16.8 C
Sant Gervasi
| Dimecres 27 d'octubre de 2021 |
Publicitat

Karin Leiz: “El Putxet és el meu rebost, on ho vaig aprendre tot”

Entrevista a la publicista, model i cofundadora del restaurant Flash Flash, Karin Leiz, veïna del Putxet

Publicitat
Publicitat

Gent del Barri

Sergi Alemany

Quatre hores de conversa amb la publicista, model i cofundadora del restaurant Flash Flash, Karin Leiz (Sevilla, 1938), donen per molt, i encara es queden curtes. Sociable però no social. No ho dic jo, sinó ella. Caràcter alemany. Em cita a Cassà de Pelràs, un caseriu del municipi de Corçà, a Girona. Quatre cases i una església. Ni més ni menys. I una festa major que dura dues hores, m’explica el Ciró, un dels seus fills. Tots dos comparteixen retir aquí, lluny de la pandèmia i de la seva ciutat, Barcelona, i el seu barri, el Putxet. Mentre en Ciro es fa càrrec d’una gateta de camp que acabava de parir dues criatures, la Karin compta les hores que queden per posar la tele i veure el partit que sigui de l’Eurocopa: “M’encanta el futbol.” La seva és una història de pel·lícula, però res de ficció, sinó de les que es poden palpar. 

Alemanya?

No! Catalana. Sempre he renegat de ser alemanya, però amb el temps he assumit que soc un híbrid. 

Del barri del Putxet.

És el meu rebost. On ho vaig aprendre tot. El bàsic que has de saber a la vida: fixar-te en les persones, distingir-les i veure quines t’agraden més i quines menys. Ah, i l’entorn! Llavors era molt natural, més semblant a això d’aquí on som ara. 

Com hi arribes?

Amb vaixell des de Sevilla. Tenia un any i mig, i durant aquell trajecte vaig aprendre a caminar. Els pares, que eren alemanys, vivien al Putxet des del 1935, però l’any següent van haver de marxar pitant perquè els perseguien. Quan va acabar la Guerra Civil, vam tornar.

El retorn a casa.

Sí, però no a la mateixa, perquè aquella havia estat saquejada i hi havia caigut part d’una bomba. Ens vam instal·lar al carrer Putxet, 33. Era un punt molt estratègic, perquè des del jardí veies pasar a tothom pel barri. A mi no em deixaven sortir a jugar fora dels murs de casa, i llavors em quedava mirant des de la meva atalaia. Fins que em van posar un gronxador al jardí.

Conversa entre Sergi Alemany i Karin Leiz al jardí de Cassà de Pelràs © Frederic Esteve

Com feies amistats al barri?

Em deixaven anar a jugar a casa d’altres nens, però mai al carrer. I a mi els que m’agradaven eren els nens que estaven al carrer: l’Alfredet, el Pepito… els que es llançaven a tota pastilla Putxet avall amb una espècie de monopatí fet amb caixes de taronges i unes rodes, i frenaven amb la sola de l’espardenya. Es fotien cada hòstia! [riu] 

Entenies la situació?

La majoria d’alemanys no es barrejaven amb catalans o castellans, tot i que en el cas dels meus pares no era així. Una altra cosa eren els nens del carrer que s’educaven sols, i la meva mare no volia que anés dient hòstia i puta tot el dia. Jo em fixava en la manera de ser i en com vestien, però no pensava si uns eren millors o pitjors. Quan ets petita no fas distincions, i això és bonic.

“Del carrer Cadis cap amunt hi vivien els rics. Alguns tenien cotxe… els artistes. Un barri bohemi aburgesat…”

Com recordes el barri en aquella època?

Del carrer Cadis cap amunt hi vivien els rics. Alguns tenien cotxe… els artistes. Un barri bohemi aburgesat. L’artèria era el carrer Saragossa, on anàvem a comprar des de la llet fins al pa. Hi havia cartilla de racionament, i encara recordo el primer dia després de dos anys en què a casa vam menjar patates bullides… allò va ser una festa!

Què més et cridava l’atenció?

El carrer Vallirana. Hi havia molta vida de barri, i recordo una festa major xulíssima. També pujaven els de Sant Medir… mai he tingut unes festes millors, després. El caliu popular ben portat, sense conflictes, és el millor que hi ha. Entre veïns, tothom s’ajudava molt.

Karin Leiz i Sergi Alemany © Frederic Esteve

Has escrit un llibre sobre el Putxet.

Animales Urbanos (Barataria Edicions, 2004). El vaig començar quan la mare va iniciar un procés de demència senil. La vida amb ella em va passar com una pel·lícula, i vaig pensar que ho havia d’explicar als nets. Vaig retratar els veïns a través dels animals, perquè aleshores tothom tenia gos, gat, gallines o conills. Però el llibre es va vendre sense pena ni glòria.

Tu ets una enamorada de les verdures.

