Notícies del barri
Juanjo Compairé
La veig entrar a Vil·la Urània i em costa reconèixer-la. Ha canviat, està més relaxada, somriu, els ulls més oberts i lluminosos des del darrer cop que ens vam veure. Llavors ella vivia a casa seva, al pis del carrer Balmes, 362, assetjada per obres. L’edifici l’havia comprat sencer una Inversora que estava desallotjant els pocs veïns que quedaven i intentant transformar els 12 habitatges en 24.
Fins que només va quedar ella i la seva família. I aquí “van topar amb una pedreta” (així ens ho va explicar a El Jardí llavors), perquè ella -amb un lloguer d’aquells de renda antiga- no volia marxar. No era pas una qüestió de diners i ella, aparelladora d’ofici, sabia defensar-se. Començà llavors un camí en què es va teixint una xarxa de suports: al·legacions, associació de veïns, Consell de Barri, trobada amb el regidor d’urbanisme. El permís d’obra (ara ja d’”obra major”) llavors va ser rebutjat i les obres s’aturaren. Però mentrestant havia hagut de patir de valent: pols, soroll, tallades d’aigua, de llum i de gas (més d’un mes i mig sense aigua ni gas). Un calvari.
Ara ens tornem a trobar, nou mesos després. Què ha passat entremig? La Carme ho explica molt bé, en primera persona i resulta molt fàcil posar-se al seu lloc.
L’acord
Durant l’estiu passat el Consorci municipal de l’Habitatge va plantejar-se personar-se com a part demandant en el cas, per incompliment d’habitabilitat. Efecte immediat: de seguida un parell d’operaris restableixen el gas. Les amenaces (fins i tot de caire penal) havien servit.
A finals de juliol finalment hi ha una trobada entre els advocats de la propietat, de la família, la Carme i el seu marit. La inversora insisteix que les obres seguirien i demana la cessió d’alguns m2. La resposta és: ens hi neguem i exigim que no es toqui cap instal·lació: “Voleu continuar les obres? Perfecte, però en comptes de 24 pisos feu-ne 23”.
La primera setmana d’agost es signa l’acord: la propietat els pagarà el lloguer en un altre pis proper mentre durin les obres i la mudança; els operaris no podran entrar mentrestant al pis (amb l’alarma connectada). L’arquitecte –en opinió de la Carme- era “molt bona persona. Si no fos per ell, no es firma”.
“N’estem molt contents, de l’acord. Es tracta de poder tornar al nostre pis, conservant el lloguer (…). L’important és haver acabat amb aquest malson i que el dia de demà no tinguem problemes”.
I ara?
Una de les tristeses més grans, ens diu la Carme, és veure els contenidors del carrer Balmes plens d’ornaments, motllures, cornises, etc. tretes dels pisos on es fan les obres. “Només quedarà el nostre pis com a mostra”.
Se la veu tranquil·la. “Mira si estem tranquils que abans no podia fer coses i ara en faig moltes”. Les seves filles li diuen que se’n senten orgulloses. I és que aquesta lluita és també per aturar l’especulació que està afectant la gent jove, que troba cada cop més dificultats per quedar-se en el barri.
Quan la Carme torni a Balmes, tornarem a visitar-la per veure com és la seva nova vida, amb nous veïns. Aquells veïns que viuran en pisets de lloguer de 60 m2, la meitat que el seu.
Fem una visita a l’edifici. Finestres i tribunes obertes de bat a bat, vidres trencats, motllures arrancades. En aquests moments, els operaris han desmuntat l’ascensor antic i estan refent l’escala. Realment és veritat: el pis de la família de la Carme serà en el futur l’únic vestigi de com eren els pisos. Als contenidors ha anat a parar una part de la història d’aquesta part del barri.
Les lliçons de tot plegat
“Tant de bo la gent que està patint una situació d’injustícia com nosaltres no acotés el cap i plantés cara com ho hem fet nosaltres”. Ho diu pensant també en els veïns de l’edifici del costat, Balmes, 360, -immersos en un procés semblant- als quals ella els va oferir suport, però ara els ha perdut la pista. (El Jardí ha intentat –sense èxit fins ara- posar-s’hi en contacte).
Les claus d’aquest èxit? Va ser important el suport de l’Ajuntament (“Va ser essencial. Vam tenir una bona connexió còsmica, a favor nostre, de la justícia”, ens diu rient). I la perseverança: “el nostre advocat, admirat, ens deia: com sou, de lluitadors!”. I els suports que van trobar: els veïns, la premsa. “Ens volen aïllats i atemorits. Per això és important crear comunitat, xarxa, vincles”. Per això la Carme s’ha posat en contacte amb el nou Sindicat de Llogaters, que necessiten fer públics casos d’èxit com el seu. No pot ser que l’habitatge, un bé de primera necessitat, hagi esdevingut un luxe.
Mirant enrere, tota aquesta història sembla irreal. És una defensa psicològica per no reviure el patiment i poder seguir endavant, amb el cap ben alt. Orgullosa i agraïda.
