Gent del Barri
Carme Rocamora
“— Què feu?
— Res la Jana fen una vidio comfarensia i jo res”
Aquest és l’SMS que m’ensenya el Jaume Clotet intercanviat amb la seva filla Núria per il·lustrarme el seu confinament. Al missatge hi apareix una foto de la Jana, davant l’ordinador, simulant fer aquests zooms que el pare realitza intermitentment durant els dies de confinament. Fent malifetes per conciliar la funció de pare amb la de Director General de Comunicació de la Generalitat. Parlem amb ell el dilluns que Barcelona ha entrat a la fase 1 de la desescalada. De la vida, del Sarrià com a municipi independent que reivindica i de la feina a Palau.
Què has fet avui quan t’has despertat?
He donat l’esmorzar a les meves filles, he comprovat que les dues fessin les tutories telemàtiques i mentrestant jo he fet les meves tres videoconferències consecutives del matí. El teletreball amb nens és una ficció. És molt difícil.
Com us ho repartiu a casa?
Fatal. La meva dona és metgessa i per tant va a l’hospital. Jo he anat al Palau de la Generalitat gairebé cada dia d’aquests últims dos o tres mesos. I no poden venir els avis perquè no es poden contaminar. Per tant, com podem.
“Estic content de viure a Sarrià. Com aquí no es viu enlloc.”
Teniu ganes que obrin les escoles?
Sí, infinites. Tot i que jo crec que elles es quedarien així un any més. En el fons estan a casa amb els pares.
Les teves filles han celebrat el seu aniversari confinades.
Hem tingut quatre aniversaris a casa, tots quatre la mar de bé. Sort del Jitsi i sort que la Foix estava oberta, perquè si no ja hauria sigut el súmmum, però vaja… Una mica trist, tot.
T’ha agradat poder viure aquest temps amb elles?
La resposta políticament correcta és que sí. Però sí i no. És a dir, moltes vegades sí, però altres vegades quan tens feina i estàs en una videoconferència fas el que pots, i t’asseguro que penses: prou ja.
Estàs content d’haver passat el confinament a Sarrià?
Sí, és clar. Estic content de viure a Sarrià. Com aquí no es viu enlloc. No és fer el confinament a un poble, però és bastant més semblant que no pas com es viu en altres llocs de Barcelona.
“Sarrià és una vila, l’última en ser il·legalment annexionada a Barcelona”
Com interpretes que sigui un dels districtes amb menys casos de coronavirus?
Hi ha un tema de densitat de població, segurament: hi ha molta més gent a Sarrià – Sant Gervasi que viu en casetes o cases més petites que no en grans blocs, i crec que segurament també té a veure amb la capacitat de la gent de Sarrià de poder teletreballar. També els sarrianencs agafen menys transport públic, i per tant aquí entren en joc una sèrie de factors ambientals, residencials i també socials, crec.
Sempre remarques que Sarrià no és un barri
Ningú li qüestiona a Gràcia o Sants que no és un barri, i en canvi a Sarrià sí. Sarrià és una vila, i per cert l’última en ser il·legalment annexionada a Barcelona.
“Estaríem enganxats a Barcelona, i potser ens hauria anat millor del que som”
L’annexió va ser un error?
L’annexió no només no es va consultar a la gent de Sarrià, sinó que no es va consultar a les autoritats de Sarrià. Va ser un decret de Madrid amb el vist-i-plau de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser una annexió irrespectuosa, no consultada i no volguda pels sarrianencs.
Com t’imagines la Vila de Sarrià si no s’hagués annexionat?
Estaríem enganxats a Barcelona, i potser ens hauria anat millor del que som.
Quina és la teva relació amb Sarrià?
En la meva vida he viscut només 15 anys a Sarrià, però la veritat és que ets del lloc on vivies quan eres petit, que és el meu cas. He viscut a Madrid, a Bilbao, a Gràcia, a Barcelona… però sabia que un dia o altre tornaria perquè sento que és casa meva.
Què recordes dels teus anys com alumne al Tècnic Eulàlia?
Jo era molt feliç. Un món perfecte. Vivia al carrer Carme Karr, anava a escola a peu, tenia els amics allà… Era una vida molt idíl·lica. Jo no tenia la sensació de viure a Barcelona, agafava el tren per anar a Barcelona i era com agafar el Tanssiberià. I és la infància que vull per a les meves filles.
“El pitjor de Sarrià és el tòpic que hi ha. El millor, que no és cert”
Què és el millor i el pitjor de Sarrià?
