Gervasientos
Juan José Álvarez G.
Som feliços?
El Martí es va quedar pensant en la pregunta que havia escoltat. En unes setmanes es casaria amb la Lía, però alguna cosa estava canviant en ell. Potser era per la mort de Ricard o per l’estranya dona de vermell en el funeral. No ho sabia.
Va apagar el seu mòbil i va donar voltes per Sant Gervasi. Al cap d’uns moments va arribar al Turó Parc. Un lloc on els gervasientos es reunien cada tarda en la seva adolescència. Allà, ell els havia presentat el Javier, el seu nou amic, i des de llavors havia començat la fi per a tots.
Vesprejava. Tot seguia igual al parc. Nens, bulli, famílies. De sobte va veure a Adrià, un dels gervasientos, acompanyat d’una ampolla de rom. Ho va dubtar. Havien passat deu anys sense parlar, però no podia ignorar que es veia malament. Es va acostar i li va preguntar què passava.
*******
La Lía, preocupada per Martí, va penjar el telèfon i va pujar a l’ascensor. Dins hi havia un home a qui no va reconèixer immediatament. “Lía?”, va preguntar l’home en veure-la. La Lía es va girar i les mirades de tots dos es van trobar després de molts anys. Iván sempre havia estat el més lliure dels Gervasientos i seguia vestint com un jovenet, amb el seu patinet i una gorra. La Lía va saludar de mala gana, però no va poder evitar recordar el temps passat en què ell havia estat el seu primer amor. Ara tots dos eren adults i encara que allò era història, va haver-hi un silenci molt incòmode per a tots dos. Inesperadament l’ascensor es va aturar, es van apagar les llums i va regnar la foscor. La Lía va deixar anar un crit i es va desesperar perquè sofria de claustrofòbia. L’Iván, que era atlètic la va agafar entre els seus braços i va intentar calmar-la. Al cap d’uns moments la promesa de Martí es va tranquil·litzar. Va tornar el silenci i els alens de tots dos es van trobar en aquella foscor. L’Iván va il·luminar amb el seu mòbil i li va preguntar si es trobava millor. Ella va assentir agraïda alhora que ell li va comentar que havia anat a aquest edifici per una entrevista de treball, que va resultar ser falsa. Va haver-hi silenci. “Així que tu i Martí us caseu?”, va murmurar l’Iván i la Lía va dir que sí. Va tornar el silenci. Ella li va preguntar com estava. “Bé, visc al Raval, en una casa ocupa, vaig deixar la meva mare i la seva fortuna”, va respondre i tots dos van somriure nerviosos. Era rar, perquè feia molt que la Lía no somreia així amb el Martí. Va tornar la llum. Les portes es van obrir. L’Iván la va convidar un cafè i ella es va negar elegantment. Es van allunyar uns passos, es va girar i va somriure.
*******
“La dona de vermell es diu Júlia i era la vídua de Ricard” — Li va dir l’Adrià, una mica borratxo, al Martí en el Parc Turó. “M’ha tret de l’empresa com un gos. Aquesta dona és dolenta i ve per nosaltres”, va afegir l’Adrià.
Martí es va preguntar qui era la dona de vermell, a l’hora que ella ho observava des d’un cafè al costat del parc i llegia un whats que deia. «Fet, l’Iván i la Lía s’han retrobat».
Martí mai serà feliç…
Continuarà…
