festes populars
Maria Rosa Godes
Aquesta primavera tan atípica que ha fet aquest any, amb temperatures tant estiuenques, i de sobte dies gairebé hivernals, junt amb l’anunci de les Eleccions Municipals que s’apropaven, amb tots els espots publicitaris que ens bombardejaven sense parar per la televisió i les ràdios, m’ha fet oblidar que s’acostava el mes de juny, el mes en què Sant Joan sembla inaugurar l’estiu amb el tro de sortida dels focs d’artifici que tant m’agraden! I tot d’una he recordat que teníem a tocar la Festa Major de Sant Gervasi a mitjans de juny. Però com passa el temps de ràpid! Ja la Festa Major! Aquest fet, sense saber com, de sobte m’ha evocat amb una certa nostàlgia les Festes Majors de la meva infantesa. Aleshores però, eren sempre pel setembre i després venia ja l’última, la de Sarrià, per la Mare de Déu del Roser. Les coses canvien, els anys passen i tot és diferent. Dintre meu la nostàlgia ha fet forat, i s’ha omplert d’imatges i il·lusions llunyanes que han fet vessar tot un doll de records i records, com si tornés a ser petita i fos encara al carrer Bertran, on vaig néixer i vaig viure-hi fins que em vaig casar. I com una pel·lícula ha passat un tros de vida, tan remota, pel meu pensament! I veia com baixaven carrer avall aquells gegants que tant m’impressionaven, amb el seu caminar majestuós, les cares hieràtiques, els peus petits de l’home que hi havia a sota, que quan els feien ballar m’agafava una mena de vertigen de tan alts com eren! I el caps grossos, baixets, que m’esporuguien i em perseguien pel carrer fins que entrava, amb el cor un xic trasbalsat, per la reixa de casa meva tota engalanada amb fulles de la palmera del jardí, plenes de flors de paper de colors i colors que havien fet la meva mare i les meves ties. I des de dalt del terrat baixava un domàs que cobria gairebé mitja façana. Era la casa guarnida més bonica de totes! I aquells globus i ninots de paper que s’inflaven amb una esponja encesa d’alcohol, i des del bell mig del carrer els papàs i els veïns, amb totes les criatures al voltant, que miràvem embadalides, enlairaven cel enllà, lluny, lluny, fins a desaparèixer vés a saber on! I les atraccions instal·lades a la plaça Nuñez de Arce (ara Joaquim Folguera) amb aquells “caballitos” que pujaven amunt i avall i a mi tant m’agradaven, mentre sonava una musiqueta que feia alegria, tot donant voltes i més voltes, i les barques que em feien una mica de por si es gronxaven massa alt, i els autos de xoc on hi pujava amb els meus germans, més grans que jo, que esquivaven les escomeses dels altres autos, i moltes vegades hi xocaven i jo trontollava tota, i aquells xurros, calentons, acabats de fer, tots ensucrats, i els gelats de tres colors, de vainilla xocolata i maduixa, que eren els que jo preferia, enmig de dues galetes, i tanta gent, contenta, gran i petita, que passejavo o feia cua per pujar a les atraccions quan aquestes paraven. Que divertit era tot! I també m’agradava molt prendre part a un concurs d’estels que organitzava per a nens! I recordo al meu oncle Artur, aquell a qui enviaren al front de l’Ebre als disset anys, que m’ensenyà a fer volar estels des de dalt del terrat; aquells estels que em semblaven màgics, fets amb canya d’escombra i paper de colors, amb una cua llarga tota plena de retalls de roba, virolats, com si fossin llacets! Aquells estels que enlairava els dies de vent i oscil·laven a dreta, a esquerra, i pujaven amunt, amunt, em demanaven més cordill que em segava una mica les mans, tendres encara. Jo mirava, i sentia com si el cor pugés amb el meu estel cel enllà, i imaginava tots els terrats, totes les cases, tot els jardins a sota meu i el meu esperit s’eixamplava com el cel tan blau! Mai no havia guanyat cap premi en els concursos, perquè hi havia nois una mica més grans que jo que en sabien molt! Ningú però, no sabia fer volar estels com el meu oncle! I en feia de tan bonics! I ja per tancar la Festa Major els concerts que programaven a la Plaça de la Vila, dita també de Frederic Soler, on hi havia la Perfumeria Icart, tota una institució del barri. Jo hi anava amb els papàs, cap el capvespre, a sentir l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida pel mestre Eduard Toldrà. Musica clàssica i cançons populars catalanes, moltes d’elles compostes pel Mestre Toldrà! Tots quedaven envoltats de melodies tan boniques que a mi em semblaven precioses! Quan acabava el concert, tota la plaça s’omplia d’aplaudiments i aplaudiments. Aleshores, l’Orquestra ens regalava uns fragments de les composicions més conegudes! Que bonic ho trobava i que contenta em sentia de tornar a casa agafada als papàs i em sentia fascinada en veure com el crepuscle anava enfosquin el cel lentament, molt lentament i començaven a encendre’s tot d’estrelles petites que cada vegada brillaven i brillaven amb més intensitat, fins que arribàvem a casa i la nit ens cobria tota estelada! Aquelles Festes Majors quanta tendresa m’han fet reviure! Ara després de tants anys passats, em semblen candoroses, ingènues, genuïnes! Però tot d’una m’adono, amb una profunda enyorança, que no eren les Festes Majors les que eren plenes de candor, sinó la meva infantesa qui el tenia tot, i veig ben clar que aquelles Festes, ja mai més no tornaran!
Peu de fototografia:
Un grup de veïns del carrer Bertran (entre ells membres de les famílies Godes, Herralde, Hurtado i Molina), preparen un cavall de paper que s’inflava amb l’escalfor d’un foc i, d’aquesta manera, s‘enlairava com un globus; setembre de 1941. Fotografia d’Emili Godes
