Gent del Barri
Jesús Mestre, Natalia Parejo
Francina Casamitjana (Barcelona, 1930) és una veïna de Sarrià de 93 anys que ha viscut la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial i que mai va poder treballar fora de casa, malgrat que li hagués encantat ser oficinista. Filla gran de tres germans, va néixer a casa dels avis paterns, a l’actual carrer de les Tres Torres. Per part de mare, la seva família vivia a la masia de Can Canet de la Riera. Uns floricultors i els altres pagesos. Aquesta és la seva història.
Vens de família pagesa.
Els parents materns, que eren els llogaters a Can Canet de la Riera, sí que eren pagesos. En canvi, la família paterna eren floricultors. Treballaven amb flor tallada. En aquella època, a la zona de Sarrià hi havia molts jardiners i molts conreus de flors, sobretot rosers.
On es venien les flors?
A la Rambla. Els floristes i majoristes de Barcelona anaven allà a buscar les flors, i, fins i tot, trucaven per fer encàrrecs. Tot i que el roser era molt popular, va anar desapareixent, perquè els terrenys es van anar urbanitzant. El conreu de les flors va durar fins que els meus avis van deixar la finca de Can Canet (actual Tennis Barcelona), el 1957.
Com a anècdota, al meu germà Jordi li van escriure un article com l’últim floricultor de Barcelona, perquè ell sí que va continuar pel seu compte cultivant flors. Tot i que no se’n parla gaire d’aquesta indústria, va arribar a ser molt rellevant. De fet, durant la II Guerra Mundial i la postguerra es van exportar moltes flors des d’aquí, ja que per la situació es feia molt complicat mantenir el cultiu als països involucrats.
“L’avi s’apropava cada matí a la carretera de Pedralbes, on estaven matant a gent”
Un record d’infantesa que ens puguis explicar?
Durant la Guerra Civil, el pare tenia uns camps de flors preciosos, però al barri hi havia un grup de nois que eren refugiats de fora. Tot i que hi havia unes matrones que els vigilaven, passaven pel mig dels camps. El pare es va posar fet una fera, i aquella nit, el van venir a buscar a casa. La mare el va voler acompanyar, i vam estar tres dies sense saber res dels nostres pares. L’avi sortia cada matí i s’apropava a la carretera de Pedralbes, perquè sabia que allà les patrulles de control ajusticiaven a gent i deixaven els cadàvers estesos. Resulta que als meus pares els havien portat a la caserna de Pedralbes, on la meva mare va fer amistat amb una noia que treballava netejant les instal·lacions. Li va donar l’adreça de casa i la dona va anar a notificar a casa que els pares estaven allà. A partir d’aquí, van poder fer tràmits perquè els pares tornessin a casa.
D’on venien els nens refugiats que estaven a Barcelona durant la guerra?
No ho sé segur, perquè eren uns nois que pràcticament no parlaven. Fa uns anys, em vaig trobar a un senyor pels voltants dels Caputxins preguntant-me la direcció de la casa on vivien els refugiats. Resulta que ell havia estat allà de petit, però no ho sabia situar. La realitat és que en l’època hi havia diverses cases de refugiats al barri.
“Durant la guerra posàvem els matalassos junts i dormíem tots plegats”
Què més recordes de la guerra?
Recordo veure passar molts avions, que eren els que tiraven bombes. Tenia família que vivien al carrer Aribau i al carrer Balmes, i a la nit venien a dormir a la casa de les Tres Torres. Posàvem els matalassos junts i dormíem tots plegats. De nit bombardejaven més que de dia, tot i que a Sarrià no van bombardejar. Venien a dormir a casa perquè semblava que estàvem més protegits.
Quan van incendiar el convent dels Caputxins, a principis de la guerra, un dels frares estava a casa meva, a Can Canet, i va veure l’incendi des d’allà. El tiet li va dir que no el deixava sortir de casa, per por a possibles represàlies. L’home duia barba, i per poder sortir van fer que se la tallés, perquè no el reconeguessin tan fàcilment.
Vas anar a l’escola?
Hi havia una dona de la família Raurell que era mestra i a la seva casa, al passeig de Claudi Güell, durant la guerra va obrir una acadèmia. De petita m’ensenyava ella, a mi i a altres nens i nenes del barri. Després, la situació de la guerra va empitjorar i vaig deixar d’anar-hi, perquè els meus pares no volien que anés amunt i avall. Em vaig quedar a les Tres Torres, on hi havia una acadèmia amb un professor, i vaig començar a anar-hi. He de dir que fèiem poca cosa: sumes, restes, cal·ligrafia… Més endavant vaig anar al Col·legi de les Teresianes, al carrer Ganduxer.
