Cultura
Maria Antònia Font
Free Choir ens ha obert les portes de la seva família musical perquè els lectors d’El Jardí els puguem conèixer i ser partícips de l’entusiasme i la generositat que els caracteritza. Hem anat a casa seva, a la Casa Orlandai, i hem entrevistat Vicen Alfonso, la directora, i Maria Llopis, soprano i membre de la junta d’aquest cor.
Quin és l’origen de Free Choir?
Maria: El cor va néixer l’any 2015, quan una seixantena de persones que cantàvem en un altre cor ens vam quedar sense director. No volíem deixar de cantar gòspel i de fer-ho junts després de tres anys. Després de diverses entrevistes, vam integrar la Vicen Alfonso perquè ens dirigís i la Iris Abancó com a pianista. I al setembre del mateix any tornàvem a cantar.
Per què Free Choir?
Maria: Vam fer una pluja d’idees i va guanyar aquesta proposta. Som molt assemblearis, i també una associació amb NIF. El punt de partida era no limitar-nos ni al gòspel ni a Sarrià. Ara fa dos o tres anys que podem assajar a la Sala Foix, que és on cantàvem amb l’altre cor. Ens sentim molt ben allotjats a la Casa Orlandai, i hi col·laborem en tot el que podem.
“El punt de partida era no limitar-nos ni al gòspel ni a Sarrià”
Quines són les característiques del cor?
Maria: El formem 65 cantaires. La majoria som dones: no sé què els passa als homes (riuen).
Vicen: Però els homes a qui els agrada cantar són súper constants. Ara han entrat tenors nous i hem aconseguit empastar i acoblar-nos els uns als altres.
Hi ha gaires entrades i sortides de cantaires?
Maria: Hi ha moviment: ningú és professional, i tothom s’ho combina com pot. La veritat és que tenim llista d’espera per entrar, però l’espai és el que és, i costa trobar espais en condicions on fer concerts amb tants cantaires.
“Tenim llista d’espera per entrar però l’espai és el que és”
I de quina franja d’edat sou en general?
Maria: La cantaire més jove té 19 anys, i els més grans en tenen uns 70 i pocs. La majoria, però, ronden entre els 50 i els 60 anys. Bé, les qüestions acadèmiques, laborals i familiars marquen molt…
Exigiu que arribin amb formació musical?
Maria: Ara sí. I que hagin fet projectes amb coreografies. És un camí que hem hagut d’aprendre junts els que vam entrar. Un cor que expressa arriba al públic, i amb el nostre cor volem ajudar a fer obres socials: per tant, hem de transmetre.
La vostra base és el gòspel. Per què?
Vicen: Sí, bàsicament fem gòspel: és molt repetitiu i en termes de lectura resulta fàcil. Això sí, si les peces són conegudes arriben molt millor al públic. Ara fem tributes a artistes com Madonna, sempre que al darrere hi hagi un fons de gòspel, com és el cas de Like a prayer.
La dificultat deu ser a cantar en una llengua estrangera…
Vicen: Bé, les llengües estrangeres poden costar una mica en termes de pronunciació, és clar, però la gent s’hi posa i s’ho estudia.
Hi ha cap peça que hagi esdevingut la vostra cançó? Una mica la vostra cançó de capçalera…
(S’ho pensen) Maria: Potser l’«Hallelujah» de Cohen. La Vicen va escriure’n una estrofa en català arran del Dia mundial contra el càncer de mama, i quan la cantem plora tot el públic.
“També fem concerts en benefici d’entitats de Sarrià, cada novembre. Fer sinergies és molt important”
Quins projectes destacaríeu de la vostra trajectòria?
Maria: En cinc anys, hem fet 30 concerts: surt una bona mitjana per any! I al marge de la Festa Major o d’algun concert institucional, són benèfics. Solem cantar per a ONG que ens ofereixen lloc i propostes de data. El darrer concert gros que hem fet ha estat a Santa Maria del Mar; vam omplir: 800 persones i més de 17.000 euros recaptats en benefici de Make a Wish per a nens malalts! Però tots els concerts que fem som macos. També fem concerts en benefici d’entitats de Sarrià, cada novembre. Fer sinergies és molt important.
Els vostres focus, doncs, són col·laboració benèfica i Sarrià. La majoria de cantaires són del barri?
Maria: La majoria dels cantaires de l’altre cor érem de Sarrià, i encara en quedem molts. Però la directora és del Prat, i hi ha gent de Granollers, Sitges, Santa Coloma, Badalona… I de Sarrià, Les Corts i Tres Torres, és clar. Sarrià és casa nostra, però no ens hi tanquem.
“El cor és com una teràpia”
Si hi ha llista d’espera per cantar, també n’hi haurà per patrocinar-vos!
Això esperem! I el cor, per cert, és com una teràpia: després d’assajar i sobretot després dels concerts tenim una energia que no ens l’acabem. La música és antiindividualització, i això és meravellós! Ara, a més, hi ha un moviment molt gran de corals a Catalunya, sobretot de gòspel, que és relativament fàcil i divertit. Els cors estàtics no són per a tothom: potser programes com Oh Happy Day hi han ajudat.
Us deixem amb la web del cor. D’energia, solidaritat i alegria no els en falta!
