13.3 C
Sant Gervasi
| Dijous 21 de gener de 2021 |

La Fusteria Serrahima, l’última que sobreviu a Sarrià

De paletes sarrianencs en queden ben pocs, i l'última fusteria del barri pot ser que tanqui l'any vinent

Jesús Mestre
Historiador, especialitzat en la història de la ciutat de Barcelona. Director de la revista L'Avenç els anys 1988 i 1989, i de Plecs d'Història Local des de 1989 fins al 1997. Com editor, he coordinat obres col·lectives com ara el Diccionari d'Història de Catalunya (1992), l'Atles d'Història de Catalunya (1995), entre altres, publicades a Edicions 62. Col·laboro en la constitució de l'Associació Cultural Casa Orlandai, de la que vaig ser el primer president, el 2007. He escrit els llibres L'Abans. Barcelona Vila de Sarrià, recull gràfic 1874-1975 (2012) i Sant Gervasi de Cassoles (2013). El 2014 vaig fundar El Jardí, aventura en què persisteixo

Treballant al Barri

Jesús Mestre

A principis del segle XX, la Guia de Sarrià registrava 17 fusteries i altres establiments vinculats al sector de la fusta a la vila. Poc després, segons el padró de 1916, hi havia 51 persones que posaven com a ofici ser fuster o ebenista. Té la seva lògica que aleshores hi hagués tants fusters a Sarrià, un municipi que tenia com a una de les principals activitats la construcció. El mateix padró informa que hi ha 167 paletes, 13 manobres, cinc picapedrers… Avui, 100 anys més tard, de paletes sarrianencs en queden ben pocs, i l’última fusteria del barri pot ser que tanqui l’any vinent. És la fusteria Serrahima del carrer Cardenal Vives i Tutó 46, fundada el 1968 pels germans Josep i Rafel Serrahima.

La família Serrahima s’havia establert a Sarrià a principis del segle XX, quan van construir una casa de quatre plantes al carrer Caponata a la cantonada amb Osi, avui desapareguda. Era la casa de Lluís Serrahima i Camin, reconegut advocat, i d’Isabel Bofill de Compte, filla d’una família de la burgesia de la ciutat. Van tenir vuit fills, entre ells el Maurici, advocat i escriptor; el Joan, atleta que donà nom a la pista d’atletisme de Montjuïc, i l’Alfons, joier. Aquest darrer es va casar amb Lluïsa Sant i van anar a viure a una torre del carrer Duquessa d’Orleans, propietat de la família Sant. Alfons i Lluïsa també van tenir vuit fills, entre ells l’Ernest, actor de teatre i televisió; i els bessons Josep i Rafel, que van tallar amb la tradició professional i intel·lectual de la família, en escollir un ofici manual.

Els bessons Josep i Rafel treballant la Fusteria Serrahima © Cedida

Diverses tietes solteres de les famílies Serrahima i Bofill vivien en una torre al carrer Cardenal Vives i Tutó. Era la casa de les “ties”. Als anys 60 la van vendre i allà s’hi construí una casa de veïns, però les tietes van mantenir un àtic, un pis i un dels locals comercials dels baixos, que van cedir a Josep i Rafel per instal·lar una fusteria. Eren uns joves de 22 anys que feia temps havien decidit ser fusters: van estar sis anys d’aprenents en un taller de Gràcia i ja havien fet petites feines pròpies en altres tallers, sobretot amb el fuster Roberto Erms del carrer Trinquet. Aleshores, als anys 60, encara hi havia molts tallers de fusteria i de molta anomenada al barri, com el Carrió, al carrer Bonaplata; el Laquer, a Gresolet amb Padró de la Creu; l’Estrada, a la plaça de Sant Vicenç, o el Grau al passatge Canet, per esmentar-ne només alguns de propers. El barri estava creixent molt i s’hi experimentava una darrera revifada dels tallers i oficis tradicionals: paletes, fusters, manyans, lampistes… que tanta vida havien donat a Sarrià.

La fusteria Serrahima

Davant uns àlbums de fotos que recullen la història de la fusteria, parlem amb Josep Serrahima de la fusteria que ell i el seu germà van obrir el 1968, quan la casa encara estava en obres. Ho van fer amb molta il·lusió i a poc a poc van anar comprant les eines i la maquinària indispensable: la serra de cinta -que van comprar a la fusteria Grau-, la fregadora, la premsa, la fresadora… i moltes eines tradicionals que, a part de comprar, també anaven arreplegant d’aquí i d’allà. En Josep explica emocionat que ell i en Rafel van ser “molt feliços al taller”, que s’hi van sentir realitzats. I van treballar molt, fent projectes complexos que suposaven reptes tècnics difícils. Dins el taller, els germans van anar assumint rols diferents: en Josep s’encarregava d’atendre els clients i d’anar a prendre mides a les cases on havien de fer els mobles, mentre que en Rafel es quedava més al taller. Tenien el costum de fer els pressupostos cadascun per separat i després els valoraven plegats; de vegades, no s’assemblaven gens. En petites empreses, el pressupost és molt important: si l’encertes guanyes diners però, si has anat a la baixa, pots perdre diners i fer un mal negoci.

Imatge antiga de la Fusteria Serrahima © Cedida

En Josep es va casar els 28 anys amb Mercè Puntí, soprano professional, i en Rafel uns anys després, quan en tenia 33, amb la Carme. Treballaven molt per a Sarrià, però també per a la resta de Barcelona i municipis propers; fins i tot van fer alguns treballs a Madrid. Durant els anys 70 i 80 van tenir molta feina, i van arribar a tenir una llista d’espera d’un any. La majoria de les feines eren en domicilis particulars, però a les Galeries Sarrià, al carrer Major cantonada amb Salvador Mundi, van fer l’aparador i els mobles de la Joieria Magens Maluquer, que encara ara llueixen i es poden veure. Va ser una feina tècnicament complicada.

L’any 2000 en Rafel, a 54 anys, va morir després d’una llarga malaltia. Això va suposar un daltabaix per al negoci i per al Josep. A la fusteria havien intentat agafar algun aprenent però, tot i tenir-ne diversos, cap d’ells va acabar fent carrera. Amb la malaltia d’en Rafel, dos fusters van llogar un espai a la fusteria, però cadascú tenia el seu racó i els seus clients. Eren en Lau, de Cadaqués, i en Paco, un fuster provinent del taller Estrada. El 2010, en Josep es va jubilar, però en Paco manté viva la fusteria, que ha anat veient com plegaven la resta de tallers del barri. L’Ajuntament no permet obrir tallers amb maquinària que faci soroll que pugui molestar els veïns. Així, la majoria de tallers artesanals són expulsats del centre de la ciutat i han d’anar als polígons industrials de la rodalia, on tot és molt més complicat: els clients no hi arriben, el transport és més costós, etc. I el barri va perdent establiments identitaris, petites indústries que donaven caràcter a la comunitat. Encara es pot fer un encàrrec a un fuster a Sarrià, però potser per poc temps.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.