El pitjor és el tòpic que hi ha. Quan jo li dic a la gent que soc de Sarrià, tothom ja es pensa que som uns pijos, que som espanyols i de Ciutadans. I no és així. Sarrià és molt diferent de Tres Torres, de Sant Gervasi i de Pedralbes. I el millor és que no és com el tòpic diu.
I com és Sarrià?
Vius en un lloc que té molt de poble. Aquí és impossible anar a un lloc o altre sense dir ‘hola’ o ‘adeu’ a algú. Ara mateix estem a un carrer que podria semblar que estem a Tona. I som una comunitat amb molta vida associativa, hi ha moltes coses per fer. Sarrià, igual que Vallvidrera, és molt reivindicativa. Aquí hi falta la biblioteca i allà dalt l’antic mercat ha generat un bon enrenou. En canvi, altres zones del districte no ho són tant, de reivindicatives.
De periodista a Director General de Comunicació a la Generalitat.
És un pal moltes vegades i penses: que s’hi posi un altre. Després entens que has viscut moltes coses que suposo que molta gent voldria viure com l’1 d’octubre, el 9N… Ets un espectador privilegiat. Em queixo però no em puc queixar. I a més no estic obligat a ser-hi, això no és un convent.
Quan eres periodista també et tocava collar les persones que ocupaven ara el teu càrrec per treure informacions?
Era diferent. No hi havia una cosa tan elemental com el WhatsApp… ni mòbil! Jo, si volia parlar amb un polític trucava al partit o a la Conselleria i deien “sí, ja et trucarem”. I allà s’acabava. I ara de sobte tens els mòbils de molts polítics, envies whatsapps… Abans costava molt, no sé com ens ho fèiem.
“Tinc la percepció que la gent confon treballar amb fer videoconferències”
Un món analògic.
No hi havia e-mails, rebies les convos per fax, teníem una sala per revelar fotos a dins la redacció… penso que com coi fotíem un diari! És increïble. No hi havia digitals, ni per tant la pressió de dir “mira què publica aquell o aquell altre”… La veritat és que vivíem bastant tranquils. També era un món molt rar, veies periodistes fumant amb un whisky a sobre la taula.
Com és ara un dia de la teva vida laboral? Ha canviat molt en confinament?
Ha anat a pitjor. Tinc la percepció en general que la gent confon treballar amb fer videoconferències. Jo n’he arribat a fer de fins a dues hores i penso: “Si a Palau la reunió durava 20 minuts o una hora com molt!” No és productiu. Tinc la sensació que treballem tots més que mai però produïm menys que mai. Jo reso per tornar a Palau. I crec que els periodistes també.
“M’he enganxat amb més periodistes en dos mesos de confinament que en set anys”
Per què?
Ara el malentès amb els periodistes surt molt fàcil. Jo m’he enganxat amb més periodistes en dos mesos de confinament que en set anys. He tingut bronques còsmiques. Pots estar fent una broma i que l’altre s’ho prengui malament… I després posa’t a desfer-ho. El periodisme no és només què diu aquest i l’altre. És vida, tacte i contacte.
Com valores la comunicació que heu fet des de Govern amb videoconferències i zooms amb periodistes?
He arribat a la conclusió que els periodistes, fem el que fem des de Govern, sempre se’ns queixaran. Teníem un sistema al principi que era complicat perquè era l’única roda de premsa que es feia des de tres llocs diferents. T’asseguro que tècnicament això és una bogeria i que fèiem el que podíem. Crec que vam fer el que havíem de fer i ho tornaríem a fer.
“Els periodistes, fem el que fem des de Govern, sempre se’ns queixaran”
Esteu comunicant millor que Pedro Sánchez?
Sí. Perquè no traiem militars i perquè vam decidir una cosa que a mi, un fracturat digital, m’ha portat molts problemes tècnics, com és fer una roda de premsa des de tres departaments diferents perquè els compareixents no es contaminessin. I va ser un encert, perquè nosaltres no ens hem contaminat i a Moncloa s’han contaminat tots. Si estem dient a la gent que guardi distàncies i no estiguin junts, jo no puc fer una roda de premsa plena de gent perquè acabarà malament. Havíem de donar exemple.
“M’hauria agradat posar més tècnics i menys polítics a les rodes de premsa”
Quin consell els dones a Moncloa?
Allò dels militars era un disbarat. Cap país del món ha fotut un militar, ni el Kremlin. Per això penso que nosaltres ho hem fet com a mínim tan bé com ells. Ara, el doctor Simón ho ha fet bé, sí. A mi m’agrada aquest perfil. Si alguna cosa no hem fet bé nosaltres és que m’hauria agradat posar més tècnics i menys polítics.