Quan vas acabar els estudis, què volies fer?
A mi m’hauria fet molta il·lusió treballar. M’hauria encantat treballar en una oficina. Quan ho vaig comunicar a casa, em van dir que ja hi havia prou feina. Eren uns altres temps i no estava tan ben vist treballar. Vaig quedar-me ajudant a casa, que també hi havia feina perquè encara veníem flors.
“M’hauria encantat treballar en una oficina, però eren altres temps…”
Et cases i marxes a l’Àfrica amb el teu marit.
Em vaig casar i al meu marit li va sortir una feina, però era a l’Àfrica, concretament a Guinea Equatorial, en una zona molt a prop del Camerun. Primer va marxar ell, i vam estar uns anys escrivint-nos per carta, perquè no era fàcil que jo també hi pogués anar. Al cap de quatre anys vaig poder marxar jo. En total vaig estar-hi 10 anys, i fins i tot la meva filla va néixer allà. Parlo de principis de la dècada dels cinquanta.
I de la postguerra i el franquisme, què en recordes?
Tot i que vaig passar molt de temps a l’Àfrica, recordo que les coses eren complicades aquí. Havies de mirar molt el què deies i amb qui parlaves, perquè moltes coses estaven mal vistes i s’havien de fer d’amagat. Era una època que no podies parlar, perquè no sabies de quin bàndol era tothom, i si parlaves amb la persona equivocada, podien haver-hi conseqüències.
“Sarrià continua semblant un poble i me l’estimo”
Vas ser mare de quatre fills.
Sí, quatre. Però un d’ells va morir en un accident de moto quan tenia 20 anys.
Després de tota una vida a Sarrià, què és el que més valores?
Que en el fons continua sent semblant a un poble. Sempre et trobes a coneguts pel carrer, i si fa dies que no els veus penses: què deu haver passat? Per mi és el meu poble i me l’estimo.
Com descriuries Sarrià en tres paraules?
El meu barri.
Sarrià, com tots els barris de Barcelona, està patint canvis…
Abans les botigues d’alimentació eren molt especialitzades. Hi havia el que venia plàtan, el que venia fideus, el que venia bacallà… no hi havia supermercats com els d’ara. Potser posaria més comerç d’aquest estil, de barri, més especialitzat. Hi ha molta botigueta petita de roba. Entenc que la roba te la canvies i l’has de renovar.
“No m’agrada veure les Galeries Sarrià buides”
Com veus la situació de les Galeries de Sarrià?
Ho trobo molt malament. No entenc què ha passat amb les galeries. Aquell espai és molt gran, es podria fer alguna altra cosa, sigui servei social o botigues, però no m’agrada que estigui tot buit i que a poc a poc hagin anat desapareixent els locals.
I sobre el carril bici de la Via Augusta, què en penses?
Al final les bicicletes van per on volen i els patinets també, i qui has de vigilar ets tu i no ells. Però el que faran a la Bonanova, la zona de vianants, potser sí que és convenient i fa falta fer-ho.
Una anècdota que recordis del barri.
Recordo la cantonada estratègica. Quan els nois del barri es reunien per quedar els diumenges a la tarda, sempre quedaven al mateix lloc. Si encara no havien arribat tots, apuntaven amb un guix a on anaven perquè els següents ho sabessin. Per això li dèiem la cantonada estratègica.
I una altra?
Hi havia un noi que sortia cap al vespre, quan les noies tornàvem a casa. Sortia amb un llençol i ens espantava. Jo vaig demanar a casa que em vinguessin a buscar perquè vaig acabar tenint por. Un dia, els nois del barri van sortir a buscar-lo amb l’objectiu de saber qui era. Finalment, el van acabar enxampant, i resulta que era el senyor Queraltó, el dibuixant. Ho feia per broma. Nosaltres li dèiem el fantasma de Sarrià. Això devia ser a principis dels anys quaranta, jo tenia uns 12 anys.
“No tinc clar que la societat arribi un dia a ser feminista del tot”
Quina és la teva opinió sobre la nova onada feminista?
No sé si algun dia la societat arribarà a ser feminista del tot, no ho tinc clar. Sí que veig que hi ha hagut avenços. Abans no es feien manifestacions, no es podia. En canvi, avui en dia sí, i se li dona més visibilitat a la lluita.
Un indret de Sarrià que t’agradi especialment?
M’agrada molt la part de dalt, el Desert de Sarrià.
Ets lectora del diari El Jardí?
Sí, i m’agrada molt. Gaudeixo molt llegint-lo i quan veig que ha sortit el busco per entretenir-me una bona estona.
