20.6 C
Sant Gervasi
| Dilluns 28 de setembre de 2020 |

‘La casa’, Paco Roca. Astiberri

Les ressenyes de la Casa Usher

c/Santaló 79
[email protected]

Els inicis de Paco Roca (València 1969) estan en revistes com Kiss
Comix o El Víbora amb històries curtes i s’estrena amb El juego lúgubre com a autor de novel·la gràfica.

Un tret diferencial d’aquest “historietista” és arribar al públic general, aquell que no sol llegir còmics, i ho aconsegueix amb una narració senzilla i una concepció de la pàgina molt clàssica. I ho fa molt bé, perquè li ha merescut premis tan importants com el Premi Nacional del Còmic el 2008 o el Premi al millor còmic nacional el 2015 amb La Casa.

Publicitat

Si cataloguem la seva ja extensa obra, podem parlar de fer dos grups diferents: el grup de les que expliquen històries que li interessen, i el de les que expliquen les seves pròpies històries.

En el primer grup hi hauria L’hivern del dibuixant, que és la vida a l’editorial Bruguera en els anys de la dictadura de Franco, o Los surcos del azar en el que dibuixa la intervenció espanyola a la Segona Guerra Mundial, de la qual tant poc se n’ha parlat.

I en el segon grup trobaríem La Casa, que és tractada gairebé com un personatge perquè li dóna personalitat i testimoni mut de vida, records, passat i arrels. I és sobretot, un homenatge al seu pare.

El pare de Roca pertany a una classe treballadora que era molt conscient del que costa guanyar-se les coses i dels seus límits, i que per això mai s’endeutava.

Fes-se la casa

I que als anys setanta es va fer una segona residència amb les seves mans convertint-se en arquitecte, electricista i lampista durant els caps de setmana i els períodes de vacances, amb l’ajut i la col·laboració de tots els seus, de la seva família. En aquesta casa és on Paco Roca va escriure i dibuixar La Casa, perquè creu que era l’únic lloc on ho podia fer.

En la novel·la, un any després de la mort del pare, dos germans i una germana queden per deixar la casa familiar a punt i poder vendre-la. Però en aquesta trobada s’adonen que la casa està plena de records, de vivències en comú i de passat, i sobretot del seu pare. En les habitacions, en les parets, en el jardí, en el porxo i en les coses guardades.

D’alguna manera els germans
es retroben com a nucli familiar,
es reconeixen de nou
i decideixen no vendrela casa

Així com en Arrugues, Paco parla de la vellesa a La Casa parla de la mort, en una novel·la autobiogràfica amb personatges de ficció (ell no té cap germana) que són tres germans i que en realitat el representen a ell. Ell és tots tres.

De fet diu que va deixar llegir l’obra als seus germans només quan estava acabada, i que com en la novel·la, ells al final tampoc la van vendre.

I explica també que va perdre el seu pare quasi a la vegada que va ser pare ell i que, encara que soni a tòpic, pensa que ser pare et converteix en bon fill. Així li ha volgut fer aquest homenatge, en què torna a aconseguir d’una banda el to intimista, sensible i amb un punt d’humor i de l’altra, arribar a tothom pel que dèiem al començament i perquè tracta un tema que ens toca a tots.

En aquest mes que a Casa Usher celebrem aniversari, també volem rendir un petit homenatge als nostres i a aquesta casa que vam reconstruir fa dos anys.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.