Per què no ho heu fet?
Perquè no els tinc. Ho he pogut fer amb Mossos, Protecció Civil i Bombers quan hem pogut.. però jo no tinc aquí un doctor Simón.
Els polítics han de demostrar emocions?
A mi no m’agrada.
Per què?
Perquè pot generar inseguretat. Emocions, sí. Però no cal passar-se. Estem pagant a una gent perquè ens portin el vaixell? Doncs han de ser persones que sàpiguen estar a les bones i a les madures. Si surt un polític en una situació molt negativa i se’t posa a plorar penses que no ho té tot controlat. Un excés no m’agrada, com tampoc m’agrada un excés de fredor. No és creïble.
“Si surt un polític en una situació molt negativa i se’t posa a plorar penses que no ho té tot controlat”
I si et surt plorar?
No s’acaba el món. Hi ha una consellera (Alba Vergés) que es va posar a plorar quan va parlar dels seus fills. Em sembla bé i no ho criticaré. És més, critico els que s’hi van acarnissar. M’hauria preocupat que fos forçat i fingit. Que es demostrin emocions, sí, però també que es demostri que poden controlar-les.
Llavors?
No m’agrada la impostura. No la suporto. Les fotos buscades o calculades. M’agraden les coses naturals, no forçades. Per exemple, m’agradava molt el fotògraf de la Casa Blanca perquè era un senyor que Obama li va dir “tu fes el que vulguis”, full access, fes totes les fotos que vulguis durant el dia i després triarem.
“M’agradava molt el fotògraf de la Casa Blanca amb Obama perquè tenia ‘full access’“
Creus que això aquí falta?
Collons! És la meva guerra amb cada president.
No volen?
No.
“El president no viu a la Casa dels Canonges i a mi això em treu de polleguera”
Un fotògraf de confiança.
Ja en tenen, però aquí no hi ha l’hàbit. Estem un pèl encarcarats. Per exemple, el president tampoc no viu a la Casa dels Canonges, i a mi això em treu de polleguera. Tots els presidents han de viure a la seva residència oficial.
Per què?
Primer, per seguretat. Dos, és més barat. Tres, està en un lloc de comandament si hi ha una emergència. Tot són avantatges i no ho fem perquè és allò tan català de “ui, què dira la gent que m’aprofito del càrrec”. És més, la Casa dels Canonges està pagada des de fa 80 anys. No és una despesa addicional per a la població catalana.
“En fem un gra massa de la despesa dels polítics”
És per no mostrar privilegis.
Si el president fa un viatge llarg en avió, que voli en business… En fem un gra massa, de la despesa del polítics. Ens molesta que un president, conseller o ministre es gasti 300 euros més en un bitllet i en canvi no mirem la despesa que hi ha en submarins, que és molta més.
Tornant a les fotos i parlant de com a Obama el retrataven en condicions informals. No és el que va fer Ada Colau publicant una selfie al seu llit?
Jo crec que era buscada. I un excés d’informalitat. I em sembla que tampoc és el moment de fer-se aquesta foto. S’està morint una gentada a Barcelona, em sembla frívola. Fora de lloc. Però aquesta foto al mes d’agost no m’importa.
“La foto d’Ada Colau, si la fa al mes d’agost, no m’importa”
Quins han estat els millors comunicadors polítics catalans al llarg de la història?
Jordi Pujol era un gran comunicador en el seu temps. No era impostat. Deia el que pensava, baixava dels cotxes a esbroncar els veïns…. M’agrada la gent que diu el que pensa. Maragall també era un bon comunicador polític, igual que Junqueras i el president Puigdemont. Montilla, en canvi, no. I Ada Colau comunica molt bé, moltes coses que diu les pensa i de vegades no calcula el que és políticament correcte, i això està bé.
Has publicat molts llibres. Estàs escrivint alguna cosa?
No. Tinc la meva editora que em presiona tot el dia perquè faci llibres sobre el procés, cosa que no faré mai. Em cansa. És la feina que faig i la visc amb molta il·lusió i convenciment i amb els problemes legals que em pugi comportar, però és la feina. Vull fer altres coses. Novel·les històriques, un assaig sobre els jueus a Mallorca.
“Vull fer novel·les històriques però mai un llibre sobre el Procés”
Com està Puigdemont?
Tornarà algun dia. Està bé. Fa un any de les eleccions europees en què ens van dir que no seria mai eurodiputat i allà està ell i els altres dos, Toni Comín i Clara Ponsatí.
