Història
Roser Díaz
Els terrenys que actualment ocupa la Casa Sagnier, a les darreries del segle XVII, eren coneguts com a ‘Can Roda’. Els Sagnier, qui donen nom a la casa, eren una família francesa, de la zona de Pouzol, del departament de Puy de Dome (regió de l’Auvergne), al centre de França. El primer Sagnier, Louis Sagnier Dalichous, es va establir a Barcelona a finals del segle XVIII. De la saga dels Sagnier, el primer personatge conegut és Lluis Sagnier Nadal (que a mitjans del segle XIX era president de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad). L’any 1851 es va casar amb Clementina Vilavecchia i Busquets, i van tenir vuit fills, entre ells Enric Sagnier i Vilavecchia, l’arquitecte. La residència de la família Vilavecchia estava situada en els terrenys on avui en dia hi ha l’Institut Montserrat, així és que entre les dues famílies eren els propietaris de l’illa determinada pels carrers Sant Elies, Marc Aureli, Copèrnic i Brusi.
Tanmateix, la Casa Sagnier actual no és on va viure Lluis Sagnier Nadal, ja que la torre original va patir moltes reformes. La primera documentada és de l’any 1894, però va ser l’any 1900 quan Lluis Sagnier li va demanar al seu fill que enderroqués tota la casa i en construís una de nova. Llavors es va edificar la Casa Sagnier que coneixem actualment.
La distribució de l’edifici actual
L’edifici és un cos únic amb dues ales laterals. Seguia la manera modernista de l’època, i per això hi trobem elements neogòtics, com les gàrgoles. La casa estava distribuïda en tres plantes. A la baixa hi havia un ampli rebedor, amb un menjador i un despatx a cada banda. Al costat del despatx, una sala de joc pels nens. Al fons del saló arrancava l’escala, que tenia un pas per sota des d’on s’accedia a la capella. Com en totes aquestes cases, es buscava la llum natural, i per això es va obrir una àmplia galeria. Al fons del menjador hi havia la cuina, amb una porta que comunicava amb l’exterior.
A la primera planta hi havia sis habitacions, amb sales, i al segon pis, sis habitacions més. A la planta baixa, per una escala s’arribava al rebost i a la gruta. Recordem que hi havia una mina d’aigua. El jardí seguia les directrius de l’època i, com a curiositat, tenia un petit tren de vapor. Però amb el nou pla d’urbanisme del 1919, la finca va patir una mutilació important. En desaparèixer un tram del carrer d’Alfons XII, que va passar a ser carrer Brusi, a Can Sagnier li van expropiar prop de 1000 metres quadrats del jardí. Aleshores van canviar la situació de la porta d’accés: la van deixar com està ara i en van obrir una de nova al carrer Copèrnic. Com que la Casa Sagnier era la casa d’estiueig de la família, l’any 1892 l’arquitecte va projectar un edifici a la Rambla de Catalunya 104, que era la residència i el despatx de treball dels Sagnier. Malgrat això, passaven llargues temporades a la casa de Sant Gervasi, on Enric Sagnier i Vilavecchia va morir el primer de setembre de 1933.
A partir del 1955, la casa va ser una residència femenina d’estudiants anomenada Col·legi Major Femení, Verge Immaculada, controlada per la Secció Femenina i sota la tutela de la Universitat de Barcelona. Tenia 52 places. Aquesta situació es va prolongar fins al 5 de febrer del 1981, quan un acord de la Junta de la Universitat de Barcelona va ubicar a les dependències del col·legi al centre d’Estudis Internacionals de la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Arqueologia.
Paral·lelament, un potent moviment veïnal reclamava la casa i els seus jardins com a equipaments pel barri. Les reivindicacions van prosperar i un conveni signat entre l’Ajuntament i la Universitat l’any 2006 va fer possible que el 29 de març del 2007 s’inaugurés l’actual centre cívic.
