Cultura
Antoni Carbó i Xavier Vilaseca
El promotor musical Gay Mercader, amb estrets vincles familiars a Sarrià, ens explica com va integrar Espanya al circuit mundial i com ha canviat la industria de la música en directe els últims anys.
És normal que tinguem tants festivals? Això no és negatiu per a la qualitat de la música que és consumeix? Estem davant d’una bombolla de festivals musicals?
Bé, ara a cada país del món n’hi ha mil, mil dos-cents… És una manera de consumir molts grups en pocs dies. No sé si hi ha una bombolla: l’any passat va ser bastant dur per als festivals, aquest any veurem com va.
“És difícil superar el que s’ha fet als anys seixanta, setanta i vuitanta”
Has viscut, segurament, els anys més importants de la música rock, com veus el panorama musical que consumeixen els joves d’avui en dia?
Sí que hi ha coses de la música actual que m’interessen, tant d’aquí com de fora. D’aquí m’interessa la Rosalía, i de fora els Tinariwen, entre d’altres. Fent una comparativa amb el cine, hi ha una època, sobretot la de b&n, en què està tot per escriure, i és quan s’escriuen les millors pàgines amb gent com Wilder, Rossellini, Truffaut, Wells, el meu oncle… Una vegada escrites les millors pàgines, és difícil superar el que s’ha fet. Doncs crec que en la música passa el mateix: és difícil superar el que s’ha fet als anys seixanta, setanta i vuitanta. En un LP hi havia set o vuit cançons indispensables: avui en dia, si n’hi ha dues o tres, ja és molt.
Fa anys vaig llegir o escoltar que per tu Bob Marley era un dels músics més importants de la història i tot un referent. Per què?
Bob Marley, si fos viu, seria un dels artistes amb més poder de convocatòria mundial. Hi ha tres imatges icòniques que defineixen el segle XX: el Che, la Cocacola i Marley amb el porro. El reggae no ha desaparegut, però no hi ha cap figura tan carismàtica com la de Bob Marley.
“Vaig tenir la sort de conèixer els músics quan eren músics i no llegendes”
Hi ha un promotor d’aquest país que un dia em va dir que això dels concerts era un negoci, que no hi ha temps de gaudir de la música.
La música per mi és una passió: vaig tenir la sort de ser-hi al moment i el lloc oportú, d’aquí ve l’amistat que tinc amb molts d’ells. Vaig tenir la sort de conèixer els músics quan eren músics i no llegendes. No podria treballar en una cosa que no m’agrada: hauria pogut continuar amb els negocis de la família, que eren molt sòlids, però em vaig llançar a la música perquè era la meva passió.
Hi ha un moment molt interessant en aquest país, que és quan Gay & Co té la promotora de concerts, dues botigues de discs a Barcelona i una revista mensual que es repartia a les botigues. Et sap greu que això ja no continuï?
El passat és el passat. No soc gens nostàlgic: no m’agrada el passat, m’interessa el futur. M’ha costat molt fer el llibre de cartells i el documental de la meva vida, perquè he hagut de mirar el passat i no m’agrada. Hi ha tanta informació actualment, que molts músics d’ara més valdria que haguessin continuat estudiant o fent una altra cosa. Molts segur que no tenen clar per què estan fent música: potser per lligar o alguna altra cosa…
L’èxit de Gay & Co rau a haver treballat durant tots aquests anys amb un equip de persones que hi són pràcticament des dels teus inicis? No direm noms, però que jo recordi molts venen de fa molts anys…
És evident que l’èxit de Gay & Co es deu a l’equip: no soc res sense ells. Hi ha gent que està amb mi des de fa 40 anys… Deu ser que els cuido bé i ens entenem. Per fer una cosa seriosament, es necessita un bon equip al darrere i un equip sòlid, i les persones no són intercanviables, diguin el que diguin.
Segons la teva experiència, quin tipus de concert pot deixar més marge de beneficis? Un concert d’estadi amb preus alts però del qual el grup segurament s’emportarà un fix alt d’entrada i un alt percentatge de les entrades venudes, o bé un concert mitjà o petit de 2.000-3.000 persones amb preus mitjans però on el grup no vingui amb tantes exigències econòmiques?
