Dimarts 19, març 2024
13.3 C
Sant Gervasi
13.2 C
Sarrià
Publicitat

Jardins de la finca Agustí Pedro Pons

L'il·lustre metge i cirurgià Agustí Pedro i Pons (1898-1971) va comprar la finca com a residència habitual i la va deixar en testament a la Universitat de Barcelona

Publicat el 30.4.2019 10:00

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

La finca Agustí Pedro Pons, ubicada als peus del Parc Natural de Collserola, acull una gran varietat d’espècies botàniques i paisatges diferents. Conté jardins d’estil italià, passeigs arbrats, antics horts i abruptes zones boscoses que dibuixen un bellíssim mosaic d’espais verds, que recullen la història del seu origen pagès i dels canvis produïts per la burgesia catalana quan van adquirir aquesta propietat.

Publicitat

La finca està situada al peu de la serra de Collserola, al número 25 de l’avinguda de Vallvidrera, i abasta unes 6.000 hectàrees de superfície. L’edifici prové d’una antiga masia del segle XVI, de conreu de vinya, anomenada can Mestres, que està inclosa en el catàleg del Patrimoni arquitectònic i historicoartístic de la ciutat de Barcelona.

Publicitat

L’il·lustre metge i cirurgià Agustí Pedro i Pons (1898-1971) va comprar la finca l’any 1958 com a residència habitual i la va deixar en testament a la Universitat de Barcelona. Avui, és la seu de la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons, que gestiona diferents òrgans i serveis de la UB dedicats a la difusió internacional, la recerca, les activitats institucionals i la concessió d’ajudes als estudis universitaris, en l’àrea de les ciències.

L’edifici destaca pels seus esgrafiats de caràcter barroc que criden l’atenció del passejant i també pel “Patufet”, un penell articulat de ferro que mesura la direcció del vent i que és considerat com una peça única en l’espai aeri de Sarrià. Tanmateix, cal remarcar el conjunt de mosaics escampats pels diferents racons de la finca, que recullen frases i proverbis de diferents autors que fan referència a la jardineria i al món vegetal.

© M.Josep Tort

La finca està enquibida entre dos grans murs de pedra situats entre el passeig de Vallvidrera i el carrer Vidal i Quadres. El terreny s’enfila costerut pel vessant marítim de la serra de Collserola i dibuixa un conjunt de feixes amb els marges empedrats, que havien estat antics horts i que avui dia estan pràcticament envaïts pel bosc autòcton. Al voltant de la casa se situen els jardins i un gran hort amb algunes espècies de conreu testimonials.

El passeig. L’accés a la finca s’inicia per un passeig arbrat flanquejat per dues espècies d’arbres caducifolis, els lledoners i els carpins. En arribar a la casa un tell argentat i un auró americà ombregen l’accés. Als dos costats del passeig s’estenen dos prats elevats on hi viuen un conjunt de fruiters i dos grans pins blancs imponents.

El carpí (Carpinus betula) és un arbre molt semblant al faig. Viu al centre d’Europa i al sud-oest de Rússia i Ucraïna en boscos mixtos. A la península Ibèrica s’infiltra pel Pirineu navarrès i la conca del Bidasoa. S’utilitza com arbre ornamental per guarnir jardins i places de moltes ciutats europees, pels bells matisos de colors que adquireix a la tardor. Es reconeix fàcilment pels fruits agrupats en ramells, cadascun dels quals està adherit a una fulleta modificada trilobulada, que recorda la petjada d’un dinosaure. La fusta és dura i molt apreciada en torneria. Antigament, s’utilitzava per construir jous de bous i rodes dentades de molins.

Els horts. Davant la casa se situa un gran pla, limitat per tanques de xiprers, que havia estat l’horta de la masia. Està solcat per dos recs longitudinals que abeuraven antigament la plantació. Avui dia queden alguns fruiters i tres línies de vinya emparrada en un filat. A la zona boscosa que s’enfila costa amunt, es dibuixen diverses terrasses amagades, una de les quals ha estat cedida a la Fundació Assís per formar a persones sense sostre en tècniques de conreu urbà i compostatge.