L’origen d’aquesta afició també ve del Putxet. Com que no em deixaven sortir, se’m va acudir tastar totes les fulles del jardí assilvestrat que teníem. El llentiscle, que al Putxet n’està ple, té un gust molt fort però atractiu alhora… o les flors de gessamí, que xuclades són dolces i boníssimes. Aviso que els geranis tenen molt mal gust! [riu]

“Com que no em deixaven sortir a jugar fora de casa, se’m va acudir tastar totes les fulles del jardí” 

Què més feies per entretenir-te?

Llegia. La meva mare es queixava que llegís tant. De nit no podia tenir el llum encès, així és que amb els meus estalvis em vaig comprar una llanterna. La mare era una empresària domèstica, ho feia tot perfecte. No tenia temps per anar a jugar al bridge com les seves amigues. 

I el pare?

Era apoderat del Banc Alemany. Després de l’escola, ell no volia que continués estudiant. Pensava que si em convertia en una bona secretària de direcció, tractaria amb la gent adient per acabar-me casant. Però a mi això em va horroritzar i vaig acabar estudiant. M’ho pagava donant clases de guitarra i d’alemany a joves i adults del barri. El pare era una bona persona, i ara entenc que volgués el millor per a mi. Simplement estava mal orientat, fruit de l’època.

Karin Leiz als 83 anys © Frederic Esteve

 Vas estudiar Filosofia i Lletres a la UB.

Amb l’especialitat de Pedagogia, però no vaig acabar. I tot perquè a cinquè vaig conèixer el Leopoldo (Leopoldo Pomés) i em va arrossegar. Era tan més interessant que tot el que m’envoltava a la universitat… [riu] Junts vam obrir un modestíssim estudi de publicitat: Studio Pomés, l’any 1961. 

El Leopoldo volia ser fotògraf.

Sí, però no es menjava un torrat. Un dia, al living (menjador) de casa els seus pares, al carrer Balmes amb Laforja, va obrir el diari i va lamentar no trobar-hi fotos, només dibuixos. Va ser el moment d’apostar per intentar guanyar-se la vida. Fins aleshores, els fotògrafs d’autor com ell veien la publicitat com fer de puta. A partir d’aquí, va netejar la fotografía de cursileria i ho va fer tot molt conceptual. Va aportar moltissim. Ho va fer molt bé.

“Vaig pensar que si en arrencar veia que ell pujava, jo baixava. Tenia por

Com us vau conèixer?

Jo esperava el tramvia 24 al carrer Aragó amb Passeig de Gràcia, quan ell em va mirar amb aquells ullassos grandiosos que tenia. Vaig pensar que si en arrencar veia que ell pujava, jo baixava. Tenia por. Em vaig assegurar que fos així, però la sorpresa va ser en arribar al final de trajecte -Sant Josep de la Muntanya-, quan en posar un peu a terra per anar cap al Club de Tennis La Salut, me’l trobo tancant la porta d’un cotxe. Se’m va posar al davant i em va dir: “Senyoreta, soc molt tímid.” Vaig esclatar a riure. Era l’últim que m’esperava d’un tio de gairebé dos metres.

Junts vau tenir quatre fills i una vida d’èxit.

Èxit? Predominantment, suposo que sí. Però això va acompanyat de molt estrès i patiment. He treballat moltíssim, entre la feina i els quatre fills: Juliet, Poldo, Iván i Ciro. No he parat. Tu no vols que el teu fill mengi un donut de bon matí, sinó un entrepà ben fet. És feina.

Karin Leiz és la imatge de la reportera que apareix a les parets del Flash Flash © Flash Flash

Studio Pomés va arribar a treballar per als Jocs Olímpics de Barcelona 92.

Una feina maquíssima. Vam fer la pel·lícula de la candidatura dels Jocs amb Pasqual Maragall. Hi havia un ambient, un nivell i una alegria que no crec que es vegin mai més. Ell ho desprenia. Per mi, era un dirigent ideal. Llavors, Studio Pomés encara estava al carrer Craywinckel, com un despatx.

Allà vas millorar el teu català.

Com que havia de fer els informes en català, primer els enviava a corregir, i quan em tornaven a les mans em posava a estudiar els errors. Havia començat a estudiar el català anys enrere, llegint Mercè Rodoreda i Josep Pla. Tota la part popular del Putxet no parlava altra cosa, però durant la meva infància el català era un dialecte.

 “Amb Pasqual Maragall hi havia un ambient, un nivell i una alegria que no crec que es vegin mai més”

Entremig, l’any 70 havia nascut un cinquè fill, el Flash Flash… i tu en vas ser la imatge.

Va ser casualitat. Aleshores tenia tres fills i 31 anys, que per a una model ja és una certa edat. Al costat del Leopoldo (amb la càmera), anava dient a les noies del càsting els moviments que havien de fer. A la quarta, ell em va dir que per què no ho feia jo. Havia entès la idea, a diferència de les altres.

Molt a prop del restaurant hi havia el Cinema Arcàdia, al carrer Tuset.