Avui tothom ve amb moltes exigències, tant econòmiques com tècniques: no hi ha cap concert que deixi més marge que un altre… Com més arrisques, més guanyes. Però els fixos sempre són molt alts, i sempre a sala venuda.
Coldplay ha dit recentment que deixa de sortir de gira perquè contamina molt. Creus que hi ha alguna alternativa viable actualment a les gires gegantines?
Ha ha ha, Coldplay! Ara diré una cosa que segur que no agradarà: si volen deixar de contaminar, que no tinguin fills.
Relacionat amb la pregunta anterior: ara que ja no es venen discos, tenen els grups alguna alternativa a fer gires per guanyar-se la vida?
Ara que no es venen discos, els grups no tenen gaires alternatives que no siguin fer gires.
Els concerts a la Monumental i al Palau d’Esports del carrer Lleida han marcat generacions de gent que anava a concerts.
No crec que es pugui tornar enrere: la Monumental té un aforament com el Sant Jordi i no està cobert, i el Palau d’Esports té una capacitat de 3.000 persones i no és viable. I repeteixo, no soc gens nostàlgic. Poder veure un Dylan, un Sting o una Patti Smith o una sèrie d’artistes en locals petits em recorda molt més quan jo veia els concerts dels Beatles, els Who o els Stones en sales petites a París.
Han canviat molt els contractes i els fixos que demana un grup en els últims anys?
No puc donar xifres, però els contractes han canviat molt. Avui, un grup important es pot endur el 97 % del benefici, jo he conegut l’època del 50/50.
Quin concert o gira t’ha arruïnat i quin concert t’ha donat més beneficis?
M’he arruïnat unes quantes vegades. Vaig perdre molts diners la primera vegada que vaig portar els Stones; vaig perdre molt amb una gira de Peter Gabriel; quan van prohibir el concert de Marley a Madrid, o quan Axl Rose dels Guns & Roses no em va voler tornar els diners perquè l’estadi de l’Atlético de Madrid tenia aluminosi. És evident que durant quaranta-vuit anys he perdut molts diners. Quan n’he guanyat més? Això no t’ho diré.
Hi deu haver moltes anècdotes de músics que han travessat fronteres o han arribat a un aeroport i passant la duana…
Bé, sé com creuaven les drogues de grups importants perquè he vist després d’on sortien. Hi ha moltes anècdotes, però no cal explicar-les. Però sí que explicaré una cosa curiosa: la primera vegada que vaig portar l’Elton John a Barcelona, duia un maletí petit ple de joies i altres coses, i quan va arribar el moment de passar davant la Guàrdia Civil de l’aeroport —eren els anys setanta—, em vaig dir “segur que tenim un problema”. Li vaig arrencar el maletí de la mà sense dir res, vaig creuar i després va passar ell, i cap problema. Es va quedar una mica parat, però no va passar res.
Per què no he portat a Tom Petty, Fleetwood Mac i molts altres? A Espanya, els grups americans no han tingut tanta tirada com a altres països. Si es compara la nostra situació amb la de França o Alemanya, la diferència encara és més gran. A França, on em vaig criar, vaig descobrir tota aquesta música. A mi m’hauria agradat portar Tom Petty, però dubto que omplís un Razzmatazz; és un problema cultural. Vaig portar els Eagles fa uns anys i no van omplir el Sant Jordi. Com dic al documental, hi has de ser quan toca.
“El meu èxit més important com a promotor, però, és haver inclòs Espanya el circuit europeu i mundial”
Per últim, si parlem de Gay Mercader musicalment, hi ha un punt d’inflexió, i és el dia que et decideixes a portar per primera vegada els Stones a Barcelona.
Sempre s’esmenta els Stones: van ser una gran carta de presentació, i després d’això podia dur qualsevol grup. El meu èxit més important com a promotor, però, és haver inclòs Espanya el circuit europeu i mundial.
Finalment voldria dir que estic molt content d’aquesta entrevista per a El Jardí, perquè la major part de la meva família paterna són de Sarrià. Quan va morir el meu pare, el funeral es va fer a l’església de Sarrià. I aquí hi tinc molts parents: els Amat, els Parpal, els Marfà… Sarrià per nosaltres és molt important, perquè és d’on venia el pare.