El jardí italià. Al costat de la casa es dibuixa un jardí de geometria regular d’inspiració italiana, constituït per un petit laberint de mata baixa de l’espècie Evònim del Japó, al centre del qual se situa un doble estany connectat per un reg, amb nenúfars i altres plantes aquàtiques. Un margalló esponerós viu entre els dos estanys. Al final del laberint una glorieta semicircular amb rosers emparrats tanca aquest espai d’estructura basilical. Al voltant s’albiren teixos podats i alts i esvelts xiprers.

El jardí posterior. Darrere la casa s’estén un llarg i estret jardí, limitat per un gran mur de contenció, entapissat per heures i falgueres. A l’inici trobem un petit estany amb un brollador, rodejat d’alguns arbres remarcables com una xicranda, amb els seus fruits en forma de castanyola i l’arbre de l’amor amb la seva espectacular floració violàcia. Més enllà, el jardí s’estreny fins arribar a la font empedrada de Sant Fiacre, el patró dels jardiners. Un indret ple de lliris d’aigua i falgueres, amable i recollit, apte per a la introspecció. Aquest jardí està flanquejat per alzines, lledoners, llorers i troanes. També hi trobem un exemplar de magnòlia, un avet i un castanyer d’índies.

© M.Josep Tort

El bosc. El bosc s’enfila costa amunt fins al segon revolt de la carretera de Vallvidrera. A les parts més baixes s’identifiquen algunes feixes d’antics conreus d’arbres com el garrofer, l’olivera o l’ametller, que es mantenen ufanoses malgrat la competència amb les espècies boscanes. S’albiren també algunes feixes amb petites instal·lacions en desús que havien estat utilitzades per diferents entitats, com un aviari, un viver de plantes, etc.

Més amunt, el bosc mediterrani va recuperant les seves particularitats. Els pins blancs i pinyoners s’enlairen per sobre la resta d’arbres. L’alzinar es va refent i, altres espècies com el marfull, l’aladern, l’ullastre o l’arboç acaben de guarnir aquest bosc en procés de maduració.

El ballester

Enric Capdevila

Amb l’arribada de la primavera apareixen els primers ocells estivals, i un dels més matiners és el ballester (Apus melba), un ocell de la família dels apòdids, que cada any retorna al seu niu. El seu hàbitat original són els penya-segats i zones muntanyoses, però s’ha adaptat molt bé a l’ambient urbà, on hi cria, especialment en els forats de les parets mitgeres.

És un ocell d’uns 21 cm de llargada i 55 cm d’envergadura, que no té dimorfisme sexual. S’identifica fàcilment per les llargues ales en forma de falç mentre vola i per les taques blanques de la gola i la panxa, amb una banda fosca pectoral. Té un vol molt aerodinàmic, qualitat que li permet dormir, aparellar-se i menjar insectes i aràcnids mentre vola. És un dels ocells més ràpids: pot arribar als 100 km/h, però ho fa bategant les ales lentament (de 4 a 8 cops per segon) i enèrgicament (en podem sentir el batec si som a prop).

Té un cant fort amb refilets. Només toca terra per criar, i ho fa en colònies, on hi ha parelles i grups d’individus no reproductors. A Barcelona es comptabilitzen unes 700 parelles d’aquests animals. No se l’ha de confondre amb el falciot negre (Apus apus), més petit i de plomatge fosc uniforme, que és més abundant a la ciutat (més de 3.000 parelles); ni amb el falciot pàl·lid (Apus pallidus), molt més escàs (una vintena de parelles) i difícil de distingir del negre.

El ballester és una espècie protegida pel seu valor en el control de la població d’insectes. Per això cal preservar-ne els nius, fins al punt que el Barça haurà de tenir en compte, per remodelar el Camp Nou, el cicle de reproducció de les cent parelles de ballesters que hi crien.

La dita: Ocell i flor, a l’Abril busquen el seu amor

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.