però, al sortir del bar, m’han parat una trampa.
—Qui?
—Eren dos, però només he vist la cara d’un. M’ha robat la bossa. L’he perseguit fins a un carreró, on ha aparegut l’altre per l’esquena. M’han apallissat –vaig dir-li mostrant-li els blaus.
—Un d’ells era l’home de les rastes?
—No n’estic segur…
—I per què no has vingut a la comissaria?
—Havia d’acabar de corregir unes proves.

Piet Mondrian, ‘Composició en vermell, groc, blau i negre’ (1921)

—La mare que et va parir, Sasplugues! –exclamà–. Quan deixaràs les teves correccionetes de pa sucat amb oli i et dedicaràs a fer de detectiu com Déu mana?
Porxas es repenjà en un prestatge on hi havia una muntanya de papers d’antigues revisions i tancà els ulls com si estigués rumiant profundament.
—Et donaré una oportunitat –a la fi digué–. Com deus imaginar, aquest cas està aixecant una polseguera i una expectació al·lucinants. Als polítics i als periodistes que m’estan tocant els pebrots sobre el tema, ara s’hi han afegit els de l’Arquebisbat en trobar-se el cadàver davant d’un convent. I per més inri, tinc el departament ple d’espies dels sindicats dels Mossos que odien la CUP a mort. Un sidral…Necessito algú que vagi per lliure, fora dels focus.
El comissari deixà un feix de bitllets i una fotografia sobre la taula del despatx. Tanmateix, m’aturà la mà quan anava a agafar-los.
—Amb dues condicions –precisà taxatiu–. Primera, oficialment no treballes per a mi. Segona, no vagis ara a la Núria Rovira i li expliquis tot, okey?
Vaig assentir tot prenent la fotografia. Es tractava del cadàver ampliat per la part del cap i el bust. L’esguard gèlid però alhora serè de la noia em remogué l’estómac com el primer cop que l’havia vist a la tele. Sobre els pits, penjat al coll, destacava l’enigmàtic dibuix geomètric, el qual contrastava amb les sinuositats inertes de la pell.
—És una obra molt famosa de l’artista avantguardista Piet Mondrian, pintada l’any 1921 –comentà Porxas–. Es titula Composició en vermell, groc, blau i negre. Als fills de puta que han fet això, els agrada la posada en escena, cosa que no presagia res de bo. Si descobreixes res, avisa’m.
El comissari obrí la porta per marxar, però, abans de fer-ho, es posà la mà a l’infern de l’americana i em llançà una bossa de plàstic, que vaig caçar al vol.
—I no pateixis per La Terrassa –digué acomiadant-se i fent un cop de porta–. Hi posaré vigilància per si s’hi acosta l’home de les rastes.
Quan vaig mirar l’interior de la bossa, vaig adonar-me, amb no poca alegria, que era la meva pistola. Porxas me l’havia requisat per ús indegut. Sine
die
. Vaig acaronar-ne el canó i vaig resseguir-ne el mànec. La inscripció que hi havia gravat es mantenia intacta: Sant Gervasi Confidencial.

(Continuarà)

Podeu trobar les entregues anteriors al següent enllaç:  https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/

Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.