Hac Mor, Urnulfu

L’home de Monterols

Jordi Quer

Hac Mor, Urnulfu (1)

Vaig resoldre agafar el Bicing quan creuava la Plaça Catalunya. Vaig pedalejar per la suau pendent del Passeig de Gràcia. Una brisa temperada va deixondir-me. Feia una nit d’hivern esplèndida. Quan vaig ser al Palau Robert, vaig enfilar Diagonal amunt pel carril bici, per virar tot seguit cap a Via Augusta. Les cames van flaquejar-me en pujar aquest carrer. Vaig allunyar-me, més lentament del que hauria desitjat, dels jardinets de Gal·la Placídia i la silueta fantasmagòrica del campanar de Santa Teresina. El dolor a les extremitats va intensificar-se. Els cotxes i les motos m’avançaven veloçment, com fures que apareixien sobtadament. No sense dificultat i esforç vaig assolir la Plaça Molina. Vaig aturar-me davant de la marquesina d’accés als Ferrocarrils i vaig seure en un banc que hi havia. Estava amarat de suor. Tirar de bici després d’un parell de gintònics potser no havia estat una bona idea. Encara em faltava, a més, pujar el turó de Monterols. Era comprensible que les parades de Bicing del barri estiguessin buides. La penya agafava la bicicleta de baixada, però eren pocs els incauts que feien el camí invers, de manera que l’Ajuntament havia d’anar reposant les bicis amb una camioneta. Un home va asseure’s al banc. Una llarga barba blanca adornava el seu rostre. Duia el jersei i els mitjons d’un vermell llampant. «Esperes l’Urnulfu?», va dir fixant els seus ulls en mi. «Qui?», vaig respondre. «Si, home, l’Urnulfu, el sereno de Sant Gervasi. Avui he quedat amb ell. Pots apuntar-te amb nosaltres. És un paio divertit. Mi-te’l, ja és aquí.» Un home corpulent que caminava lentament va palplantar-se davant de nosaltres. Una gorra amb visera de plàstic amagava el seu rostre. Portava una llanterna que expel·lia una llum exsangüe. «Qui és aquest?», va dir amb veu cavernosa. «Un amic –va dir l’home de la barba blanca–, avui vindrà amb nosaltres». L’Urnulfu va remugar entre dents. Va agafar un manyoc de claus que duia al cinturó i va encastar-ne una en una paret de la marquesina dels Ferrocarrils. Una porta que no es percebia a primera vista va obrir-se. Va demanar-nos que passéssim. L’espai era minúscul i obscur. Hi havia la boca d’una escala de cargol subterrània. L’Urnulfu va descendir-la. Les seves passes feixugues van ressonar sobre els esglaons de metall. L’home de la barba blanca va baixar a continuació. Vaig seguir-los. La llum de la llanterna projectava l’ombra allargassada dels dos homes. L’escala i els murs que l’envoltaven van posar-se a tremolar, com si haguessin d’esfondrar-se d’un moment a un altre. Uns xerrics esgarrifosos van eixordar-nos. Era un tren dels Ferrocarrils. Devia passar molt a la vora d’on ens trobàvem. Poc s’imaginaven els passatgers del ferrocarril de Sarrià que hi havia tres individus allà. Vam descendir un bon tros més. L’aire va fer-se més dens. La temperatura va augmentar. L’escala de cargol va acabar en una mena d’escotilla. El sereno va aixecar-la. A partir d’aquí hi havia una escala de fusta. Quan vaig posar-hi el peu després d’ells, els esglaons i les barres van trontollar, com si no estigués subjecta enlloc. Vam tocar terra a la fi. Havíem anat a parat a una cavitat rocosa i humida. L’home de la barba blanca va mirar-me somrient. Un teló vermell que hi havia en un extrem va obrir-se. Unes bombetes fosforescents que dibuixaven una paraula, Dau al Set, van encendre’s de cop i volta. Va aparèixer un home amb un barret de copa, el qual va apropar-se a l’home de la barba blanca i va fer-li una abraçada. «Amic Hac Mor –va exclamar rient sota el nas–, per fi entre nosaltres!»

Hac Mor, Urnulfu (2)

L’home del barret de copa ens va fer passar a l’Hac Mor i a mi a una sala en la qual hi havia tot de pintures penjades a la roca. La major part representaven criatures monstruoses i horripilants, pintades amb tons verdosos i marrons. Va aparèixer una cabra. El seu pelatge, color turquesa, brillava. Un jove vestit d’arlequí, de mirada vidriòlica, va comparèixer tot seguit. Va lligar-la amb una corda i va endur-se-la. Uns grunys aterridors van oir-se aleshores. Provenien d’uns barrots. Vam apropar-nos-hi. S’hi distingia una cavitat ombrívola. Un ésser es removia en el seu interior. De sobte va llençar-se sobre els barrots, garfint-s’hi amb les mans.

Publicitat

— Brossa, quan surti d’aquí, te la tallaré! –va bramular–.

L’home del barret de copa va somriure.

— Qui és? –vaig preguntar.

— El Tàpies. Fa poc que és entre nosaltres. El Cuixart i el Ponç li han gastat una broma.

L’Hac Mor va somriure també. Vaig fixar-me en el seu rostre. Semblava que des que havíem descendit allí havia rejovenit. L’home del barret de copa va posar-se sobre un gran dau.

— Amics, abans de representar la meva gran obra teatral Ahmosis I Amenofis IV, Tutenkhamon, en la qual vosaltres sereu els protagonistes i públic a la vegada, us faré un número de màgia inèdit al món sencer, el Tipegaditapartipur! I l’Urnulfu? –va dir mentre es treia un gobelet de la butxaca– No podem començar sense ell. Urnulfu? –va inquirir mirant si es trobava a l’interior del seu barret de copa–. He he, vejam si és aquí –va obrir tot seguit una cortina que es trobava en un mur– aha, t’he trobat!

L’Urnulfu estava assegut en un tamboret. Al seu davant hi havia el jove vestit d’arlequí i un quadre falcat en un cavallet. El jove li feia un retrat. Estava tot just pintant la seva gorra de sereno de Sant Gervasi, de la qual feia emergir una mà diabòlica. L’Hac Mor i i l’home del barret de copa van introduir-se a l’estança de l’arlequí. Quan anava a fer-ho jo, van estirar-me per l’esquena. Vaig girar-me. Les mans llefiscoses d’un ésser ataronjat, amb antenes punxegudes al cap, m’impedien avançar.

— I tu qui ets? –va exclamar amb veu ronca.

Una barbeta de boc penjava de la seva mandíbula, la qual contrastava amb uns pits feminoides i una vagina amb unes ramificacions que li cobrien l’engonal.

— Jordi Quer, periodista d’El Jardí de Sant Gervasi –vaig contestar.

— Periodista? –va grunyir –. A Fanafafa Veribú no li agraden els periodistes.

De cop i volta va estrènyer-me fortament i, sense que pogués deseixir-me’n, va arrossegar-me fins a una cambra on regnava una llum violàcia.

(continuarà)