Les històries (sobre)naturals
Marina Barraso
Joan Perucho va publicar el 1960, en el moment més àlgid de la seva carrera literària, Les històries naturals, la seva novel·la més coneguda.
Ambientada en el segle XIX, durant la primera guerra carlina, s’hi relata la història d’Antoni de Montpalau (personatge basat en Antoni de Capmany i de Montpalau), un naturalista barceloní, il·lustrat i liberal obsessionat amb l’ordre i la classificació de les espècies.
L’aventura explica el viatge del naturalista i els seus companys cap al Baix Camp, a la recerca d’Onofre de Dip, cavaller del rei en Jaume convertit en vampir per un malefici i que ha causat diverses morts a Pratdip. Durant el periple, Antoni de Montpalau coneixerà el general carlí Cabrera, amb qui establirà una curiosa amistat, i a Agnès, la seva futura esposa.
Les històries naturals constitueix la culminació de la prosa de Perucho, on l’escriptor desenvolupa el seu propi realisme màgic, tot dotant d’ironia i humor la visió científica dels misteris del món fantàstic. La poesia, que havia centrat l’interès de Perucho durant els seus primers anys de joventut, adopta en Les històries naturals, un rol secundari.
El viatge com a mitjà de recerca personal, el misteri, els valors espirituals, el relativisme o el pas dels temps són alguns dels temes que Perucho aborda en la seva obra i que l’apropen a la gran novel·la europea de l’època. En aquesta barreja de ciència i ficció, també hi té un paper rellevant el militarisme i la història. Fins i tot, alguns analistes observen certs paral·lelismes entre la Primera Guerra carlina (context històric de la novel·la) i la Guerra Civil espanyola, que va marcar fortament el caràcter de Perucho. De fet, l’origen de l’atracció de Perucho per la fantasia i els fenòmens sobrenaturals sembla que es podria trobar, en part, en el terror i la incertesa de la guerra que li va tocar viure al final de la seva adolescència.
Joan Perucho, que compaginava la seva feina de jutge amb la literatura i el periodisme, tingué un estret lligam amb figures destacades del món artístic, com Joan Miró i Salvador Espriu, de qui va rebre una notable influència. També va ser proper a Joan Ponç i Antoni Tàpies, col·laboradors de la revista Dau al Set, amb seu a la plaça Molina, a Sant Gervasi, tot i que, a diferència d’ells, Perucho defensava un art refinat i esteticista enfront del compromís social i polític.
Perucho es considerava un amant de la vida. Formava part de la intel·lectualitat catalana de mitjans del segle XX i sabia mesclar amb domini en les seves obres literàries el seu esperit curiós, entusiasta i irònic amb un extens coneixement cultural i històric. Expressava, per sobre de tot, el seu desig de singularitzar-se en la societat i de crear ambients exquisits, mons imaginaris i enigmàtics on establir-se. I és que… “el misteri perdurarà per sempre i això em fa la vida suportable”1.
1 El misteri. Poesia 1947-1973. Joan Perucho. Edicions 62, Barcelona, 1978
El Putxet, Perucho, els poetes i la narrativa fantàstica
Jesús Mestre
Figurar entre els sis únics escriptors en català del segle XX escollits per Harold Bloom en el seu El Cànon Occidental, no és cosa de broma: et situa com a un autor de projecció mundial. I Joan Perucho, per les seves Històries naturals, és un d’ells, juntament amb quatre poetes: Carles Riba, J.V. Foix, Pere Gimferrer i Salvador Espriu; l’escriptora restant és Mercè Rodoreda, per La plaça del Diamant1.
Així, a part de ser un escriptor reconegut arreu del món, Joan Perucho va fer unes profundes arrels a Sant Gervasi, tal com es desprèn del magnífic assaig de Julià Guillamon, Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació2. Perucho va néixer el 1920 a Gràcia, al carrer Ramon y Cajal, i el seu pare tenia una gran botiga de teixits a la cantonada amb Torrent de l’Olla. La mare, aficionada al teatre, l’havia portat sovint a la sala del Coliseu Pompeia, a la Travessera, i també tenia amics que vivien al Putxet, on els estius feien revetlles com les que descriu Elvira Farreras a El Putxet. Memòries d’un paradís perdut, llibre amb pròleg de Perucho.
Tres anys després de casar-se amb M. Lluïsa Cortés, el 1952 el matrimoni es va establir en un pis de l’avinguda de la República Argentina gairebé a la cantonada amb Craywinckel. Va ser la seva casa de tota la vida i on va anar col·leccionant tota mena d’andròmines que comprava a antiquaris i drapaires, llibres i obres d’art. Molt a prop vivien grans poetes: en Carles Riba, amb qui va tenir molta amistat, Caterina Arderiu, Marià Manent i Jaume Bofill i Ferro. Durant els primers anys al Putxet, va rebre visites de Josep Palau i Fabre i de Salvador Espriu, amb qui també hi havia amistat. I no gaire lluny, també al barri, vivien altres escriptors i artistes com Josep Mompou, Albert Ràfols Casamada i Maria Girona, o Olga Sacharoff, entre altres.
Des dels anys quaranta, com a crític d’art, havia mantingut contactes regulars amb Joan Miró i els principals pintors avantguardistes, sobretot amb Antoni Tàpies, però també amb la gent que formaven el grup de Dau al Set, ubicats a plaça Molina, com Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa o Juan Eduardo Cirlot, alguns d’ells residents al barri.
Com evidencia Guillamon, el poc reconeixement que va tenir Perucho entre les elits intel·lectuals catalanes el van portar a què s’anés tancant. Un bon exemple són les entrevistes que Baltasar Porcel i Montserrat Roig, ja en època democràtica, li van fer, a la casa de la República Argentina que descriuen amb detall, amb la seva impressionant col·lecció d’obres d’arts i llibres de bibliògraf. Perucho, per una banda, es va avançar al seu temps en les primeres novel·les fantàstiques, però per l’altre, no va saber agafar el tren de la vida cultural catalana de finals de segle.
1 Harold Bloom; El Cànon Occidental, Columna, Barcelona 1995, p. 583
2 Julià Guillamon, Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació, Galàxia Gutemberg, 2015, 724 pp.