Gent Gran
Eulàlia Vives
La comunicació és l’acció conscient d’intercanviar informació entre dues o més persones. No obstant, és un món tan complex que, per conèixer-lo, cal endinsar-s’hi.
La comunicació és fonamental i imprescindible en l’ésser humà, ja que des que neix fins que mor, la seva constitució exigeix processos de transmissió que li permetin convertir el que és mera informació en veritable comunicació humana. I és que la comunicació humana li ha permès construir i habitar l’espai i el temps al llarg dels segles, establint relacions ètiques, estètiques, religioses i polítiques (Lluis Duch, Antropologia de la Comunicació, 2002).
L’ésser humà, com a ésser social, es troba en un constant estat de comunicació. El llenguatge li permet conèixer el món i socialitzar-se, ja que es tracta d’una interacció continuada amb els membres d’un sistema social. Com que la comunicació determina les relacions interpersonals i la convivència amb els altres, haurem de tenir cura i ser conscients d’allò que comuniquem i com ho comuniquem.
Tot i que ens sembla que el llenguatge és l’expressió màxima de la comunicació, cal tenir molt present la comunicació no verbal, perquè té un pes importantíssim en la transmissió i interpretació dels missatges. La comunicació verbal, que utilitza paraules com a signes, està íntimament unida a la no verbal, que transmet significats no verbals com els gestos, les expressions facials o el contacte visual. Aquesta última ens permet controlar, regular, reforçar o contradir els missatges verbals. Alhora, ajuda al receptor a codificar i a interpretar el missatge rebut.
Tenint en compte la importància de la comunicació en l’establiment i manteniment de les relacions interpersonals, cal emprar habilitats socials i comunicatives que l’afavoreixin. És necessària l’escolta activa (oferir disponibilitat i interès envers la persona que parla i atendre els seus sentiments, idees i pensaments), l’empatia (percebre, comprendre i compartir els sentiments dels altres), l’assertivitat (conèixer els propis drets i defensar-los respectant als altres) i el respecte, entre altres recursos.
La comunicació és la suma d’allò que diem i d’allò que transmetem amb el cos. Per això, quan la persona malalta experimenta canvis que alteren el procés de la comunicació, el llenguatge no verbal serà la millor manera de comunicar-nos amb ella.
Quan estiguem nerviosos, haurem d’evitar parlar amb la persona malalta i deixar espai per relaxar-nos. Per altra banda, podem ajudar-nos amb llistes senzilles per tal de recordar-li rutines (si la persona no és capaç de llegir, podem ajudar-nos d’imatges). Cal que parlem freqüentment amb ella per evitar que s’aïlli, i per fer-ho podem recórrer a temes del passat que reforcin la seva autoestima. Hem d’oferir el missatge al moment d’executar-lo, perquè la persona malalta no s’anticipi i s’angoixi, i a més a més, evitar fer-li diverses preguntes alhora. Tot això haurem de fer-ho des del respecte i mantenint sempre el sentit de l’humor per restar importància als seus errors i oblits.
Eulàlia Vives és psicòloga
