Divendres 26, abril 2024
11.6 C
Sant Gervasi
11.5 C
Sarrià
Publicitat

Isa Solà, missionera de Jesús-Maria

Publicat el [wpdts-custom start="post-created" format="j.n.Y G:i"]

Notícies de Sant Gervasi

Carme Rocamora

Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Barcelona, presideix la solemna missa en record d'Isa Solà. A la imatge destacada, vista general de la capella de Jesús-Maria. Fotografies de Javier Sardá
Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Barcelona, presideix la solemna missa en record d’Isa Solà. A la imatge destacada, vista general de la capella de Jesús-Maria.
Fotografies de Javier Sardá

Més de 700 persones es van aplegar el passat dimarts 6 de setembre a la capella del col·legi Jesús-Maria de Sant Gervasi per donar un emotiu adéu a Isa Solà, germana de 51 anys i membre des dels 19 de la congregació Jesús-Maria. Solà, va ser assassinada el passat 2 de setembre a causa de dos trets, essent víctima de robatori a Port-au-Prince, Haití, lloc on residia i on desenvolupava la seva tasca de missionera.

Publicitat

Nascuda a Sant Gervasi, Isabel Solà Matas va ser al costat dels més desfavorits durant tota la seva vida. Va passar 18 anys a Guinea Equatorial, per desplaçar-se l’any 2008 a Haití, d’on va arribar a sobreviure al terratrèmol i on va decidir quedar’s-hi, tot i la austeritat, la pobresa i el perill al qual s’hi veia abocada. I és que ella ho deia en les seves pròpies declaracions: “només puc estar amb els qui pateixen”. Així doncs, va viure vuit anys a Haití, especialment al costat dels més humils i d’aquells afectats pel sisme del 2010, arran del qual va desenvolupar una tasca que li va acabar atorgant el títol de “Monja dels peus”. El motiu d’aquest apel·latiu es deu a que després del terratrèmol, molts nens i nenes van patir amputacions i per això, Isa, conscient del gran problema, va crear un taller de fabricació de pròtesis per a les persones mutilades, tornant la capacitat de caminar o desenvolupar altres accions abans impossibles, a més de 300 nens.

Publicitat

 L’adéu

L’ambient que es va viure a la capella del col·legi va ser força emotiu. Familiars, amics i membres de la congregació, fins i tot d’altres països, es van reunir en una trobada que es va allargar gairebé dues hores, amb l’eucaristia presidida pel bisbe Sebastià Taltavull, però també amb la projecció d’un vídeo amb imatges i cançons fetes per la pròpia Isa. A més a més, diverses persones van compartir els seus pensaments cap a ella i tots van coincidir en que l’Isa “Va entregar la seva vida sense pensar-s’ho als més pobres”. També, que “era una guerrera somrient, que tenia una forta fe en Déu però també en la capacitat de les persones per tirar endavant” i és que va aconseguir que moltes persones que havien perdut l’esperança enmig de tanta misèria, tornessin a tenir alguna raó per tornar a somriure, persones que avui ploren la seva pèrdua.

 La Congregació Jesús-Maria

La congregació on pertanyia Isa és una ordre francesa fundada el 1818 per Claudina Thevenet i amb una forta presència a Catalunya, on hi ha 4 escoles, entre elles la de Sant Gervasi, creada l’any 1894. Aquesta congregació vetlla per la transformació i millora de la societat i posa gran èmfasi en el valor d’acollida “acceptant el que és diferent, obrint-se a altres cultures i religions” paraules que es poden llegir en la seva presentació web.

Vídeo amb algunes intervencions al final de la celebració religiosa:

Reproduïm, a continuació, una de les cartes que l’Isa Solà va enviar a les seves amistats i col·laboradors poc després del terretremol de 2010 -document proporcionat des de la congregació de Jesús-Maria-, ja que permet conèixer millor la seva personalitat:

Hola a todos.

Isabel SolaPrimero de todo, gracias a todos por tanto apoyo… estoy viva, si, de milagro…NO SE POR QUEEEE Y LO DIGO CON UNA RABIAAAA!!!  pero tanta gente esta muerta que siento estoy muerta con ellos. No se por que estoy yo viva. Me da rabia estar siempre entre los que tienen suerte. No se que quiere Dios de mi y de todo esto.

