23 C
Sant Gervasi
| Dimarts 14 de juliol de 2020 |

La Caputxinada

Opinió

Jordi Bigues

El dimecres 9 de març del 1966 va ser el dia escollit per fer l’acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Com no hi havia llibertat ni de reunió, ni d’expressió ni d’associació, els estudiants van decidir fer un acte massiu clandestí. El convent del Caputxins de Sarrià va oferir el seu teatre per fer l’assemblea. I la convocatòria va ser un èxit ja que ni els policies ni els confidents, van poder impedir la reunió, malgrat que la data era pública.

Naixia així la caputxinada nom despectiu difós per la premsa i els mitjans de comunicació. De seguida se li va donar la volta de la mateixa manera que s’havia fet amb el contubernio, la reunió celebrada al Gran Hotel de la ciutat alemanya de Munic, el 5-8 de juny del 1962, que va reunir a 118 persones de diferents corrents de l’oposició moderada a la dictadura franquista. La tancada de quasi 300 intel·lectuals a Montserrat, el desembre de 1970, contra el judici de Burgos, on es jutjava la direcció d’ETA, ja no es va poder batejar com «la benedictada» o «el encierro», per les seves connotacions taurines.

Publicitat

La dictadura havia perdut el pas i les seves reaccions començaven a mostrar una gran fragilitat amb l’aparició d’una nova generació famolenca de llibertat i que una part de l’Església Catòlica començava a donar l’esquena a la dictadura. No pròpiament la jerarquia, però si les bases.

El cas és que quan acabava l’assemblea, la brigada politicosocial, la policia armada i la Benemérita Guàrdia Civil va envoltar el convent. L’ordre policial va ser que sortissin «les mans en alt i amb el carnet a la boca». Va ser aleshores quan, davant dels esdeveniments, la comunitat caputxina va decidir acollir-hi les persones reunides per guanyar temps i pactar una sortida sense identificació de les participants.

De les persones reunides, una vintena amb problemes amb el servei militar, aleshores obligatori, o familiars van escapolir-se per la Riera Blanca.

Entre els reunits hi havia 33 intel·lectuals i professors, entre ells Salvador Espriu, Pere Quart, Jordi Rubió i Balaguer… que s’havien trobat prèviament a la casa del sarrianenc Maurici Serrahima, al carrer Caponata 8. També va acudir el pintor Antoni Tàpies amb el seu Mercedes que va deixar cridanerament a la porta del convent i Agustín Garcia Calvo procedent de Madrid, a qui se li va encolomar la responsabilitat d’haver estat seguit per la policia.

Els estudiants identificats per la policia van ser 358 nois i 77 noies, un 20% dels 468 totals. Però, la presència femenina va ser el motiu central d’escàndol. Dones a un convent de clausura d’homes! Un escàndol que va centrar els interrogatoris policials per saber «on havien dormit i passat la nit les noies».

Pels participants la nit del dimecres 9 fins al divendres 11 de març al migdia van ser unes hores inoblidables. La tensió, les activitats improvisades, l’organització dels àpats, les converses interminables els va fer sentir lliures i protagonistes d’una voluntat de canvi, en formes, valors i discursos.

També els caputxins, excepte uns pocs que distanciats es van traslladar al convent de la Mare de Déu de Pompeia, van viure l’acolliment com un compromís enriquidor en uns moments en què la davallada vocacional es començava a manifestar.

A la reunió setmanal del Consell de Ministres del divendres 11 de març al Palau de El Pardo, el Generalíssim Franco va ser informat. Va decidir actuar d’immediat, entre d’altres coses, per evitar que el cap de setmana o dilluns 14 se celebrés una manifestació massiva de suport amb els tancats.

Per assaltar el recinte calia violar el Concordat amb el Vaticà, acordat l’any 1953 i que reconeixia com inviolables les propietats eclesials com si fossin espais diplomàtics, si no hi havia la corresponent autorització. Però el dictador va actuar amb contundència. El convent va ser desallotjat de males maneres.

La lluita continua

Coberta del llibre de Clara Fons, publicat en motiu dels 20 anys de la Caputxinada, on s'expliquen els fets des del punt de vista dels caputxins. A la imatge destacada, presentació del llibre de Fons, al teatre dels Caputxins, amb el pare Joan Bota, l'autora i l'editora.
Coberta del llibre de Clara Fons, publicat en motiu dels 20 anys de la Caputxinada, on s’expliquen els fets des del punt de vista dels caputxins.
A la imatge destacada, presentació del llibre de Fons, al teatre dels Caputxins, amb el pare Joan Bota, l’autora i l’editora.

Cinquanta anys després, la Universitat de Barcelona ha revocat les sancions que es van imposar arran la caputxinada, un total de 95 expedients, 28 a estudiants i 67 a professors, amb sancions que anaven des de multes fins l’expulsió dels centres universitaris.

Als propis Caputxins de Sarrià, la Universitat de Barcelona i el Teatre de Sarrià s’han celebrat actes commemoratius. El Memorial Democràtic, el rectorat de la Universitat de Barcelona, el propi president de la Generalitat han participat en diferents activitats.

Nous testimonis han completat el coneixement de detalls que havien passat desapercebuts. Un d’ells és que una bona part dels participants han anat moderant el seu discurs polític, com el d’Andreu Mas Colell, aleshores del PSUC, però d’altres com el sarrianenc Arcadi Oliveras, el pintor Antoni Llena, aleshores fra Pacífic, l’ecologista Núria Vidal de Llobatera o en Josep Martí i Valls, veí de Sant Gervasi de Cassoles, i han mantingut el compromís més viu que mai vinculats, a hores d’ara, a Procés Constituent, organitzacions ecologistes i Barcelona en Comú.

Jordi Bigues és periodista

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.