Va ser un punt d’inflexió molt important per a Studio Pomés, quan encara no existia l’estudi. El Leopoldo va voler exposar al hall una foto meva, i una de la Margit Kocsis quan ella encara no era ni model -després va fer les campanyes de Terry muntant a cavall-, i resulta que l’amo del cinema era el Leopoldo Rodés, que acabava de muntar l’agència de publicitat Tiempo. A partir d’allà, vam començar a treballar com a descosits.

Karin Leiz a la cuina, preparant el dinar © Frederic Esteve

Un altre gran èxit de Studio Pomés va ser la campanya publicitària de les Bombolles Freixenet.

Les models em deien “la escàner’”. Ho he sabut a pilota passada. Per allò que quan fas càstings has d’escollir. En aquest cas, de 3.000 noies n’acabàvem seleccionant unes 20. Després m’he estat escrivint amb moltes d’elles, fins i tot amb algunes que no vam seleccionar. La il·lusió que tenien la gran majoria per ser bombolles Freixenet era brutal, i algunes simplement es volien fer famoses. 

Publicitat o moda?

Són dos mons molt diferents. Als anys 60 les maniquins (les dones que desfilen) tenien molt mala fama: se les considerava putes, i no ho eren. Hi havia un estigma que després va desaparèixer. En publicitat, en canvi, gairebé no hi havia models i les agafàvem pel carrer. Segurament hem canviat alguna vida.

“Odio el “pijerio” com odio el carrer Mandri”

Ha canviat molt la professió de model?

No estic actualitzada, però crec que ha canviat encara més de quan ho vam deixar el 2006. Jo hauria plegat abans perquè notava que ja no ens tocava fer aquesta feina, però al Leopoldo li costava més perquè li agradava molt. Als anys 60, la moda encara era bastant natural.

T’has vist mai inclosa dins el món pijo?

He estat sospitosa. Els fifis em persegueixen des de petita, a l’Escola Alemanya, i els vull lluny. Odio el pijerio com odio el carrer Mandri. He viscut 40 anys a les Tres Torres, durant l’etapa matrimonial, i és un barri que no m’he estimat mai. La gent surt per a tot amb cotxe de casa seva! I els porters de les finques veïnes no et tornen la salutació. No soc social, però sí sociable. Això em fa semblar antipàtica de vegades, però no vol dir que jo sigui pija ni estirada.

Fent el vermut amb Karin Leiz © Frederic Esteve

Què en penses del moviment feminista actual?

Que ja era hora. Jo, sense saber-ho, ho he estat sempre, de feminista. Sortia amb un noi a caminar dues hores, i l’endemà ja anava dient que era la seva nòvia! Després em van començar a venir a buscar a casa, i em vaig tornar molt estreta per la pressió que exercien sobre mi. El Leopoldo era molt diferent, en aquest sentit, i per això em va enganxar. 

Vas patir mai inseguretat al Putxet?

Sí, total. Sortia a les nou de la nit del Conservatori, de fer música, i poc abans de les deu era al Putxet. Em vaig convertir en una experta a canviar de vorera, escanejar l’entorn i portar la bossa ben agafada. L’assetjament era constant. Vaig créixer amb això i per mi era natural, però no acceptable.

“Vaig créixer amb un assetjament constant que per mi era natural, però no acceptable”

Fumes?

Vaig començar als 30 anys i ho vaig deixar només durant l’últim embaràs, que va arribar deu anys després que els altres. M’encanta fumar i beure. Al matí, molt café; al migdia, cervesa; i a la nit, vi. I de vegades li dic al Ciro: “Avui, gintònic.” Tothom em té per molt civilitzada, però soc un animalet.

 És bonic fer-se gran?

No està tan malament. Jo ara en tinc 83, i he tingut sorpreses fantàstiques. Tens més temps per pensar i destries millor el que és important del que no ho és. No tens ganes de tenir sempre la raó, i això és un alleujament. Si estàs malalt ja és diferent… però jo per sort estic bé de salut.

Karin Leiz fumant una cigarreta durant l’entrevista © Frederic Esteve

 Què faràs quan acabem aquesta conversa?

Ara tenim unes interrupcions que són el futbol (l’Eurocopa). M’encanta el futbol, el joc. Gaudeixo molt amb un partit bonic, sense entendre-hi gaire. Soc la sòcia 2.800 i escaig del Barça. Me’n va fer el meu sogre quan jo tenia 19 anys i anava a veure el futbol amb ell i amb el meu nòvio i després marit.

Et quedes a viure al camp?

Si no tingués set nets, potser ja em quedaria aquí. Els dimecres, abans de la pandèmia, sempre feia un dinar a casa per reunir-los a tots, i ho vull recuperar. No és per veure’ls jo, sinó perquè s’ajuntin ells.

Els fas truites?

No soc molt de truites. Mai ho he estat. En tinc les meves prediliectes del Flash però…

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.