El terremoto me pilló en casa, en la sala de comunidad con una religiosa a la que doy clase de espanol y con Gardine, la postulante. El temblor fue horrible, no nos manteniamos de pie y salimos como pudimos fuera y nos tiramos al suelo. El ruido era estremecedor… oimos un gran estruendo y una nube de polvo y casquetes cayo sobre nosotras. No se cuanto duro, yo diria que unos 20 segundos o mas… cuando paro… nos vimos cubiertos de polvo blanco.

Isa Solà a Haití.
Isa Solà a Haití.

Yo me di cuenta que la escuela secuandaria de al lado de casa se habia caido y gritos y gemidos y la gente no sabia donde ir, no sabia que hacer, todo el mundo aturdido, yo que se… no se describir… pero pense que en la escuela habria chicos dentro y entré. El polvo no me dejaba ver bien, pero vi varios chicos muertos y una mujer con las piernas cubiertas de bloques pidiendome  ayuda. La cabeza abierta, las piernas prácticamente cortadas pero no la pude sacar. Pedi ayuda pero nadie hacia nada, la gente no sabia lo que hacer. Debajo de los pisos que cayeron veia manos que salian pidiendo ayuda. Por lo menos vi 7 u 8 manos que se movian… me acerque a tocarlas y a decirles que iiba a ayudarles… pero un nuevo temblor me hizo salir corriendo. Tenia miedo de que mas bloques cayeran sobre mi. Miedo no; pánico. No sabia que hacer, los chicos me pedían ayuda y yo si volvia me ponia en riesgo. Volvi. No habia espacio suficiente para que salieran. Los bloques no les permitian salir. Me fui a buscar un martillo a casa y volvi a romper bloques. No tengo fuerza suficiente pero abri un poco y consegui que una chica muy flaquita saliera. Todos me suplicaban que los sacaran, pero no pasaban por el agujero. Era demasiado pequeno. Solo esa chica se salvó. El piso terminó por caer y murieron… porque ya no los oí mas. La mujer de las piernas tambien murio al poco rato.

Me fui por la parte de detras y encontré un chico metido de pie entre los bloques y los hierros. Me pidio ayuda. Estaba hundido y habia muchos cables de hierro a su alrededor. Yo sola no podia llegar Había un bloque sobre él, que corria peligro de caer. Se movia y los temblores continuaban. Salí varias veces corriendo con cada temblor, pero el chico me llamaba y suplicaba que no le dejara. Lle estire por los brazos pero era imposible. Era muy grande y estaba muy metido. Los hierros no me dejaban llegar. Me dijo que tenia las piernas rotas pero que le estirara. Que si metia las manos y le sacaba los zapatos podria salir. Me meti para sacarle los zapatos y me enganche con los hierros, pero se los saque. Un hombre nos vino a ayudar. Me estiró a mi y luego le estiramos a el. Las piernas totalmente rotas: Aullaba de dolor. Me fui a buscar el coche y ademas de el metimos a tres mas, todos desgarrados ensangrentados, todos gimiendo.

Caos en la ciudad, ningún sitio a donde ir; todo bloqueado. Los deje en el hospital Sacre Coeur, en el patio porque el edificio amenzaba ruina, no podia hacer mas. Algo harian por ellos.

No pudimos llegar a casa, todas las casas caidas, mi calle destrozada, nuestra parroquia en el suelo. Las calles totalmente bloqueadas. Deje el coche en los Monfortianos. La iglesia tambien destruida… cadaveres por todas partes.

Camine toda la noche en busca de Vivian que estaba en la otra punta de la ciudad. Cuando llegue a las 6 de la manana se la habian llevado a otro sitio. Cogi un camion para llegar y seguir caminando. Luego a buscar a Middia. La encontre herida cerca de casa sin poder caminar, busque el coche y intente juntarnos a todas y ponernos a salvo. Ningun hospital nos recibia. Muertos por todas partes… inexplicable.

Despues llegaron equipos de Estados Unidos para buscar vivos entre los escombros y recorrimos escuelas y universidades. No encontramos a nadie, el olor a muerto era insoportable. He trabajado en el hospital cinco dias interminables. Todos, todos todos, con piernas y brazos amputados, cabezas abiertas, desangrados. Hemos perdido a muchos sin poder hacer nada. Mi lucha estaba entre llorar o seguir aguantando por soportar el dolor de tanta gente. Nos llegaban a treintenas… en camillas. Indescriptible.

Ayer, diez días despues, dijimos que no podiamos mas y nos vinimos a Gros Morne. A descansar un poco y pensar juntas que hacemos.

No se que vamos a hacer. La vida ha cambiado para mi.

Gracias por vuestra solidaridad apoyo, carino. Todo eso me sostiene.

Isa

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.