13.7 C
Sant Gervasi
| Dissabte 15 de maig de 2021 |

Jardins de la Vil·la Amèlia

Explorar el jardí

Maria Josep Tort

L’anomenada Quinta Amèlia era la residència d’estiueig de la família Girona. L’Ignasi Girona
i Agrafel, empresari i financer català, va comprar la finca i va fer construir aquest sumptuós jardí que es va dissenyar segons els cànons estilístics de l’època. Classicisme i tradició. Els va batejar amb el nom de la seva esposa, Amèlia de Vilanova.

Els jardins tenen una superfície de 2,3 hectàrees, però la finca original abastava una extensió el doble de gran. Conformava una unitat amb els jardins veïns de l’actual Vil·la Cecília, que s’estenen a l’altra banda del carrer Santa Amèlia.

L’any 1930, l’Ajuntament va destinar part dels jardins de la finca com espai d’ús públic i el 1969 va expropiar tot el conjunt a canvi d’edificar-ne una part. Aquest fet va comportar l’enderroc de la torre familiar. Els jardins van ser remodelats per en Joaquim Casamajor, director de Parcs i Jardins de Barcelona i el novembre de 1970 es van inaugurar.

La remodelació del jardí va respectar el traçat original que comprenia un seguit de parterres i camins sinuosos disposats al voltant d’un estany circular. Es van salvaguardar el conjunt d’espècies arbòries i arbustives existents i se’n van afegir de noves de tal manera que avui dia constitueix un jardí de referència per la gran diversitat d’espècies que hi habiten. Conviuen més de 50 espècies diferents, autòctones i exòtiques i també hi destaquen alguns arbres centenaris.

Els jardins

Quan accedim als jardins de Vil·la Amèlia, per qualsevol dels tres accessos que té el parc, se’ns descobreix un immens espai boscós dominat per arbres i palmeres de gran port. Un conjunt botànic exuberant que ens aïlla sobtadament del brogit de la ciutat i ens submergeix en una experiència sensorial molt plaent. Sentir la natura a flor de pell, fruir dels seus colors, aromes i formes, escoltar la seva música i gaudir de l’ombra que projecten les imponents capçades d’aquesta ufanosa arbreda.

L’estany, envoltat d’un parterre amb tanques retallades de murta o murtra (Myrtus communis), esdevé el centre neuràlgic del jardí on s’emmiralla la vegetació circumdant. Al bell mig, s’eleva una petita illa amb una escultura de bronze d’una adolescent, obra de l’escultor Ricard Sala. Una dríada, la nimfa protectora dels arbres i dels boscos segons la mitologia grega. Al costat s’albira un turonet de rocalla amb una glorieta envoltada de xiprers que antigament havia estat una cascada. A l’extrem oposat de l’estany s’eleva esponerós un plàtan centenari, catalogat com arbre d’interès local, amb una capçada imponent que anirà caient a la tardor deixant successives catifes de fulles.

Palmeres. @ Juanjo Compairé

Al voltant de l’estany, s’estenen grans parterres que alberguen conjunts vegetals diferents com el bosquet de pins (Pinus pinea i Pinus halepensis) particularment singular pels seus altíssims troncs i regulars capçades. Un dels camins està flanquejat per l’espècie exòtica sòfora o acàcia del Japó (Shophora japonica pendula) que confereix a l’indret un aspecte pintoresc, fruit dels troncs recargolats i el brancatge pèndul d’aquesta espècie. Grups de magnòlies (Magnòlia grandiflora) arbres de l’amor (Cercis siliquastrum), tipuanes (Tipuana tipu) i xicandres (Jacaranda mimosifolia) s’arrengleren en altres parterres, aromatitzant l’ambient i omplint de color el jardí amb les seves espectaculars floracions.

Escampats pel conjunt del recinte trobem grans arbres majestuosos com els cedres (Cedrus libani, deodara iatlanticus), les tuies (Thuja sp.) o els xiprers (Cupressus glabra, macrocarpa i sempervirens) que omplen de solemminat l’espai.

La presencia i abundància de diferents tipus de palmeres constitueix una part importantíssima dels jardins de Vil·la Amèlia. En destaquem el margalló (Chamaerops humilis), una de les espècies més singulars de la nostra flora i l’única palmera genuïnament autòctona d’Europa. A la resta del món hi ha més d’un miler d’espècies diferents de palmeres, una de les quals està singularment representada en aquests jardins. És la palmera canària (Phoenix canariensis) oriünda de les illes canàries. Un conjunt de 15 exemplars centenaris catalogats, s’arrengleren a banda i banda de la principal avinguda del jardí, altes i ufanoses, com sentinelles que acompanyen als vianants. Palmeres que, sortosament, han esquivat els terribles estralls de l’escarabat morrut que tantes morts ha provocat.

L’eucaliptus

Com a cloenda vull homenatjar al nostre amic, l’eucaliptus centenari de Vil·la Amèlia que fa molts anys que està patint les conseqüències de la senectut i potser aviat no podrem gaudir de la seva companyia. Aquest eucaliptus (Eucalyptus globulus) era un arbre imponent, les seves dimensions i frondositat impactaven. Va ser declarat arbre d’interès local l’any 1994. Va néixer a principis del segle XX, cap a l’any 1904.

Eucaliptus. @ Juanjo Compairé

Té una alçada de més de 20 m i el seu tronc corpulent, afectat per un gran esvoranc a la base, té una volta de canó de 5 m i escaig. L’arbre ha patit diverses amputacions al llarg de la seva vida, però aquest estiu de 2018, les fortes tempestes estiuenques han trencat una de les poques branques que li quedaven i han deixat l’arbre mutilat i desfigurat. El vell eucaliptus de Vil·la Amèlia s’està morint.

L’aligot

 

Enric Capdevila

L’aligot comú (Buteo buteo) és un rapinyaire diürn de la família dels accipítrids que s’observa a la part alta de la ciutat, remuntant corrents d’aire per agafar alçada, ja que cria
als boscos de la Serra de Collserola, on és present tot l’any. És una espècie agroforestal que ha disminuït la seva presència a Collserola per la pèrdua de zones obertes i de mosaic que necessita per caçar, tot i que la població catalana presenta un augment moderat. Fa al voltant de 55 cm de llargada i uns 120 cm amb les ales obertes. És de color marró fosc per sobre i més pàl·lid amb ratlles per sota. La cua és curta i arrodonida. El seu bec gran en forma de ganxo i les seves urpes petites, l’habiliten a menjar petits mamífers (en castellà s’anomena ratonero), conills, insectes i ocells, així com animals morts. A l’hivern s’incrementa la població amb ocells del centre i nord d’Europa. No l’hem de confondre amb l’aligot vesper (Pernis apivorus) que és exclusivament estival; aquest té el cap més petit i grisós, i les taques dels canells i de la cua, que és més llarga. L’aligot vesper arriba tard (sincronitza la migració amb la disponibilitat de les larves de vespes i borinots), però durant la migració postnupcial (setembre i octubre) passa massivament per sobre de Barcelona.

Dita: Ocell de rapinya, sempre està sec.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.