Les ressenyes de la Casa Usher

casausher@casausher.com
Els inicis de Paco Roca (València 1969) estan en revistes com Kiss
Comix o El Víbora amb històries curtes i s’estrena amb El juego lúgubre com a autor de novel·la gràfica.
Un tret diferencial d’aquest “historietista” és arribar al públic general, aquell que no sol llegir còmics, i ho aconsegueix amb una narració senzilla i una concepció de la pàgina molt clàssica. I ho fa molt bé, perquè li ha merescut premis tan importants com el Premi Nacional del Còmic el 2008 o el Premi al millor còmic nacional el 2015 amb La Casa.
Si cataloguem la seva ja extensa obra, podem parlar de fer dos grups diferents: el grup de les que expliquen històries que li interessen, i el de les que expliquen les seves pròpies històries.
En el primer grup hi hauria L’hivern del dibuixant, que és la vida a l’editorial Bruguera en els anys de la dictadura de Franco, o Los surcos del azar en el que dibuixa la intervenció espanyola a la Segona Guerra Mundial, de la qual tant poc se n’ha parlat.
I en el segon grup trobaríem La Casa, que és tractada gairebé com un personatge perquè li dóna personalitat i testimoni mut de vida, records, passat i arrels. I és sobretot, un homenatge al seu pare.
El pare de Roca pertany a una classe treballadora que era molt conscient del que costa guanyar-se les coses i dels seus límits, i que per això mai s’endeutava.
Fes-se la casa
I que als anys setanta es va fer una segona residència amb les seves mans convertint-se en arquitecte, electricista i lampista durant els caps de setmana i els períodes de vacances, amb l’ajut i la col·laboració de tots els seus, de la seva família. En aquesta casa és on Paco Roca va escriure i dibuixar La Casa, perquè creu que era l’únic lloc on ho podia fer.
En la novel·la, un any després de la mort del pare, dos germans i una germana queden per deixar la casa familiar a punt i poder vendre-la. Però en aquesta trobada s’adonen que la casa està plena de records, de vivències en comú i de passat, i sobretot del seu pare. En les habitacions, en les parets, en el jardí, en el porxo i en les coses guardades.
D’alguna manera els germans
es retroben com a nucli familiar,
es reconeixen de nou
i decideixen no vendrela casa
Així com en Arrugues, Paco parla de la vellesa a La Casa parla de la mort, en una novel·la autobiogràfica amb personatges de ficció (ell no té cap germana) que són tres germans i que en realitat el representen a ell. Ell és tots tres.
De fet diu que va deixar llegir l’obra als seus germans només quan estava acabada, i que com en la novel·la, ells al final tampoc la van vendre.
I explica també que va perdre el seu pare quasi a la vegada que va ser pare ell i que, encara que soni a tòpic, pensa que ser pare et converteix en bon fill. Així li ha volgut fer aquest homenatge, en què torna a aconseguir d’una banda el to intimista, sensible i amb un punt d’humor i de l’altra, arribar a tothom pel que dèiem al començament i perquè tracta un tema que ens toca a tots.
En aquest mes que a Casa Usher celebrem aniversari, també volem rendir un petit homenatge als nostres i a aquesta casa que vam reconstruir fa dos anys.