Cultura
Fra Valentí Serra de Manresa
Festes i tradicions catalanes és el títol del nou llibre escrit per l’Àngel Rodríguez Vilagran, autor de nombroses publicacions dedicades a la cultura popular, especialment sobre els santuaris de casa nostra. Amb aquesta nova publicació, abundosament il·lustrada —puix que compta amb nombrosos gravats i amb fotografies molt ben escollits—, l’autor ens ajuda a descobrir l’arrel més remota de les nostres festes i tradicions. Ho fa, amb molt bon criteri, seguint, pas a pas, l’itinerari fressat pel calendari litúrgic. És, doncs, per aquesta raó, que el llibre comença per les festes vinculades a l’Advent i al Nadal, seguides per les de la resta de l’any —mes a mes, i dia a dia— prestant una especial atenció a les festes del Carnestoltes, la Setmana Santa, Pasqua, Corpus i Tots Sants.
Les festes populars i religioses que ens descriu l’Àngel Rodríguez Vilagran són aquelles que estan relacionades amb la simbologia del foc i de l’aigua, les festes de la collita, els aplecs, les processons, les danses i la música festiva del poble amb els correfocs i cercaviles. Destaquen, sobretot, el conjunt de les celebracions religioses que marquen el nostre dia a dia. A tall d’exemple, les descripcions aportades sobre els mercats nadalencs (il·lustrades amb un preciós gravat de la Fira de Santa Llúcia de l’artista gironí Josep Perpinyà, a la pàgina 29) com són les “fires del gall”, les fires de l’avet i les valuoses notícies sobre el pessebrisme a casa nostra.
No menys interessants són el conjunt de dades aportades sobre les llepolies nadalenques, els torrons i les neules i, és clar, a propòsit de la vella tradició nadalenca del tió, que, tot i estar molt arrelada a Catalunya, l’autor manifesta que “No és exclusiu del nostre país. A la zona pirinenca de l’Aragó i a les comarques més properes que ens hi limiten, la soca que es fa cagar rep per nom de tronca coneguda també com a zoca o tizón”.
A propòsit de la gastronomia, l’autor no deixa de fer esment del “famós Mató de Pedralbes, o Mató de Monja, amb què les clarisses del monestir obsequien els regidors de l’Ajuntament de Barcelona en la tradicional visita que cada any fan al cenobi per la festivitat de Santa Eulàlia”. I, també, amb un esment al popular arròs anomenat “catedral” que algunes famílies de la Catalunya vella solien menjar en l’àpat familiar de Sant Esteve —abans no es popularitzessin els canelons amb la carn picada del sobrant del dia de Nadal— i que es cuinava “amb els menuts del gall del dia abans: coll, pedrer, cresta… i ver- dures, segons una antiga dita: L’endemà de Nadal, arròs catedral”.
Pel que fa a la típica “setmana dels barbuts” —la més freda de l’any— l’autor la col·loca erròniament entre el 10 i el 17 de gener, ja que, inadvertidament, l’autor situa la festa de sant Pau Ermità en el dia 10 de gener, quan de fet se celebra el 15 de gener. D’ací que la “setmana dels barbuts” comenci, doncs, el 15 de gener amb la memòria de sant Pau primer ermità i sant Mauri i que, tradicionalment, s’allargui fins al 25 de gener amb la festa de la conversió de sant Pau apòstol; així, la “setmana dels barbuts” va des de sant Pau primer ermità a sant Pau apòstol; un aspecte que caldria tenir present de cara a noves edicions d’aquest llibre preciós i tan ben articulat en la distribució de tan nombrosa i variada informació que, en molts casos, ens ajuda, àdhuc, a clarificar l’origen de tradicions ben nostrades que no tenen pas res a veure amb el nouvingut Halloween i que, indiscutiblement, són costums de fonda arrel catalana, com ara la Nit de les carbasses, que és una tradició ben catalana i no correspon a cap mena d’importació americana o anglosaxona, ja que a llocs de muntanya com a Osona i el Ripollès es deixaven les carbasses pels camins i a l’entrada dels pobles [buidades i amb una espelma encesa a dins] i servien per guiar les ànimes. A Ripoll moltes famílies les posaven al balcó.
Cal remarcar la importància que l’autor atorga als santuaris marians de casa nostra, amb notícies històriques i amb curiositats sobre alguns santuaris urbans, com ara el de la Mare de Déu de l’Ajuda, sota la custòdia dels frares caputxins, al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona; o bé sobre els típics santuaris muntanyencs com és el de Queralt, a prop de Berga on la imatge —escriu Àngel Rodríguez— és molt comunicativa. “Fixem-nos en els detalls: calça una sabata i una espardenya —significa que és mare de rics i de pobres—, la mà dreta és més gran que l’esquerra i la té estesa —símbol d’acolliment—, sota el peu esquerre hi reté un senglar —una picada d’ullet als pagesos en senyal de protegir les collites— i sosté una oreneta, símbol de l’encarnació i resurrecció de Crist”.
També volem remarcar en aquest comentari bibliogràfic el valor atorgat per l’autor a les nombroses tradicions i festes de la ruralia entorn de sants molt populars com ara sant Blai, sant Ferriol, sant Nin i sant Non (els germans Abdó i Senén), sant Medir, sant Galderic i, també, de sant Isidre, que, “quan fou declarat sant el 1622, el culte a sant Galderic va anar de baixa i a principis del 1700 el culte a sant Isidre ja era majoritari a Catalunya i se li dedicaven goigs. Les parròquies amb pocs recursos es limitaven a canviar en les imatges l’atribut de l’eina: l’agullada de sant Galderic per la rella de sant Isidre”.
L’esforç per aplegar i articular de manera ordenada tantes festes en un sol llibre ha resultat una tasca molt feixuga, i hem d’agrair a l’autor que, feliçment, hagi reeixit de plasmar els resultats de la seva recerca amb un llenguatge entenedor i de molt fàcil lectura, posant de manifest els detalls i els aspectes més importants de cadascuna de les celebracions. Felicitem, de cor, el periodista Àngel Rodríguez Vilagran per aquesta nova aportació a l’estudi de les nostres tradicions, publicat en aquesta primavera de 2022 dins de la col·lecció L’Arca que edita Redbook. I, alhora, ens felicitem per la bona acollida assolida per aquest llibre entre els entusiastes de les festes i celebracions populars de casa nostra, ja que aquesta publicació ajudarà a conservar i a protegir les nostres tradicions més identitàries —algunes d’arrel ben llunyana— car nombroses festes i tradicions que es remunten a un origen pagà amb el pas dels anys s’han anostrat i cristianitzat.
