Cultura
Fra Valentí Serra de Manresa
Tal com manifesta el prologuista de l’obra Vila de Sarrià i Sant Gervasi. Festes i tradicions (*), l’etnògraf i dissenyador Josep Mañà, la fotografia és una valuosa i imprescindible font d’informació per als historiadors. Precisament, en aquesta publicació Jesús Mestre ens aporta una equilibrada i molt significativa selecció d’imatges de les principals manifestacions festives desenvolupades entorn de les parròquies de Sarrià, Vallvidrera i Sant Gervasi de Cassoles —prioritàriament durant la primera meitat del passat segle vint—, un conjunt de fotografies que ens ajuden, enormement, a visualitzar els grans canvis i transformacions que han sofert les antigues implantacions urbanes que, al seu moment, foren bastides a l’entorn de la ciutat de Barcelona.
Sorprenentment, als afores d’aquesta ciutat es perllongaren ancestrals formes de vida pròpies de les societats agràries tradicionals mentre es produïa un accelerat procés d’urbanització que coincidia amb un notable creixement demogràfic que, particularment a l’esmentada Barcelona, comportà nombrosos canvis en l’organització i vertebració social.
L’obra s’estructura en tres parts que corresponen a cada una de les antigues poblacions i, d’alguna manera, es va seguint el ritme del calendari festiu religiós i també civil, amb les respectives Festes Majors que solen coincidir amb les antigues festes patronals. D’una especial significació és la part d’aquesta història gràfica dedicada a presentar les festes religioses vinculades al cicle pasqual, particularment les processons de Setmana Santa i Corpus, amb les concorregudes benediccions de Rams, les visites a la reserva eucarística del “Monument” del Dijous Sant, el Via Crucis pels carrers del Divendres Sant, el cant de les Caramelles el Diumenge de Pasqua, les enramades i catifes de flors per a la processó eucarística del Corpus, etc. (veg. pp. 89-137).
Pel que fa a l’antiga “vila mil·lenària de Sarrià que ha fonamentat la identitat en els costums i les celebracions festives” (p. 13), aquest llibre compta amb unes belles i molt expressives fotografies de les celebracions dedicades als patronatges de sant Vicenç i de santa Eulàlia i, més recentment, a la Mare de Déu del Roser, a Maria Auxiliadora i a la Divina Pastora, aquesta darrera amb una processó desenvolupada a redós del convent de caputxins i que anava fins al monestir de Pedralbes “a la primavera on participaven les nenes que havien fet la primera comunió aquell any” (veg. p. 112) i que l’any 1908, quan s’estrenà la senyera de l’Orfeó Seràfic, comptà amb la presència, com pendonista d’aquesta processó, el comte de Sant Llorenç del Munt, Antoni de Quadras, abillat amb l’uniforme de cavaller del Sant Sepulcre. Aquestes manifestacions religioses “ad extra” van deixar de celebrar-se a inicis de la dècada de 1960, ja que, com és posat de manifest per l’autor, “les tradicions populars i religioses que s’havien manifestat al carrer cedien terreny als cotxes particulars que eren per tot arreu. També hi va influir que cada any hi havia menys presència de gent a la processó” (p. 35).
Dels aspectes més rellevants en les manifestacions de la cultura popular, i que assoliren un especial arrelament a Sarrià, destaquem l’actuació en les cercaviles del grup de Bastoners dels caputxins en els actes de la Festa Major (veg. pp. 50-51, amb una fotografia d’un ball “de la colla de bastoners dels caputxins de Sarrià”).
A propòsit de les festes de Sant Gervasi de Cassoles, des del segle XIII a l’església parroquial es veneren els sants màrtirs Gervasi i Protasi i cal assenyalar que, a partir de la dinovena centúria, s’articulà una gran devoció a la Mare de Déu de la Bonanova (proclamada patrona de Sant Gervasi de Cassoles el 1883) i també a sant Medir amb una colla de romeus que es remunta a l’any 1861 (veg. pp. 148-162)
Pel que fa a Santa Maria de Vallvidrera les festes han mantingut —fins no fa gaires anys— un caire tradicional i rural, com per exemple amb la festa de la benedicció dels animals per Sant Antoni Abat, i sobretot amb la festa de la Mare de Déu d’Agost o, àdhuc, amb els populars aplecs a Santa Creu d’Olorda que se celebraven el Dilluns de Pasqua.
De les destacades aportacions gràfiques d’aquesta obra cal posar en relleu l’expressiva fotografia de la novadora “Romeria del Ram” que es congregava a l’ermita del cim del Tibidabo el Dilluns de Pasqua Granada i que es començà a organitzar després de la visita de sant Joan Bosco l’any 1887: “La romeria sortia de la parròquia dels Josepets, i va ser molt concorreguda els darrers anys del segle XX i a les primeres dècades del segle XX” (p. 81). No menys interessants són les imatges aportades sobre les “costellades” que l’Orfeó Sarrianenc organitzava ara fa cent anys al pantà de Vallvidrera en ocasió de la festa de Sant Josep (p. 176) o bé les imatges de la multitudinària Festa de la Sardana als prats de la riera de Vallvidrera l’any 1910.
Una felicitació, ben de cor, a Jesús Mestre per oferir-nos aquesta rica història gràfica que enriqueix la col·lecció Catalunya Desapareguda, i que ha pogut realitzar amb fotografies inèdites extretes d’arxius d’entitats culturals i recreatives de casa nostra com ara l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, del Centre Excursionista Els Blaus, entre altres.
(*) Jesús Mestre Campi, Vila de Sarrià i Sant Gervasi. Festes i tradicions. Pròleg de Josep Mañà (Catalunya Desapareguda, 207) El Papiol, Efadós, 2024, 184 pp
