Història
Carles Romaní
Es pot afirmar amb seguretat que la vida del gran dramaturg i poeta romàntic José Zorrilla y Moral (Valladolid, 1817− Madrid, 1893) va fer justícia a molts dels tòpics amb què es pretén caracteritzar els artistes d’aquest període. Estudiant indolent enfrontat amb el seu pare, estava més interessat en l’ambient bohemi i artístic de Madrid que en uns estudis de Dret que no va concloure.
En vida va convertir-se en un autor teatral d’èxit −només cal pensar en Don Juan Tenorio o en Traidor, inconfeso y mártir−, en membre de la Real Academia Española de la Lengua i, ja a les acaballes de la seva vida, va rebre condecoracions i honors. Malgastador i faldiller consumat, l’any 1850 va abandonar la seva primera dona per perseguir fins a París l’amant del moment. Molt ben relacionat amb alguns dels autors francesos de l’època (Alexandre Dumas, Théophile Gautier o Victor Hugo), després de viatjar a Londres, s’instal·là durant onze anys, entre el 1855 i el 1866, al Mèxic de l’emperador Maximilià, període en què va provar sort a Cuba amb negocis vinculats al tràfic d’esclaus.
De tornada a Espanya, Zorrilla va passar dos mesos a Barcelona, on tenia editor −la raó social Montaner y Simón− i amistats. A partir d’aquest moment, les llargues estades a Barcelona −on va obrir pis al carrer Llúria i al passatge de la Pau−, contrapunt a la vida entre Madrid i Valladolid, es repetirien fins poc abans de la seva mort. I, amb certa freqüència, s’instal·lava a Sarrià, al carrer Llibertat, avui Jaume Piquet, motiu pel qual s’ha suggerit que ho feia a la torre que el popular dramaturg sarrianenc tenia a la cantonada de Llibertat amb el carrer Major.
En realitat, a qui Zorrilla visitava −tal com va anotar en el seu dietari Francesc Jové i Calvó, un cronista no oficial de la vila del primer terç del segle XX− era el seu amic Manuel de Mata i Maneja, un advocat barceloní amb despatx al passeig de Gràcia i aficions literàries. Mata va arribar a publicar alguns poemes i obres teatrals, com Lo llibre d’honor, escrita conjuntament amb Frederic Soler (“Pitarra”) i estrenada l’any 1883. A Sarrià, va heretar de la seva mare una torre enjardinada d’una sola planta, construïda el 1864 a l’extrem oriental del carrer Llibertat, en uns terrenys que anys a venir es convertirien en els camps d’esports de l’antiga escola Orlandai. La casa, enderrocada l’any 1982, era coneguda com la “Torre dels nens”, per les figures de terracota de tres criatures que decoraven el frontó neoclàssic.
L’amistat amb Mata porta Zorrilla a Sarrià, a la “Torre dels nens”, i també −com testimonia la correspondència− a la “hacienda Comasua”, la finca que Mata posseeix al Bages, on assisteixen a la verema de l’any 1883 abans de traslladar-se per uns dies a Montserrat. De tornada, a l’octubre, escriu a un amic i li explica que la seva dona −Juana Pacheco, una dona 32 anys més jove amb qui s’havia casat a Barcelona− “debe ir hoy a comer a casa de Mata a Sarrià”.
Un dels biògrafs de l’escriptor refereix que l’estiu de 1884, fugint de l’epidèmia de còlera, “pasó Zorrilla el verano en Sarrià con su mujer, haciendo vida de campo y sorteando del mejor modo posible las dificultades y peligros á que daba lugar la epidemia de colérica, que rápidamente avanzaba”. Des de Sarrià, Zorrilla escriu als amics, i els parla de la seva salut i de les dificultats en el subministrament de menjar, que a la vila resulta més segur que no pas a Barcelona, atès que compten amb els corrals de conills i aviram de la torre de “el bardo”, Manuel de Mata: “El tiempo ha variado y ha llovido y ha refrescado: Juana y yo seguimos en el campo, y yo esperando que quieran los Doctores operarme de la garganta” (28 d’agost); “Aquí se lo lleva todo el miedo al cólera: entre las prohibiciones de venta de ciertos artículos, la falta de otros que no vienen, la vigilancia sobre los pescadores, que son casi todos contrabandistas, y la suspensión de la mayor parte de los comercios por falta de compradores y consumidores, no hay apenas ni qué comer, sino á precios fabulosos […]. Nosotros seguimos en el campo donde nos comemos las gallinas y pollos de que teníamos llenos los gallineros y los huevos que ponen, y los conejos del bardo, que aun son muchos felizmente, y gracias al acordonamiento que aprieta el miedo, todavía estamos positivamente libres de la epidemia. Por lo demás, el trabajo me entretiene y no lo pasamos tan mal como los de la ciudad. Lo que me reventaría sería que me acordonasen, y luego no pudiera ni salir ni entrar” (7 de setembre). No és estrany, doncs, que al cap dels anys Zorrilla parlés de Mata en aquests termes: “Llevo desde entonces con él una amistad fraternal y he debido a su familia una cordial hospitalidad”.
Prova definitiva de l’estima i confiança de Zorrilla en Mata, de qui va escriure que era “un segundo yo” i “un hombre tan modesto como inteligente”, és que en el seu testament, entre altres disposicions, llega “todos sus papeles, manuscritos, notas, trabajos literarios sin terminar a Manuel Mata y Maneja […], para que queme su correspondencia, termine y publique sus obras inacabadas y reparta las ganancias de las mismas a partes iguales con Juana Pacheco”.
Sense cap mena de dubte, és aquest vincle amb Sarrià el que va motivar que l’actual plaça del Consell de la Vila portés el nom de Poeta Zorrilla en dos períodes del segle passat (1927-1931 i 1939-1979).
