Política
Dani Silva
A Juanjo Aizcorbe (Barcelona, 1959) no li va donar gairebé temps ni a respirar l’aire de Barcelona. A les setmanes de néixer, van mudar-se a Sant Sebastià, al País Basc, perquè al seu pare li van oferir una feina de director d’una empresa paperera situada a Leiza (Navarra). Leiza, un poble de menys de 3.000 habitants situat a la zona bascòfona de la comunitat foral on l’euskera és llengua cooficial, ha estat tradicionalment un bastió dels abertzales – avui dia, dels onze consellers de l’Ajuntament, deu són d’EH Bildu. El pare d’Aizcorbe recorria a diari la mitja hora entre Leiza i la capital guipuscoana fins que el seu fill, el gran de quatre germans, va fer vuit anys. Per evitar tants desplaçaments del pare, tota la família va mudar-se al poble navarrès i Aizcorbe es va escolaritzar als Escolapis de Tolosa. L’experiència per terres navarresses va durar només tres anys per culpa del fantasma d’ETA que solcava el cel i els pensaments de la família.
Al 1970 tota la família retorna a Barcelona, on s’acaba instal•lant a viure a la zona del Turó Parc, i Aizcorbe ingressa als Salesians de Sarrià, per després continuar la seva formació universitària en Dret. Va ser en aquesta etapa, al inicis dels vuitanta, on va començar la seva militància política, primer a Fuerza Nueva de Blas Piñar i més tard, quan el projecte del que va ser conseller nacional del Movimiento va fracassar, va entrar a Juntas Españolas – on va arribar a ser dirigent de Barcelona. En els anys universitaris va interposar diversos recursos contra les lleis de política lingüística a Catalunya i entre mig de les seves dues aventures polítiques amb l’extrema dreta post-franquista, va passar 18 mesos fent el servei militar a la Unitat d’Intervenció Ràpida de la Infanteria de Marina.
Es va donar un descans de la política i va començar a treballar a despatxos d’advocats, fins que el 1993, Alejo Vidal-Quadras, ideòleg de Vox, el va convèncer per afiliar-se al PP. L’any 1997 va intentar presidir el PP a Barcelona, però va ser derrotat per Alberto Fernández Díaz, germà del que posteriorment va ser ministre de l’Interior en el primer govern de Rajoy (2012-2016), Jorge Fernández Díaz, qui va dirigir una part de la policia patriòtica en la denominada Operació Catalunya. Entre 1998 i 2008 va militar al PADE, el Partit Demòcrata Espanyol, de la mà de l’antic secretari general d’Aliança Popular Juan Ramón Calero. El projecte no va funcionar, com cap dels altres en què havia participat prèviament, i Aizcorbe es va dedicar de ple a la seva carrera com a advocat: va defensar la família Franco en el litigi amb l’Ajuntament de Santiago de Compostela per la propietat de dues estàtues de la catedral de Santiago de Compostela, va treballar com a responsable jurídic del canal Intereconomía, on va ser assessor del despatx d’advocats Milans del Bosch, descendents d’un dels militars de més alt rang que va organitzar i executar l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer del 1981.
Fins al 2018, quan Vox va reclutar-lo per Barcelona i Aizcorbe va concórrer com a segon per la llista que el partit va presentar a Barcelona a les eleccions generals d’abril del 2019, on no va obtenir representació parlamentària. Un més després, van celebrar-se les eleccions municipals i l’advocat va encapçalar la llista del partit en el municipi madrileny de Pozuelo de Alarcón, on Vox va obtenir quatre de 25 regidors. Amb la repetició electoral de les generals al novembre, va abandonar el consistori municipal per retornar al segon lloc a la llista de Vox per Barcelona al Congrés dels Diputats, resultant elegit diputat.
Actualment, Aizcorbe viu a cavall entre Barcelona i Madrid. Conviu amb la seva dona, amb la què està casat des del 1989, i el menor dels seus tres fills. El pis de Madrid és de lloguer, però té dues residències més, una a Lleida i una altra a Girona. L’estabilitat no sembla cap prioritat per al número u dels ultradretans per Barcelona, que busca revalidar el seu escó a la Cambra Baixa.
