Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Opinió
Glòria Vilalta
Quan comença l’any tots ens fem propòsits, és inevitable. Cada inici és una nova oportunitat, i per tant l’aprofitem.
Sovint els propòsits són grans, tenim ganes de créixer, de canvis, de resoldre allò que no acabem d’aconseguir. Pot ser salut, amor, economia, relacions, desenvolupament personal, activitat laboral, o una mica de tot.
Sabem, però, que si no fem algun canvi, possiblement tot seguirà igual. Com deia Einstein, si vols resultats diferents, no segueixis fent el mateix de sempre.
Hi ha canvis sobtats, ràpids, deguts a una malaltia, un acomiadament o a algun patiment emocional tan fort que ens sentim obligats a fer el canvi. En aquests casos, la motivació o necessitat és tan gran, que el canvi arriba tant sí com no. No hi ha més remei, és un tema de supervivència.
Però quan no ens hi sentim “obligats”, el procés és més lent. Fins i tot pot ser que no el fem. La motivació ha de ser prou forta per moure’ns.
Per facilitar-ho, és millor començar amb reptes petits, que els veiem assolibles. Si són massa grans, de seguida ens desanimem perquè no els fem. Recordo quan vaig començar a meditar. No hi havia manera d’aconseguir posar-m’hi. Fins que una amiga em va dir: comença per 5 minuts. Només 5 minuts. I va ser fàcil, vaig fer 5 minuts i de seguida ja vaig anar augmentant el temps. El més complicat és posar-s’hi. Un cop t’hi poses, ja hi ha menys resistència.
Començar per poc i fàcil és el millor per avançar. Ja ho deia Descartes en el seu llibre Discurs del mètode per a dirigir bé la raó i trobar la veritat en les ciències. Un llibre escrit al s. XVII en el qual aquest matemàtic i filòsof va posar les bases del mètode científic que s’ha utilitzat durant segles i que segueix vigent. Entre altres coses, dividir el problema en parts i començar pel més fàcil.
Al final el que estem fent -entre altres coses- és demostrar-nos que podem. Això trenca la creença que fer-ho és molt complicat (cosa que ens empeny a abandonar o a no començar).
A casa
Una manera de fer camí, a casa i a la vida, és buidar. Quan buidem, deixem pas a noves oportunitats. Fem espai per al camí. Fem el camí més fàcil.
És un propòsit que tenim sovint. És molt fàcil anar acumulant roba, objectes decoratius, estris de cuina… Quantes vegades ho pensem i no ho fem?
Us proposo un repte: el repte de buidat de 30 dies. El primer dia deixes anar una cosa. El segon dia, dues. El tercer, tres. I així fins a 30.
Amb aquest mètode, a poc a poc, aconsegueixes buidar molt més del que t’hauries imaginat a priori. I buidar és una magnífica manera de fer espai per als canvis. Si està ple, no es pot omplir, no hi pot haver espai per a allò que és nou.
Per fer camí, el més important és començar-lo. I per començar-lo, necessitem saber que no serà molt complicat, que el podrem fer. Passa a passa, a poc a poc però amb constància i amb determinació cap a l’objectiu. I posats a fer, gaudint del camí, de cada passa, del present, de l’ara.
