L’home de Monterols
Jordi Quer
I
Un fred humit i ventós va calar-se als meus ossos. Vaig engiponar-me un ponxo que portava al sarró. Unes branques d’arbust van rodolar per la vorera formant un cabdell que es desplaçava veloçment. Vaig veure una casa coneguda al carrer Saragossa. Havia passat anys des del darrer cop. Hi havia anat a veure el pintor Antoni Tàpies. En aquell temps era editor i col·laborava amb Edicions Poncianes. Havíem publicat un llibre de Vicenç Altaió en què la coberta era una pintura seva i volíem mostrar-li el resultat. Tàpies –va morir al cap de poc d’aquella visita– vivia allí. Les seves mans, robustes, amb els dits gruixuts i encorbats, van recordar-me les del meu avi, que era fuster. Un vent acanalat va descendir des de la part alta del carrer i va bufetejar el meu rostre. La caliquenya que duia als llavis va apagar-se. Vaig fregar un misto per la sola de la bota. Després d’una xuclada forta, un fum espès va brollar de nou. Un cavall que estava lligat a una post va renillar. Al seu davant hi havia un saloon. Un gran rebombori provenia de l’interior. Vaig empènyer les dues portelles, que van balancejar-se emetent un grinyol. Un cop a dins va fer-se el silenci. Vaig apropar-me a la barra. El repic dels esperons de les meves botes sobre els taulons va sentir-se nítidament. Vaig fer una pipada a la caliquenya i vaig observar les ampolles, que es trobaven sota un rètol on resava Saloon Bar Pepeta. “Un whisky”, vaig dir a la cambrera. Ella –m’observava encuriosida– va servir-lo en un got i va fer-me’l arribar lliscant per la barra. Vaig engolir-ne un glop. Una cremor intensa va pujar-me per la gola. Vaig estossegar. Van oir-se unes rialles. La soga d’una forca en miniatura que es trobava entremig d’una bandera confederada i una del Barça va cridar-me l’atenció. Un home baix d’estatura que duia un barret d’ala curta va posar-se a cantar flamenc enfront d’uns paisatges d’Arizona. El sueño va sobre el tiempo /Flotando como un velero /Nadie puede abrir semillas /En el corazón del sueño. L’home va fixar-se que l’estava mirant i, amb un saltiró, va posar-se a la meva vora. “Mi abuelo tocava con Camarón –va balbucejar arquejant el cos cap a mi–. Vaig mirar-lo de fit a fit. Una glopada de fum de la meva caliquenya va embolcallar-lo. “Ei, ¿no seràs un home d’Arturo Mas, l’Espanyolista? –va dir passant-se al català– Vés en compte, jo vaig votar la CUP i sóc amic del Baños. A mi no me la foteu. Democràcia cristiana. Família Pujol. Andreotti. Il Divo. El poder no desgasta, el que ho fa és no tenir-lo… Si es va cap a la independència, s’ha d’anar a totes. Sortida de la UE, tot a la merda i a crear una cosa nova”. “Crec que aquest saloon –vaig contestar-li rosegant la caliquenya amb la boca– és massa petit perquè hi cabem els dos”.
II
Vaig enfundar el revòlver ─encara fumejava─ i vaig sortir rabent del Saloon Bar Pepeta. Un dolor intens va rabejar-se amb el meu estómac. Vaig posar els dits sota el ponxo. Van emergir-ne ensangonats. Merda, m’havien ferit. Vaig caminar pel carrer Saragossa. Les portelles del Saloon van grinyolar. Si m’estaven seguint, no arribaria gaire lluny en aquell estat. Vaig agafar el carrer Francolí. Una porta de vidre va obrir-se. Vaig traspassar-la. La porta va tancar-se de cop. Un home, després de córrer-hi el forrellat, va posar-me la mà a la boca i va fer un gest perquè callés. Uns individus armats amb rifles van passar tot seguit pel carrer. Quan van allunyar-se, l’home va conduir-me a una cadira que tenia enfront un mirall de grans dimensions i va posar música a tot volum. Vaig observar-me a l’espill. La sang no havia amarat el ponxo. Es tractava d’una ferida superficial. L’home, que duia bigoti i el cabell recollit amb una cua, va situar-se rere la cadira i va somriure d’orella a orella: «Quin tallat vols que et faci? Curtet de les vores i tupè?». Tot just assentir amb el cap, va fer voleiar un peça de roba blanca, que va cordar al meu coll, i va agafar unes estisores i una pinta d’un prestatge on brillava la fulla d’una navalla d’afaitar. Mentre flocs del meu cabell es precipitaven al terra, vaig fixar-me en el lloc. L’estàtua d’una verge, de mida real, es trobava al costat del mirall. Hi havia multitud d’objectes a les parets, entre els quals la imatge de l’home tocant la guitarra amb el cabell deixat anar. «El primer cop que véns a la Perrockia, oi?» ─va comentar aturant el moviment de les tisores. «Em presento ─va dir fent una reverència─: sóc Perrocker, perruquer i rocker, dos en uno. Cantautor? Plastautor? Freakiautor? Tú decides. Los pijos me tienen por un punkie y los punkies me tienen por un pijo.» Va oir-se un truc a la porta. Uns homes van entrar al local i van seure en cadires que hi havia per aquí i per allà. «A més de tallar-hi el cabell, aquí gravo els meus discos i hi fem activitats culturals, ja saps, per dinamitzar el barri. Avui no t’ho pots perdre: presentem un videoclip que hem produït amb el meu col·lega El Sobrino del Diablo i tocarem unes cançons.» A la vegada que els vinguts de nou li parlaven i li feien bromes, Perrocker va moure frenèticament les tisores al voltant del meu cap. «Voilà, ja està!», va exclamar al cap d’uns minuts. Llavors va agafar un pot que disposava d’un aspersor i va ruixar el meu cabell. «Et batejo com a perrockià. A partir d’ara difondràs la Perrockia al món sencer!»
